Malauradament, en política, les dinàmiques històriques caduquen massa ràpidament i perdem la memòria amb massa facilitat. Ens movem en unes velocitats tan intenses i en temps tan líquids ―com diria en Zygmunt Bauman― que perdem, sense ser-ne conscients, la memòria de fets ben propers que expliquen part de les situacions que vivim ara i aquí.
Amics meus de diferents països m’han preguntat en diverses ocasions per què Espanya no té una dreta assimilable a les dretes de l’Europa Occidental. M’han preguntat com és que el PP sigui un partit quasi inexistent al País Basc i a Catalunya, i per què els seus discursos estan tan orientats cap a la dreta més extrema. A més m’han demanat si els podria explicar el seu extremat nacionalisme identitari. I jo els he dit que, com sol passar sempre, no hi ha respostes ni fàcils ni breus, però que a partir de l’anàlisi històrica en podem trobar alguna.
Espanya va experimentar una confrontació ideològica dramàtica durant els segles xix i xx, amb conflictes armats, amb cops d’estat, amb intervencions estrangeres ―recordem la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís que va acabar amb el Trienni Liberal―, amb enfrontaments de tota mena, cosa que explica en bona mesura trets de la psicologia social espanyola. Existeix un fil conductor que va del vell absolutisme arcaic, passant pel carlisme i els nacionals del General Franco, fins a Vox i a l’actual PP.
A principis del segle xx i especialment en el període comprès entre la Primera i Segona Guerra Mundial, els nacionalismes emergiren a Europa amb molta força. Els partits nacionalistes van aparèixer en tots els països i, a Itàlia i Alemanya, prengueren el poder. L’Action Française, de Charles Maurras, va influir molt en determinats ambients intel·lectuals de Catalunya i Espanya i prestà suport a la França del règim de Vichy. Majoritàriament a l’Europa occidental, el creixement dels nacionalismes s’identificava amb les posicions més tradicionalistes, conservadores, religioses, antiliberals i, ja no diguem, anticomunistes.
A Espanya, el general Franco i el seu cop d’estat contra la legitimitat republicana, amb la subsegüent i sagnant guerra civil, representà la victòria ―gràcies a l’ajut de la Itàlia de Mussolini i de l’Alemanya de Hitler― de la dreta espanyola. Una dreta conservadora, tradicionalista, religiosa i extremadament nacionalista. Convé recordar que durant la confrontació civil els franquistes s’autodenominaven els nacionals, davant els republicans (o rojos, en l’argot dels franquistes).
Els nacionals, més enllà de la representació i defensa dels sectors burgesos, religiosos i terratinents, representaven també una idea de la nació espanyola, unes idees nascudes des dels altiplans de Castella, des dels anys del domini de Castella a les Amèriques, amb l’enyorança del vell imperi ensorrat i periclitat i, però, amb el sentiment quasi de matriu religiosa sobre la unitat homogènia i uniforme d’Espanya a l’entorn dels vells valors absolutistes i quasi místics.
Aquells nacionals han perviscut en la dreta espanyola del PP, de Ciutadans i de Vox. Els primers i els tercers són hereus directes d’aquells que guanyaren la guerra civil i controlaren l’aparell de l’Estat durant els quasi quaranta anys de franquisme. Aquells quaranta anys de règim autoritari van marcar profundament determinats aspectes de la cultura espanyola que encara perviuen en sectors de la societat espanyola i dels aparells de l’Estat.
Com és sabut, si bé de vegades és poc recordat, el franquisme, en la transició, es va dividir en tres grups. Per un costat la UCD (Unión de Centro Democrático), amb Adolfo Suárez al capdavant, que va agrupar els sectors més aperturistes que estaven d’acord a anar cap a una monarquia constitucional. En segon lloc, el franquisme més estricte encapçalat per Manuel Fraga Iribarne i Carlos Arias Navarro amb AP (Alianza popular), que estaven en desacord amb l’obertura i la negociació amb els sectors democràtics. I, finalment, els intransigents de Blas Piñar a través de FN (Fuerza Nueva) ―el Bunker― amb el lema «Déu, Pàtria i Justícia».
