Xavier Badia i Cardús va nèixer a Barcelona l’any 1953. És llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, especialitat de Geografia (1975). Ha viscut a Igualada des de l’any 1977. Ha estat professor de secundària i ara està jubilat.
Més enllà de tot aquest recorregut, ha estat i és voluntari de presons de l’entitat Justícia i Pau, i acompanya persones privades de llibertat a la presó i en el seu pas a la llibertat. Amb quatre voluntaris de l’entitat ara han escrit el llibre “Sortir de la presó: una aventura incerta”.
Quin és el principal factor que us motiva a publicar un llibre sobre històries dels presos?
Aquest llibre és una obra col·lectiva. És el fruit de les reflexions, de les vivències i de la maduració d’un grup d’una vintena de voluntaris de Justícia i Pau que ens hem dedicat durant uns quants anys a acompanyar persones que surten de la presó, que recuperen la llibertat i que es troben davant del repte de reincorporar-se a la societat. Aquest pas, per a alguns, ve més o menys rodat. Per a altres, sense suport familiar ni social, i potser amb unes condicions específiques derivades de la seva situació personal, com poden ser la presència d’addiccions, o problemàtiques de salut mental, o bé situacions d’una gran fragilitat personal i social, el pas de la presó a la llibertat pot esdevenir un repte molt difícil. En alguns casos pot ser fins i tot insuperable. Llavors ens trobem amb persones que reincideixen en el delicte, i que de vegades multi reincideixen.
Vam pensar que era important compartir aquestes reflexions nostres amb la publicació d’un llibre sobre històries personals de persones empresonades per donar a conèixer un món molt desconegut (ignorat, diria fins i tot) i per sensibilitzar la societat, a tots nosaltres, en el sentit que tots tenim un paper i una responsabilitat molt gran en el procés de reinserció de les persones que surten de la presó en llibertat.
Es tracta d’aportar llum, doncs, en un tema que sovint no rep massa atenció mediàtica?
La veritat és que en general, la societat no en vol saber gran cosa de tot això, i tendim a pensar que la gent que ha comès un delicte s’estigui com més temps millor apartada de la societat. Perquè una persona que surt en llibertat es pugui reintegrar en condicions òptimes a la comunitat hi ha d’haver un procés personal de canvi, de voluntat de no voler tornar a delinquir (per aconseguir això ha de fer un tractament que li propicia el propi sistema penitenciari, ha de tenir un suport familiar i social durant el període de compliment de la condemna de presó, i ha de tenir un pas gradual de la presó a la comunitat a través de visites programades, la cadena de permisos, el tercer grau, llibertat condicional, etc.), però també és molt important com la societat rep aquestes persones en el moment d’integrar-se a la comunitat.
El llibre està basat en les experiències de quatre voluntaris de la Comissió de Presons de Justícia i Pau. Quines són les funcions principals de la Comissió?
El grup de voluntaris de presons de Justícia i Pau està integrat en l’actualitat per una seixantena de persones. Es va crear l’any 1987. En tot aquest temps, evidentment hi ha hagut un relleu de persones i com passa en totes les entitats hi ha tingut alts i baixos, però sempre s’ha mantingut fidel a la voluntat de ser presents als centres penitenciaris per donar suport als interns. Ho fem a través de diferents activitats, però sempre, portem a terme l’acció que sigui, l’objectiu és fer costat a persones que es troben en una situació personal molt difícil, i donar-los un cop de mà en la mesura que puguem.
Quin rol hi juguen els voluntaris en l’acompanyament dels presos a la presó, i, després, una vegada ja estan en llibertat?
Hi ha voluntaris que fan activitats de reforç escolar als centres de formació d’adults que hi ha als centres penitenciaris, o bé que participen o organitzen activitats lúdiques i culturals, o bé que fan acompanyament personal a dins de la presó. En aquest cas ens centrem especialment en persones que no tenen suport familiar ni social, que no reben visites, que els manca qualsevol tipus de vincle amb el món exterior, situació realment molt greu en cas de llargues condemnes.
En un moment donat vam reflexionar sobre el fet que és molt important la presència de voluntaris als centres penitenciaris, però que la sortida en llibertat definitiva és un moment clau, molt especialment per a persones sense vincles a la comunitat. Va ser llavors que vàrem proposar al Departament de Justícia engegar el programa Suport d’acompanyament a la sortida en llibertat, que és com una espècie de mentoria en què el voluntari acompanya una persona interna a partir d’uns mesos abans de la sortida i durant un període posterior, quan l’exintern ja viu en llibertat.
