El poder monopolitzador de la pandèmia sobre les nostres vides ha eclipsat l’anàlisi com cal dels dos anys de l’activista intel·lectual Joaquim Torra al capdavant de Govern, o millor, en el front del Govern català, en representació vicària de l’expresident Carles Puigdemont. Un bienni convuls, marcat a foc pel penós autodescens de la Presidència de la Generalitat a la segona divisió de la política, competició subalterna d’esbroncada, martingala, fang i rastreig de turmells on manen els que pretenen la victòria sense importar-ne el preu.
Han estat dos anys perduts en la simbologia esbojarrada de la plantada, la provocació i el sectarisme com banderes de conveniència en el crescendo del procés divinitzat tot i que impracticable cap a la implantació d’un règim nascut del menyspreu a la llei. Les metàfores futbolístiques no són gratuïtes: Torra ha estat el típic jugador que entra a les acaballes del partit perquè no el volen de titular i busca la targeta perquè no té més arguments que l’autoexpulsió.
Dos anys que faríem malament despatxant-los a la llum encegadora de la Covid, com la consolidació en la Gran adversitat de la magna obra de CiU i PP, quan en comunió d’interessos ens van fer l’estrebada neoliberal perpetrant les retallades socials més profundes de la història de Catalunya. Fidel al seu cor convergent, Torra ha donat una altra empenta còmplice per esfumar encara més els nostres drets convertits des de llavors en negocis, però, tot i ser aquesta la qüestió de fons per als qui no combreguem amb les excelsituds de la catacràcia i fota’t, no és el segell distintiu d’un mandat d’identitat comunitària sobreexcitada i agitada com a vector dominant de les consciències adolorides. D’un temps laberíntic, traumàtic, altiu, revengista, de pressió monolítica sobre la ciutadania i progressivament reductor de la pluralitat, el principal damnificat del qual pot acabar essent el mateix independentisme, tan digne de respecte i proximitat quan es desprèn d’absolutismes i denuncia amb la força de la raó allà on altres fugen d’estudi.
Torra és un intel·lectual en el pitjor sentit del terme i les seqüeles del seu període d’estancament i fractura s’han d’imputar d’entrada a Artur Mas, l’artífex de la privatització de la política en una democràcia formal. El responsable de la rendició dels partits clàssics als peus de dos moviments de masses afins, de manera que unes elits catalitzadores substituïssin els sempre enutjosos politburós partidaris per unes coreografies de gamma alta. Tirem pel dret. La mida importava en el naixement de l’estratègia de les dreceres de desconnexió, petés el que petés en curtcircuits.
Els moviments nacionals de principis immutables nascuts extramurs de les urnes tenien la missió de dinamitzar i homogeneïtzar la societat envers una doctrina única on l’acció i el pensament vestissin uniforme idèntic. Per situar-nos: Mas va ser-ne el padrí, Puigdemont la mascota teòric-jurídica de l’apoteosi i Torra, l’actor secundari que doblava el protagonista absent en les escenes de múscul. En un home d’acció, amors són obres, i l’avui inhabilitat va situar tot el poder vigoritzant de les institucions a la desembocadura del carrer. L’asfalt va ser la panacea, el cosí de Zumosol, el programa-programa-programa. Només una grip global va poder jugar-li de tu a tu.
Tampoc cal veure en Torra un exemple més de la inadequació dels intel·lectuals per fer política (de Sartre a Vargas Llosa, Semprún o Mc Govern). Valgui un exemple de Salvador Allende, escollit per un terç del poble xilè com pal de paller de l’esquerra per reforçar la bastida i no per fer de Fidel Castro. L’extremisme esquerrà, però, es va obstinar a driblar i fer un salt qualitatiu en el buit, prenent terres i fàbriques i convertint els carrers en camps de batalla cap a un estatisme neuròtic. El comunista integrador Allende es va plantar a les facultats bloquejades per la revolta a replicar en veu molt alta: “Tot bon revolucionari ha de ser abans un bon estudiant universitari”. Els abusos d’un radicalisme messiànic van atemorir bona part de Xile i van aportar brou de cultiu per al període més funest de la seva història.