Després de l’aprovació de la Constitució, vindrien quatre anys molt difícils per a la UCD, que seria incapaç de gestionar les lluites internes entre les diferents sensibilitats de les famílies franquistes, fins que en les eleccions de 1982 aquest partit i FN pràcticament desapareixerien. Amb AP, el franquisme més estricte passaria a convertir-se en el segon partit d’Espanya i en l’oposició de dretes al PSOE. Alianza Popular, que en les eleccions de 1977 i 1979 només va obtenir 14 i 10 escons, respectivament, en trauria 107, recollint una part significativa de l’electorat de l’antiga UCD. AP es convertiria, més tard, en el PP que ara coneixem. Han passat més de quaranta anys i crec que puc afirmar que l’actual PP és hereu, en bona mesura, dels valors del franquisme i, aquest, és el factor central que fa que la nostra dreta tingui alguns comportaments autoritaris i extremadament nacionalistes.
El PP del temps de govern del president Aznar (1996-2004) es pot dividir en dues etapes: la primera condicionada per Pujol, que en moderà el nacionalisme, i una segona ―la senyera de Colón n’és un exemple― que, ja amb majoria absoluta, recupera no sols el nacionalisme més espanyol sinó que, a més, intenta una relectura i una revisió de l’etapa franquista i de la transició i dels subsegüents pactes. Amb Rajoy, amb el debat del nou estatut català com a rerefons, no s’aturaran les campanyes de catalanofòbia que el partit fomentà, com també determinats mitjans de comunicació ―recordem la campanya de signatures contra el nou Estatut i el recurs d’inconstitucionalitat. Per guanyar a Zapatero, Rajoy s’abraça a la catalanofòbia i al nacionalisme espanyolista més recalcitrant. En aquest sentit, ell és un dels principals responsables del drama que estem vivint ara i aquí a Catalunya.
Amb Casado, el guió ha estat el mateix d’Aznar i Rajoy. Amb tot, en el recent debat de la moció de censura presentada per Vox, feliçment el PP ha decidit ―per sorpresa d’alguns― tallar en sec el “seguidisme” que havia començat a fer de Vox després de les eleccions andaluses, que els obligava a obtenir el suport d’aquesta formació, com després va passar a Madrid. Tal vegada per l’estrambòtica i patètica intervenció d’Abascal, que recordava Blas Piñar en els seus millors dies, el PP ha decidit no caure en el parany que representava un possible suport a la moció. I, obligat per l’extremisme irracional i autoritari de Vox, ha rebaixat el seu to recent catastrofista i extremadament nacionalista.
El nacionalisme espanyol existeix també en altres partits. Ciutadans n’ha estat un dels seus promotors més recents; Vox, el més exacerbat amb el Cid Campeador com a icona. Dins el PSOE existeixen determinats sectors que podríem qualificar també de nacionalistes, si bé, probablement, més moderats.
Quins són els trets característics d’aquest nacionalisme espanyol?
- La comprensió d’una Espanya uniforme, homogènia, formada per regions dependents del poder central.
Un exemple d’aquesta visió és una part ben emblemàtica del testament del general Franco llegit per Carlos Arias Navarro en l’històric comunicat de la mort del dictador. S’hi diu: Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la Patria. No existeix, en la seva visió, una Espanya de nacionalitats (nacions) i regions, no existeix tampoc de debò ―malgrat el Pacte del Majestic entre Aznar i Pujol―, en el PP, aquesta comprensió constitucional. A més, la realitat indiscutible d’aquestes nacionalitats històriques és vista permanentment com una amenaça al genuí nacionalisme espanyol. En aquest sentit podríem dir que, en part, aquest nacionalisme espanyol és una resposta agressiva a la realitat plurinacional de l’Estat. En el PP i en altres partits no hi ha manera que s’accepti el significat de l’article segon de la Constitució, en què la unitat d’Espanya és compatible amb el reconeixement de les nacionalitats i amb el dret a l’autogovern d’aquestes.