La presó es situa sovint com un lloc de trànsit per a la reintegració: des de la vostra experiència, això s’ajusta a la realitat?
No ens agrada gaire generalitzar, i cada situació personal és diferent. Però sí que pel que jo he vist, hi ha moltes persones que s’adapten bé al sistema de vida del centre penitenciari, segueixen el seu propi procés personal, fan activitats, alguns fins i tot omplen buits que la seva vida personal no els havia permès atendre, com a anar a l’escola, per exemple, segueixen el tractament que el centre els marca, i a partir d’un determinat temps de compliment de la condemna comencen a sortir de permisos, i poden assolir el tercer grau.
Però també hi ha moltes persones que no segueixen aquesta evolució, interns que, per les raons que siguin i que poden ser molt variades, no s’adapten gens a aquest esquema. Són interns que no segueixen el procés de tractament, que mostren una manca de capacitat d’adaptació a un entorn forçosament repressor i autoritari, que manifesten actituds asocials, alguns fins i tot violentes, i en tot cas de clara inadaptació al sistema, i per tant, a aquest procés de tractament.
Com es procedeix, llavors?
En molts casos són persones que no entren en la dinàmica d’obtenció de permisos, o que si hi entren, per alguna raó i en algun moment concret, pateixen algun tipus de trencament de les normes que els porta a regressions en la seva situació penitenciària. Moltes d’aquestes persones no troben la manera ni l’ajut suficient per tornar a agafar el ritme que el tractament els demana, i tenen el risc d’enfonsar-se en una dinàmica autodestructiva de la qual els és molt difícil, per no dir impossible, sortir. En alguns casos, el sistema penitenciari, en lloc de valorar els seus esforços, els margina, els dóna per impossibles i accentua el seu vessant repressor. Hem vist molt patiment, molta angoixa, també de les famílies; per a moltes d’elles és un autèntic via crucis. No podem oblidar que a la presó hi ha un percentatge molt elevat de persones que provenen d’entorns socials de marginació i d’exclusió social, també d’entorns marcats per la violència i la manca d’afecte. Hi ha una elevada incidència de malalties mentals, i l’efecte de la droga és demolidor.
Heu fet alguna relació d’amistat amb algun pres que hagis mantingut una vegada han deixat la presó?
Jo no. I crec que pel que fa a la resta de voluntaris, tampoc. Per fer acompanyament en el programa Suport cal ser capaç d’establir un vincle amb la persona acompanyada. Si el voluntari no és capaç d’establir aquest vincle, crec sincerament que val més que es dediqui a una altra activitat. És una relació feta de saber escoltar, de no jutjar, de posar-se a la pell de l’altre, d’acceptar que es tracta d’una persona adulta que és lliure a partir del moment que surt de la presó; de no voler passar per davant d’ell, de respectar la seva capacitat de prendre decisions, encara que de vegades vegis que el camí pres és una equivocació, d’obrir joc quan veus que hi ha una situació de bloqueig, de compartir amb ell situacions viscudes similars, sempre dins dels marges de la discreció; de reflexionar sobre els errors i trobar sortides. Però amistat, no. Cal buscar un equilibri, un difícil equilibri, entre vincle i distància. El voluntari ha de preservar la seva intimitat i el seu àmbit personal. I l’objectiu de la relació és que l’exintern guanyi confiança en si mateix, seguretat i un alt nivell d’autonomia personal. Per això la relació ha de tenir un final, ha de tenir una data de finalització, flexible, si tu vols, però un final.
El filòsof francès Michel Foucault explica, al llibre Vigilar i Castigar, com les presons han evolucionat d’un sistema de càstig a un sistema de vigilància i control. En quina etapa ens situaríem avui en dia?
M’és difícil d’abordar aquesta qüestió. El sistema penitenciari al nostre país té un enfocament clarament progressiu, en alguns casos més sobre el paper que en la realitat. Però crec que aquí hi ha un factor molt important, decisiu diria jo, el rol que la societat assigna a les presons i com el conjunt social aborda el tema de la delinqüència i què cal fer amb els qui es salten el codi penal. És des d’aquesta perspectiva que crec que la societat en el seu conjunt posa per damunt de tot la funció d’apartar aquells que han delinquit. El factor càstig hi segueix sent molt present, però potser més en la societat que en el mateix sistema penitenciari.
Quina alternativa hi hauria?