Salvin totes les distàncies i intensitats, que són moltes, busquin de bona fe paral·lelismes, que n’hi ha, i comparin aquella cruïlla amb la consigna del President als Comitès de Defensa de la República per “apretar”. En ambdós casos queda al descobert l’esterilitat o nocivitat de la política encarnada en la ràbia. Seria un simplisme fatalista afirmar que la causa ideològica de la causa és causa de la causa del mal causat. Però la inducció il·luminadora des de dalt a expressar amb contundència des de baix la justa indignació (per Torra ira santa) contra uns tribunals, la plasmació en les colossals marxes del seu pacifisme emprenyat apropiant-se de carreteres, i l’estampa de Torra surfejant en el tsunami queden per a la posteritat formant part del mateix parc monotemàtic que els excessos crepusculars quan l’esquena de les manifestacions perdia la castedat del seu nom. (Acotació: ¿com es pot posar a quelcom positiu per “democràtic” el nom d’un sisme submarí que causà 280.000 morts a l’Índic?).
Perdó per si l’analogia sembla estràbica: si ningú al Barça sembla haver estat davant el Bayern la nit del 8-2, ni trobar-se predisposat a l’exercici decent de demanar perdó per omplir de vergonya als correligionaris, ni el torrisme interí ni el comandament a distància que mou els seus fils semblen haver realitzat autocrítica com déu mana del bienni que visquérem perillosament i dels dies de fúria quan al sabotatge d’inutilitzar o escanyar vies fèrries, calçades i aeroports es va unir l’alleujament orgiàstic contra contenidors a la capital. El Palau hi havia proveït de llenya retòrica del greuge madrileny per avivar el foc sagrat, un volcà benvingut des del seu terminal popular per la presidenta de l’ANC en virtut de l’erupció de notícies de calenta actualitat que significava en els telenotícies del planeta. El bienni incandescent visqué llavors les seves hores de penombra i de forats molt negres.
De silencis clamorosos que de tan calculats sonaven a una mena de barra lliure pel descontentament. La pintoresca hipòtesi judicial d’una trama russa té més pinta de somni intransitiu o d’espot publicitari (Assange) en algun cap febrós que no pas d’un complot polític-militar per a desestabilitzar Espanya, el Mediterrani i l’OTAN, però l’indici hauria de recordar-nos el vertigen d’aquell esprint cap a enlloc.
Però quina superació dialogada del cul-de-sac de la vella anormalitat catalana es podia esperar d’un “independentista emocional” que s’esterilitza quan ha d’esmentar els seus tabús i es manté ancorat a la dialèctica fumejant i supremacista dels anys 30? Com dipositar confiança en l’administració acurada de qui es consagra en destruir la parella on més mal fa per hiperventilar les ànsies de separació? Cert: l’Espanya intransigent és sovint un pes molt mort i va d’enemiga, el PP de Rajoy, Zoido i Fernández Díaz va culminar el nyap de la seva vida l’1-O; a la justícia espanyola li pesen els fantasmes; la dreta pateix de tics passats de moda; l’esquerra està muda segons per a què; ningú hauria de ser empresonat per exhibir idees legítimes i sobren arguments de forta mala maror, però aquí s’hauria de mostrar la idoneïtat d’un governant per no ser un titella de fílies i fòbies, sinó un gestor honest d’aquest remenat de raons i passions embotint-los en els marcs, lògiques i conductes de la legalitat territorial esmenada per transformar-la d’arrel amb filosofia persuasiva i vots. Torra va preferir el linxament moral preventiu dels àrbitres i del VAR presumptament corcats de parcialitat al combat net de les idees per la seva regeneració, que és la nostra.
