El pressupost de la Generalitat aprovat l’abril al Parlament és el primer projecte realment modificat des del pressupost del 2017, atès que des de llavors no s’havia aconseguit una majoria parlamentària que n’aprovés un de nou i s’havia prorrogat. Els comptes de JxCat i ERC, validats amb l’abstenció de Catalunya-EnComú Podem, van ser presentats com un gran avenç en la despesa pública. En efecte, introduïen un increment de 3.000 milions d’euros respecte dels de 2017.
La partida destinada al Departament de Cultura també va incrementar de forma notable. Després de cinc anys amb una inversió prevista estabilitzada al voltant dels 250 milions d’euros, els comptes aprovats al Parlament preveuen una despesa del Departament de Cultura de 303 milions, segons les dades de l’aplicatiu Pressupostos Oberts del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda.
Tot i el creixement, de 20 punts percentuals respecte del pressupost definitiu de cultura per al 2019, la partida destinada al sector continua jugant un paper molt minso en el total de la despesa prevista pel govern català. De fet, i tenint en compte que el pressupost aprovat al Parlament contempla una inversió total de 42.179 milions d’euros, la partida destinada al Departament de Cultura representa un 0,71%.
La despesa encara no haurà superat els valors previs a la gran retallada pressupostària de 2014
A més, cal tenir en compte que la xifra mencionada inclou també les despeses d’administració i serveis generals -corresponent al funcionariat que treballa en aquest àmbit i a les despeses que se’n deriven- i a la promoció de la llengua catalana. La concepció del català com a eina cultural, a més del fet que algunes de les partides beneficien sectors de les indústries culturals com el cinema, fan que la partida vagi al departament ara dirigit per Àngela Ponsa.
Si s’obvien les aportacions a la promoció del català i les derivades de l’administració que treballa al Departament de Cultura, la partida estrictament destinada al sector cultural és d’uns 240 milions d’euros, un 0,50% del pressupost total malgrat que representa un notable increment del 24,8% respecte de l’any anterior.
“És irrisori titllar-ho d’augment en el context de la pandèmia”, resumeix Isabel Vidal, portaveu de la plataforma Actua Cultura que fa gairebé un any que demana una dedicació del 2% del pressupost al sector cultural. Joan Santaugini, vocal de la junta de l’Associació de Tècnics de l’Espectacle de Catalunya (AteCat), recorda que a escala estatal l’activitat cultural representa vora el 3% del PIB i creu que “el més just seria que se’ns retornés el que aportem. Actualment està molt per sota del que seria just i necessari, i més per a un sector que està molt tocat en aquests moments”, diu.
Bé essencial infrafinançat i prohibit
Representants sindicals del món cultural veuen com la minsa inversió pressupostària contrasta amb la defensa de la cultura que fa la mateixa Generalitat. El Govern va declarar “la cultura un bé essencial” el passat 22 de setembre. “La situació excepcional de pandèmia ha fet evident que la cultura i les seves expressions han estat fonamentals per poder afrontar les situacions d’aïllament. S’ha constatat que la cultura esdevenia un bé essencial també per interconnectar-nos entre les persones”, defensa la nota emesa per l’executiu català.
Fonts del sector, però, veuen discordança entre la declaració i la realitat, on la despesa no ha recuperat els valors previs a la retallada de 2014 i on les restriccions per al control de la pandèmia prohibeixen tot acte cultural. “Ha servit de ben poc. Som l’únic bé essencial a tota Espanya que està tancant. No podem entendre que es prenguin aquestes mesures amb inconsistència d’arguments”, protesta Vidal.
“Hem fet les coses bé. No hi ha hagut gairebé cap brot en actes culturals i si alhora se’ns considera bé essencial, hauria de ser un sector amb activitat permesa”, entén Santaugini. “Hem fet esforços tancant i també quan podíem obrir. I quan diuen que la socialització que hi ha al carrer després de l’acte és el problema mentre es mantenen actes socials a la feina que són molt més majoritaris, no ho compartim i ens enfada”, afegeix la portaveu d’Actua Cultura.