- El record d’una història hegemònica entorn del poder de Castella.
Castella va ser un dels grans poders europeus dels segles xvi, xvii i part del xviii, especialment arran de la colonització d’Amèrica. L’imperi castellà, i la seva patètica caiguda, deixà una profunda empremta en la psicologia col·lectiva del seu poble, des de la seva aristocràcia cavil·losa i pensiva fins a un poble pobre que no gaudí dels immensos recursos manllevats dels països colonitzats. Un Imperi que va desaprofitar i extraviar grans riqueses, que es va tancar als grans debats europeus dels quals sorgiria la modernitat, que va viure més del passat sense saber construir el futur. Aquesta enyorança forma part del nacionalisme espanyol.
- Una dimensió de bé moral de la nació espanyola.
L’any 2006, la Conferència Episcopal Espanyola, amb el Cardenal Rouco al capdavant, va proclamar la «unitat d’Espanya com a bé moral». Més enllà de la sorpresa per part de molts catòlics d’aquest fet més que discutible des de molts punts de vista, sí que expressa el sentiment d’una part de la població espanyola que creu que la unitat de la nació espanyola té una dimensió moral i espiritual. Durant els seus segles d’0r, l’imperi de Castella va ser el baluard de la Cristiandat, la força evangelitzadora de les Amèriques, el mur contra la Reforma i suport indiscutible de l’Església Catòlica Romana. La fe cristiana forjava els valors de l’Imperi i de les seves elits. D’aquella fusió de les dues espases naixeria un sentit de missió de cara a la unificació de la península i de les terres colonitzades. Per a molts, el nacionalisme espanyol tenia una dimensió moral i quasi religiosa, la qual, durant el franquisme, es va concretar amb el nacional-catolicisme. Les seves restes encara nodreixen el nacionalisme espanyol.
- Una unitat nacional a l’entorn de la llengua castellana.
El castellà, o l’espanyol, com alguns prefereixen identificar-lo, és el nucli expressiu i històric que fa del nacionalisme espanyol un projecte que supera les seves fronteres i converteix la cultura i llengua castellana en una de les més importants del món. És un factor identificador i cohesionador. Com el nacionalisme català, que seria incomprensible sense la llengua catalana, el nacionalisme castellà seria impensable sense la força i la projecció de la llengua. Amb 580 milions de castellans parlants arreu del món, la terra on es va forjar emergeix com el cor d’una identitat que pretén mantenir-se com a punt de referència essencial.
- El neonacioanlisme apàtrida del PP
I, més recentment, probablement des de l’etapa dels governs Aznar, emergeix un aspecte relativament nou d’aquest nacionalisme espanyol, el qual ens permet de parlar pròpiament d’un neonacionalime, en concret el neonacioanlisme apàtrida del PP. Al fil de la progressiva creació d’una megalòpoli a l’entorn de la Comunitat de Madrid i la seva capital, apareix un neonacionalisme ultraliberal madrileny que progressivament va agafant molt poder. Els subsegüents governs del PP a Madrid, amb l’excepció de l’alcaldessa Manuela Carmena durant quatre anys, han anat vestint aquesta nova faceta d’un neonacionalisme espanyol prepotent, descarat, mentider, egoista i, repeteixo, extremadament neoliberal. Aquest neonacionalisme és ―paradoxalment― apàtrida, perquè no és gens solidari amb els altres territoris espanyols als quals està xuclant el talent i les seves riqueses.
Aquest neonacionalisme apàtrida del PP controla, per ara, els diferents PPs que sobreviuen a Espanya. Ja han posat fi al PP al País Basc, a Catalunya, Cantàbria, Navarra i, progressivament, veurem un enfrontament dels PPs d’altres regions amb el PP nacional, captiu de Madrid, com ja passa amb Galícia. Per això, si Casado no és capaç de distanciar-se d’aquest neonacionalisme apàtrida, mai no serà un candidat amb possibilitats de vèncer el PSOE.
Catalunya Plural, 2024 