El líder penalitzat per desobediència reiterada és un activista en el pitjor sentit del terme. La seva mobilització permanent amb els CDR com a force de frappe ha tingut rivets d’intifada, de “los muchachos” de Perón i d’anarquisme italià, així com de revolució lúdica per molt instal·lats, i menys de Luther King. En governar per a una selecta part de l’electorat convençuda que es pot canviar de pàtria com de mitjons, el llegat de Torra per a la seva comunitat sencera és haver rebaixat l’art de la política a una litúrgia atropellada de mantres i mitges veritats reescalfades.
Com dir-los avui a joves independentistes armats de les millors intencions igualitàries i col·lectivistes – la república en si és un bé molt desitjable – que en realitat rendeixen culte a un catecisme populista? Que el dret a decidir no està per damunt de tot? Que el colonialisme és una altra cosa? Que la política no es consuma al paviment i que la classe desheretada segueix aliena a les llaminadures territorials i a les ganivetades tribals d’un moviment que es proclama el súmmum del guai, però que en qualsevol racó és capaç d’agredir o descavalcar “traïdors” de la talla de Rufián o Tardà? Com explicar-los que tots en tenim de somnis, però que per molt que somniem amb un Porsche groc sense tenir calés per comprar-lo no hem de saltar el concessionari per caprici?
L’arcada final de Torra sobre els partits polítics revela fins a quin punt hem exposat el galliner a un activisme precipitat. Pensin que Torra va ser el primer a acomiadar Messi i en posar-se d’escut humà d’Heribert Barrera. (Els qui el vam conèixer a casa seva sabem que l’executòria antifranquista de Barrera va ser tan lloable com desastroses les frases saltejades sobre immigrants). Si al dèficit de l’atropellament tàctic afegim la subordinació a Waterloo, els tics d’un vell etnicisme mal curat, un antiespanyolisme hepàtic, l’aversió a una Barcelona esquerranosa i cosmopolita, la renúncia a la moderació reflexiva i al gradualisme com a mitjans d’articular els valors i els ideals d’independència en un projecte polític viable i reparador de ferides, comprovarem que el dany del torrisme ha estat tal vegada irreparable.
Torra és persona de fondes conviccions religioses – tan fondes que la política és una religió més i la religió és una política unívoca – que l’apropen a la veu més cavernosa de l’església catalana. Però el President que lluïa currículum acadèmic, gestualitat canònica, hàbits de cenacle, retòrica de sagristia i silencis monacals tancava darrere d’ells un seguit de decisions també refinades, d’una aridesa i brusquedat implacables. L’amonestació general del Pontífex per les maneres abusives en la pugna política d’Espanya arriba tard al profeta escollit per sacsejar el cotarro, encara que hom rumia si algú tan refractari als errors i contradiccions propis com a les tesis i ferides del contrari se sentiria concernit per Francisco o despistaria xiulant l’himne del saltamarges així en la terra com en el cel.
El present article podria concloure aquí, però seria injust. Ha estat precisament en el terreny que menys plau a Torra, l’Espanya dels formatgets en porcions, compendiada en un panel de monitors amb els presidents autonòmics prenent el cafè per tots de Moncloa amb l’imperatiu categòric de remar en la mateixa direcció contra un virus, quan l’activista ha aconseguit fer-se un espai de gestió interessant. Durant uns mesos la díscola Catalunya ha sabut conrear la confiança del Centre dels Centres ja obtinguda pel lleial PNB – del caserío me fío – i alhora generar polítiques avançades i guanyar pes. Uns quants tweets d’escopinyades i estigmes no arruïnen l’afirmació. Aquell que venia a proclamar la República en un plis-plas ha interpretat el seu millor paper actuant de President d’una comunitat autònoma asimètrica. Pancho Villa no n’estaria content. El doctor Luther King, sí.
Catalunya Plural, 2024 
