Disturbia

Llegeixo en l’article de la Yaiza que ens situem en un present confús. Leo mentre camino a l’oficina amb els cascos posats i sense deixar d’assentir: sóc part d’aquest ‘tots’ que avui en dia, per culpa de la pandèmia, no té més que una sensació de realitat incerta. O més aviat una certa sensació de por. Por d’acabar com el pare colombià de l’article de la Yaiza, por als disturbis, als que cremen contenidors i als que roben bicicletes. No els falta raó als que diuen que la propera pandèmia serà la dels trastorns mentals. Rihanna canta Disturbia enganxada ales meves orelles:

Bum bum be-dum […]
What´s wrong with me […]
Why do I feel like this?

No ho sé, Rihanna, no ho sé. -Responc mentre saludo amb la mà al recepcionista de l’oficina; ahir porter, avui treballador essencial de la seguretat amb jornada doble i sense opció a teletreball.

Pujo a l’ascensor. Recordo a Rihanna en el videoclip dins una gàbia, amb els ulls en blanc, sacsejant entre espasmes. No és un mètode filosòfic molt respectat, però sempre que Rihanna, jo, i un pare de família colombià estem d’acord en alguna cosa ho formulo com a hipòtesi de validesa universal, i aquesta diu així: El futur no se sap, se sent. A la fi dels 90, en aquesta estructura d’indeterminació a través de la qual sentim el que està per arribar Giorgo Agamben la va cridar potencialitat, i el que Rihanna i jo volem saber no és tant per què s’ha produït un buidatge de sentit en el present, sinó per què hem saturat amb por totes les potencialitats que el nostre sistema afectiu ens hauria de permetre veure venir.

Abans de seure a treballar dono una ullada als diaris al mòbil: als polítics els resulta intolerable la violència que produeix la precarietat, la vida d’una caixera que cobra el salari mínim interprofessional en meitat d’una pandèmia es descriu amb vocabulari d’epopeia. Els més esperançadors ens prometen una vacuna mentre que amb l’altra mà, ens injecten el desig de sostenir la vella normalitat i tornar-hi com més aviat millor. En qüestió de mesos hem començat a desitjar col·lectivament una utopia que s’assembla sospitosament a un passat mediocre, com serà aquest un futur millor, quin tipus d’esperança és aquesta si mirem al futur amb el desig espantat?

Últims segons abans d’haver de fitxar. L’esperpent teòric que porto dins es llança a buscar respostes en la meva memòria, que és on segons el filòsof Ernst Bloch s’esbossen els mapes de qualsevol utopia. Utopia, Utopia Queer de José Esteban Muñoz. S’acosta el setè aniversari de la mort d’aquest acadèmic queer i les seves paraules encara mantenen una lucidesa enlluernadora. Li recordo escriure que esperances hi ha moltes. Penso que ara, com va passar en els moments previs a la revolta de Stonewall que van inspirar part de la seva obra, s’està tornant a desenfundar la mateixa profilaxi neoliberal. L’opinió pública lubrica amb por els missatges a favor del respecte al neoliberalisme i els seus valors, al dret a dissentir democràticament de la necessitat d’un futur col·lectiu, al valor moral de la família, fins i tot al dret a la teva jornada laboral, aquesta que porta anys ocupant quaranta de les vuitanta hores que passes despert entre dilluns i divendres! Cada dia que vam passar sintonitzats amb aquests missatges augmenta les diòptries del nostre sistema afectiu de veure’l venir i l’anima a mirar cap a un futur que més aviat és un amagatall en el passat. Aquests desitjos de ‘nova’ normalitat i moderació, que són l’única cosa que ens permet sostenir públicament amb el nostre desig sense ser recriminadxs és el que Muñoz diria una esperança elitista: Estem a pocs mesos d’una normalitat en la qual haurem d’agrair als nostres caps que hagin deixat una Coca-Cola temperada al costat del nostre escriptori per quan entrem a treballar en diumenge. Evidentment, aquesta esperança elitista farà que Rihanna, jo, i el pare de família colombià ens haguem de separar per patir unes conseqüències d’acord a la nostra ‘identitat’; un altre invent com la Coca-Cola. Però, on queda l’esperança d’una cosa millor per a tots?

Muñoz estava convençut que la utopia queer es mostra en el no conscient, que podem sentir-la i conrear-la, insistir-hi promovent una esperança crítica que subratlli les potencialitats col·lectives. L’art, o qualsevol altra font d’inspiració igual d’ordinària eren per a ell el mitjà perfecte per sentir, amb tota la certesa que permeten els afectes, que la incertesa que caracteritza el futur es mobilitza seguint una lògica performativa i que cada dia podem orientar-nos cap a la utopia i sintonitzar així amb un futur més just.

La vibració del mòbil a la mà em treu de l’abstracció. A la pantalla llegeixo “Hope all is well […]” Des que va començar la pandèmia, el meu cap sempre encapçala els teus missatges de la mateixa manera, fins aquells que t’avisen que arribes tard. Definitivament, esperances hi ha moltes i la que triem conrear determinarà el tipus de futur cap al qual trontollarem.

Apago els cascos i sento allunyar-se la veu de Rihanna:

Your train of thought will be altered.
So if you must falter, be wise.