Totes les fonts consultades consideren que el món cultural ha complert, de forma molt majoritària, amb les normes imposades i no entenen per què han de cessar tota l’activitat. “No deixes de qüestionar-te per què nosaltres sí i a altres sectors no els passa el mateix. Ho rebem amb impotència, ràbia i al final amb resignació”, explica Àlex Casanovas, president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC).
“Hi ha una precarietat i una indefensió molt generalitzada. Hi ha gent que no es pot acollir a l’atur perquè el 2019 no van treballar ni vint dies”
La contradicció augmenta quan es veuen altres actes multitudinaris, com la missa a la Sagrada Família de Barcelona amb centenars d’assistents. “Creiem que no es basen en criteris clars. Els és més fàcil tancar que no veure quines mesures aplicar. A vegades s’oblida que darrere de la cultura hi ha molta gent que treballa i en viu“, diu en aquest sentit Santaugini.
Una novetat de les darreres setmanes, els tests ràpids d’antígens, s’han vist com una oportunitat per reprendre activitats esportives o culturals, en tant que el resultat és qüestió de minuts. Àlex Casanovas considera que “tenir més garanties de treballar amb seguretat és bo i tot el que faciliti la seguretat és positiu”. “Fer les proves als artistes i la gent de darrere de l’escenari de forma recurrent seria bo”, apunta.
Albert Costa, portaveu del Sindicat de Músic Activistes de Catalunya (SMAC!), és escèptic i pregunta retòricament: “Els testos es faran a tota la població? A cada lloc de treball? A cada mitjà de transport públic? Sempre posem més mesures a la cultura quan ja teníem un nivell de mesures altíssim. No ho entenc. O tothom o ningú”.
Hi coincideix la portaveu d’Actua Cultura: “S’estigmatitza una activitat amb què tothom s’omple la boca dient que és essencial. És com dir que el que fas en una sala de concert és molt pitjor del que pots fer en un metro, quan les sales de concert ja han pres les mesures”, reflexiona alhora que recorda que el preu seria molt difícil d’assumir, tant per companyies com per part del públic. “La ciutadania necessita activitats segures en el seu temps lliure sense acumular-se en espais naturals. Cal donar-los opcions culturals on hi hagi un control”, afegeix Vidal.
Despesa real inferior a la pressupostada
Els tràmits d’aprovació dels pressupostos són llargs i complexos. A més, la seva execució no acostuma a ser gaire exacte amb el que s’ha previst. De fet, en la darrera dècada, cap any el pressupost realment executat ha arribat al que s’havia aprovat al Parlament o prorrogat en cas de no haver-hi uns comptes renovats.
Com s’aprecia al gràfic, cap dels anys des del 2010 l’execució ha arribat a ser la pressupostada definitivament. En alguns anys ha estat ben a prop d’igualar la xifra, però el 2013, per exemple, no va superar el 68%. Això implica que la inversió que el sector cultural considera insuficient acaba sent, en termes reals, notablement inferior si no s’executa de forma total.
Val a dir que el 2020 tot indica que la xifra realment executada serà propera a la prevista als pressupostos. Al mes de setembre, últim mes del qual hi ha dades, el Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda calculava que al Departament de Cultura només li restava un 8,77% del pressupost pendent d’execució. Només Salut (0,72%) i Territori i Sostenibilitat (7,52%) compten amb menys saldo disponible per acabar l’any.
De tota manera, i assumint que la conselleria de Ponsa consumeix els 303 milions pressupostats, la despesa encara no haurà superat els valors previs a la gran retallada pressupostària de 2014 i a l’efectiva, en termes d’execució, dels anys previs. Cal remuntar-se al 2010, amb 374 pressupostats i 333 executats, per trobar un panorama millor al previst per aquest any. Així les coses, la inversió actual encara no ha recuperat els valors previs a les retallades derivades de la crisi econòmica del 2008 en endavant.
Un centenar d’euros per habitant
39,8 euros per habitant és la inversió prevista en termes de cultura per part de la Generalitat. La dada, resultant de dividir els 303 milions d’euros pressupostats pel 2020 entre el total de la població de Catalunya, queda molt lluny de la despesa per habitant d’altres països de l’entorn europeu.
