Antidisturbios és la nova mini sèrie de Movistar+ creada i dirigida per Rodrigo Sorigoyen i Isabel Peña i amb un repartiment que inclou, entre altres, a Vicky Luengo, Raúl Arévalo o Roberto Álamo. La producció orbita al voltant de les vides d’una unitat de uiperos, nom amb què es coneix col·loquialment als policies membres de la Unitat d’Intervenció Policial la funció principal és, com bé indica el títol de la sèrie, la de força antiavalots. L’obra de Sorigoyen i Peña ha estat situada per la crítica com una de les millors produccions de l’any, alhora que ha aixecat polseguera dins dels sindicats d’aquesta unitat policial.
El tema principal de la sèrie es desenvolupa a partir dels esdeveniments succeïts en el primer capítol (SPOILER ALERT): una unitat d’uiperos és forçada a executar un desnonament que acaba amb la mort “accidental” d’un dels habitants de corrala, un tipus de construcció pròpia de les classes populars de Madrid del segle XVIII i principis de segle XIX, edificades en la forma d’una “casa corredor” a partir d’un esquelet general de fusta, i els balcons donaven – i encara donen – a un pati interior comunitari.
Aquest tipus d’edificis seria immortalitzat en el sainet de Ramón Cruz La Petra y la Joana o el buen casero (1843), obra molt popular al Madrid del segon terç de segle XIX, i, posteriorment en l’obra Fortunata y Jacinta (1887), de Benito Pérez Galdós. Amb el pas dels anys, el sainet va adquirir el títol de «La casa de Tócame – Roque», expressió que va acabar significant, en el refranyer popular, un lloc caracteritzat per la confusió, la cridòria, el moviment i les baralles (Fernández Vera, 2008).
Tal escenari proporciona el lloc oportú per a la magistral escena del desnonament; per l’estructura pròpia de l’edifici, tots i cada un dels veïns poden veure com es van desenvolupant els fets. La culpa de la desastrosa operació policial es divideix entre els diferents actors que intervenen en tot el procés del desnonament: un error en la informació prèvia per part de la Unitat de Planificació Estratègica i Coordinació, un altre error en la negativa del superior en negar-se a enviar més personal per desnonar un pis ple de gent; la mediocritat d’un secretari judicial i d’un jutge que no fan cas de les recomanacions del mateix cap d’operació, i la voluntat del mateix cap d’operació de seguir amb l’execució, tot i considerar-lo d’alt risc; a tot això cal sumar-li la xaponera actuació d’uns policies sobreexcitats i superats per la situació. L’error definitiu, però, cap altre que l’existència del desnonament en si mateix. Enfurismats per l’actuació policial, els veïns i veïnes de la corrala criden des dels diferents nivells de l’edifici alhora que malden a donar suport als seus veïns, preses de la violència policial.
L’elecció d’aquest tipus d’edificació en Antiavalots no és intranscendent. En l’era dels lofts i els pisos rusc, la corrala recupera el valor del compartit com l’única defensa possible d’aquells que no tenen res.
A partir de la segona meitat de segle XIX, quan es van començar a desenvolupar els plans de l’eixample a les principals ciutats espanyoles, les “corralas” van ser assenyalades com a models arquitectònics a superar. S’estaven posant les bases d’una nova era marcada per l’arribada d’aigua corrent als edificis, l’enllumenat de gas, l’electricitat i el ferrocarril, i els Estats anaven fonamentant les seves estructures de poder mitjançant el desenvolupament de diferents tècniques i dispositius de control; una d’aquestes tècniques tenia a veure amb un cert discurs arquitectònic i urbanístic contrari a tot el que significaven les corralas. Idelfons Cerdà, urbanista, polític, assagista, filòsof i, al capdavall, una de les ments més brillants de segle XIX que va idear el procés d’eixample de la ciutat de Barcelona, escrivia a la seva Teoria General de la Urbanització (1859) el següent:
La sobreposició d’habitatges, així com la seva juxtaposició sobre un mateix solar i en una mateixa casa, han vingut a destruir per complet i en tots els conceptes i sentits, el tranquil i pacífic aïllament en què l’habitatge hauria d’estar i va estar, a no dubtar-ho, en altres temps. Aquesta classe de construccions, aquest inconsiderat amuntegament d’habitatges han estat un gran pas per al comunisme (pàg. 601)
El que aquí entén Cerdà per «comunisme» no és estrictament -encara que sí que s’ha de considerar subsidiàriament- el corrent ideològic associat al pensament polític de Marx i Engels, sinó una versió negativa dels espais compartits associats a un tipus concret d’edificació. La lògica de Cerdà és la que segueix: tot tipus de construcció que prevalgués l’habitar “comú” en lloc del “privat” desplegaria necessàriament un elenc de tipologies constructives d’aquest habitar “comunista” que, fet i fet, podria ser causa de robatoris i altres atemptats. Un procés de significació en què allò compartit seria inherent a la pobresa i, conseqüentment, als llancis desagradables produïts per ella.
Seria en aquests espais «comunistes» on es donaria lloc, segons Cerdà, la consolidació d’uns hàbits i conductes que devia ser corregides per facilitar l’aterratge d’una noció que seria crucial en la nova concepció de l’habitar a partir de la segona meitat del segle XIX, i que era gairebé inexistent un segle abans: la privacitat. És, doncs, al voltant d’aquesta època, quan es comença a demonitzar allò comú i allò compartit, – símbol del desordre i l’ineficient – en nom del que és privat i l’íntim, emblemes de les societats urbanes modernes estaven naixent. Així ho posava Cerdà:
En les construccions actuals a penes hi ha mig de tancar un secret de família a l’interior de la llar, de manera que no transcendeixi. L’enemic més capital que té la independència de l’individu i de la família, són aquestes finestres dels patis, per on ve a sorprendre’ns i espiar-, si més no ho presumim o pensem, l’escodrinyadora mirada del veïnatge. [Sic] (p.601)
Com passa en Antidisturbios, la policia intenta eliminar tota prova del que va passar en esborrar la gravació d’un telèfon mòbil d’una de les veïnes però la veritat, però, acaba aflorant. Avui, com fa dos segles, es pretén tapar a l’ull que veu i a la boca que xiuxiueja, no fos cas que aquestes mirades i aquests murmuris poguessin constituir-se en un poder altre que amenacessin el discurs oficial. Antidisturbios ho mostra de manera brillant, alhora que ens recorda que la lluita per la constitució de l’espai és també una lluita política.
Catalunya Plural, 2024 