Hauríem d’evolucionar cap a un major grau de compliment de penes alternatives, sense empresonament, per a molts delictes que avui impliquen presó. Això tindria com a conseqüència que hi hagués molta menys gent a la presó, però alhora requeriria una major implicació de la societat en la tasca de reinserció, i evidentment, un canvi de mentalitat dels jutges, i també del conjunt de la societat. Tenim països en els quals emmirallar-nos. I tenim molt camp per córrer. Es tractaria de sortir del paradigma de vigilància i control i anar cap al d’una reinserció més efectiva, almenys de cara a determinades persones condemnades i a determinats delictes.
Sovint a les presons se’ls hi suma un perjudici racial, ja que una part important de la gent empresonada són persones migrades: com solidifica això una sèrie de prejudicis sobre la raça?
Mira, actualment, de les 8.500 persones empresonades que hi ha en aquests moments a Catalunya, el 55 % són espanyols i el 45 % són estrangers. És molt possible que hi hagi trets racistes en la institució penitenciària i molt especialment entre la mateixa població penitenciària. Però si d’alguna cosa estic segur, és que la presó està pensada fonamentalment per als pobres, com et deia abans. És cert que en els darrers anys han augmentat els interns de delictes que normalment anomenem de coll blanc, o bé de trànsit, i alguns altres. Però aquesta realitat no invalida el que acabo d’afirmar: en el seu conjunt, a la presó hi ingressen i s’hi estan llargues temporades persones que provenen d’entorns d’exclusió social.
Que les persones pobres ho tinguin més difícil a la vida no és una cosa nova.
Les presons són un dels reflexos de la pobresa al nostre món, de la marginació, i del que podríem anomenar la desigualtat estructural i creixent de la nostra societat. Avui la pobresa s’ha diversificat molt, s’ha feminitzat, s’ha estès entre grups socials que abans de la crisi de 2008 i de l’actual situació de pandèmia podien tenir aspiracions d’ascens social, però el que és segur és que en formen part moltes persones estrangeres que van ser temptades per l’emmirallament d’una Europa que no existeix, i que s’ha convertit en un mur infranquejable, el millor exponent del qual és una llei d’estrangeria completament inhumana. I aquesta situació queda reflectida evidentment també a les presons.
Què hi pesa més, entre la vida dels presos: l’esperança o la desesperança?
Nosaltres, en el programa Suport, acompanyem persones internes que es troben en una situació molt difícil, en els termes que ja he expressat. Vull dir que les persones que tenen acolliment familiar i un mínim de xarxa social, i certes expectatives de sortir-se’n, ja no arriben al nostre programa. Com he dit abans, hem vist molt sofriment, i sobretot molta incertesa; també molta desconfiança en les possibilitats d’un mateix de ser capaç de refer la seva vida un cop surten en llibertat. Moltes persones es refugien en un món de fantasia que en realitat no resisteix cap dels embats que els representa la confrontació amb la vida real. Però nosaltres, com a voluntaris, no ens agrada situar-nos en la dinàmica d’èxit o fracàs. Fins i tot en processos personals que no acaben bé, preferim quedar-nos en el fet que aquesta persona en concret haurà tingut la possibilitat d’un acompanyament, d’un afecte i d’unes mostres de gratuïtat de les que potser no havia gaudit en cap moment de la seva vida.
Una altra cosa són les llargues condemnes en les quals la llum a la sortida del túnel queda tan llunyana que no es veu. Hi ha molta desesperança i patiment.
Quin rol hi juga l’educació social i el suport psicològic en el procés d’acompanyament dels presos? Com millora això les possibilitats de “reinserció”?
És vital; és molt important. Ens hem trobat en situacions tan complicades que de vegades no tenim resposta. En situacions d’adicions o de malaltia mental, per exemple, el nostre acompanyament és molt insuficient. Calen recursos i molta tasca professionalitzada. Calen diners, recursos d’atenció i una política penitenciària que opti més incisivament en la reinserció. Tant de bo als centres penitenciaris hi hagués molta menys gent que complís condemnes de presó, que hi haguessin moltes més penes alternatives que no comportessin la reclusió, i que es poguessin dedicar molts més recursos a persones que necessiten no més càstig sinó molta més atenció. Per avançar cap a aquest horitzó és necessari una presa de consciència per part de la societat que cal anar cap aquest objectiu. Sobren casos mediàtics, que fan molt mal, que provoquen enormes retrocessos en aquesta perspectiva de futur, i calen decisions polítiques valentes. El nostre llibre vol contribuir, ni que sigui d’una manera molt humil, a fer aquest camí col·lectiu.
Catalunya Plural, 2024 