Tanmateix, cal tenir en compte que, tant a l’estat espanyol com a tots els altres, la cultura es finança des dels governs centrals i municipals i en alguns casos també els regionals. Una anàlisi de la doctora Anna Villarroya publicat per la mateixa Generalitat vora el 60% de la inversió es fan des de l’àmbit local, el 24% arriba des dels governs autonòmics i el 15% restant l’inverteix l’Estat.
Un cop feta la suma, les dades mostren que la despesa mitjana en cultura per habitant a Espanya és baixa en comparació amb altres veïns. De nou Villarroya va trobar que el 2014 s’havien invertit 314€ per ciutadà a Dinamarca, 254€ a França, 193 als Països Baixos o 135€ a Irlanda. La d’Espanya, de 101€ per habitant, és similar a la italiana i britànica (93€) i superior a la de Portugal (44€) o Grècia (18€).
Amb tot, dades de l’Eurostat revelen que l’estat espanyol es troba lleugerament per sobre de la mitjana europea quant a part percentual de la despesa destinada a “serveis culturals, difusió i serveis de publicació”. Amb dades de 2018, l’1,1% de la despesa espanyola anava destinada a aquests béns, mentre que la mitjana de l’eurozona va ser de l’1%. Encapçalaven la llista Letònia (2,8%), Hongria (2,7%) i Islàndia (2,5) i la tancaven Itàlia i Portugal (0,6%), Xipre (0,5%) i Grècia (0,3%).
Albert Costa, portaveu de l’SMAC!, continua veient les dades espanyoles molt insuficients. “Amb un 0,7% dels pressupostos és impossible dignificar la cultura d’aquest país, però no és una cosa només de la Generalitat. A la infografia dels pressupostos de l’Estat la cultura ni apareix. És la importància que li donen a la cultura els governs d’aquest Estat i aquest país”, critica.
Ajuts insuficients
Les fonts consultades també consideren que els ajuts que se’ls ofereixen són insuficients per pal·liar els efectes del poc finançament públic i de les restriccions derivades de la pandèmia. “Només tapen alguns forats. Individualment estan bé, però si veus la quantitat d’autònoms del país, és una xifra molt, molt insuficient”, diu Casanovas en referència a la criticada línia d’ajuts a treballadors autònoms. “Esperem que els destinats a artistes puguin acollir a la quantitat més gran de gent possible i que serveixi per parar el cop”, diu.
“Si sanitàriament s’aconsella tancar, que vagi acompanyat d’unes ajudes i un rescat real als treballadors que viuen d’això. La cosa comença a ser bastant greu per moltes famílies”, defensa Santaugini. En efecte, hi ha treballadors del món cultural que fa mesos que no han pogut cotitzar ni un sol dia. “Hi ha una precarietat i una indefensió molt generalitzada”, resumeix Casanovas, que explica que “hi ha gent que no es pot acollir a l’atur perquè el 2019 no van treballar ni vint dies”.
En aquest sentit, Albert Costa amplia la mirada: “La falta de respecte als drets laborals al món de la cultura ens ha portat a la situació en què ens trobem”. Hi concorda Santaugini: “Hi ha un fort desconeixement de com funciona el sector. És un món desorganitzat, on moltes vegades no se signen contractes mercantils, amb contractacions per obra i serveis amb poca antelació. Molts treballadors no reben les ajudes per les cancel·lacions”.
El portaveu de l’SMAC!, Costa, ataca contra el govern espanyol: “Critiquem molt la Generalitat, perquè les seves ajudes són completament insuficients, però almenys fan alguna cosa. Que el SEPE [servei estatal] estigui col·lapsat vuit mesos després és una decisió política, perquè si ho vols solucionar ho fas”, assegura.
Davant de la crítica situació, els afectats veuen primordial crear una taula interdepartamental “on s’assegui tothom per solucionar tots els temes”, defensa Santaugini. Albert Costa, per la seva part, defensa: “Cal un pla de mirada llarga per a la reconstrucció del món cultural quan acabi la pandèmia. O hi ha un pla consensuat amb una taula de treball interdepartamental o no podrem avançar a una sortida”.
Catalunya Plural, 2024 
