HEMEROTECA | Després d’aquesta darrera setmana d’eleccions i recompte electoral als Estats Units d’Amèrica ―recompte que en determinats moments feia pensar en països de l’antic Tercer Món―, els Demòcrates han guanyat per un marge de només tres punts als Republicans amb Trump al capdavant, i, en determinats estats, per pocs milers de vots, cosa que ha permès a Biden aconseguir una majoria del col·legi electoral.
Superada l’estupefacció de molts pels excel·lents resultats de vots (70 milions) de Trump, cal fer una reflexió a fons. Em proposo de dur-la a terme a partir de cinc conceptes que anomeno «cinc ferides» de la democràcia americana. Aquesta és feta des del respecte, admiració i fascinació, per part meva i des de fa molts anys, envers «l’experiment americà», amb la Convenció de Filadèlfia ―la seva Constitució, el Check and Balances, les seves institucions i la contribució dels Estats Units en la defensa de la democràcia liberal, els drets humans i la llibertat―, de vegades com a façana que amagava els seus interessos arreu del món occidental.
1. L’herència de la ferida de l’esclavitud
Com hem pogut seguir en els darrers mesos amb el moviment Black Llives Matter, la ferida de l’esclavitud continua ben present en la societat americana. Només cal passar per hotels, edificis de serveis públics, la policia, serveis de neteja, on majoritàriament ens trobarem amb població afroamericana o, en determinats estats, amb la llatina.
De vegades no som conscients de la magnitud de la tragèdia i les seves repercussions. La població afroamericana representa entre el 13 i 15% de la població total americana. Recordem algunes dades: els africans esclavitzats transportats a Amèrica del Nord foren aproximadament uns 600.000 i, l’any 1860, la població esclavitzada era de quatre milions. Després de la guerra civil americana es va abolir l’esclavitud, però immediatament alguns estats del sud aplicaren la llei «d’iguals però separats» que es va mantenir fins a mitjans del segle xx.
Després dels moviments antisegregacionistes liderats per Martin Luther King als anys seixanta, es van suprimir en tots els estats ―especialment del sud― les mesures que separaven la població afroamericana. Amb tot, existiria després una separació, bastida generació rere generació, difícil de compensar. Kennedy i, més tard, Johnson van començar a desplegar les Positives Actions, mesures de discriminació positiva per a promoure l’accés dels afroamericans a l’educació superior, a l’habitatge, a la funció pública i altres àrees de la vida política, econòmica i social nord-americana.
Aquestes mesures, molt contestades pel Partit Republicà, eren suprimides durant els seus mandats i recuperades, després, en l’alternança dels demòcrates. Sens dubte, després de més de cinquanta anys de l’abolició de l’apartheid nord-americà, la situació ha canviat notablement, però continua existint una divisió i marginació racial molt notable. Obama, president, fou un miratge real que no va poder resoldre una problemàtica de desigualtat, menysteniment i marginació de gran fondària.
La ferida de l’esclavitud és tan fonda, incompressible i absurda, que molts preferirien que fos oblidada de la memòria col·lectiva o, si no, que fos invisible.
2. La gran ferida de la desigualtat
El gran drama dels Estats Units és la desigualtat que es troba a la base del seu creixement econòmic i de l’enriquiment de determinats sectors socials de la població. En la fundació de «l’experiment americà», l’esclavitud va permetre a la Federació de les antigues colònies de convertir-se en un dels grans exportadors agrícoles del món. Després, a partir del xviii, les successives immigracions europees possibilitaren el gran desenvolupament industrial americà.
En els darrers trenta anys, la població llatina ―legal o il·legal― s’ha convertit en la nova força de treball que garanteix l’agricultura, la indústria i un nombre notable de serveis de l’economia americana. En tots aquests tres darrers segles sempre ha existit un segment de la població en una situació objectiva d’explotació que han assegurat el creixement de l’economia americana.
Només cal passejar per la gran majoria de les ciutats, ja sigui en el centre o en les perifèries, per a veure la realitat creixent de la desigualtat. Amb tot, algunes dades: el coeficient Gini situa els Estats Units en el segon lloc dels països amb més desigualtat, després, curiosament, de la Xina. L’any 2007, l’1% dels ciutadans posseïa el 34% de la riquesa; 40 milions viuen en pobresa i 18,5 milions en la pobresa extrema, segons dades de la BBC. Però la pobresa també és desigual en les diferents ètnies: l’afroamericana representa el 26,2%, la llatina el 23,2%, mentre que la població blanca representa el 12,4%.
Però enllà de la desigualtat econòmica n’existeix una altra de més estructural i invisible: la desigualtat en l’accés a la vida política i social. El poder polític, econòmic i social està en mans d’un determinat sector «del poble». Perquè, paradoxalment, la més antiga i sòlida democràcia occidental manté unes xarxes de poder i d’influència que debilita l’accés dels sectors més febles a l’exercici del seus drets cívics.
3. La ferida del diner
Els diners ho són quasi tot, als Estats Units. Tothom aspira a tenir-ne, la qual cosa no provoca cap mena de rubor a aquells que en disposen; altrament que a la majoria dels països europeus, en què del diner ―en general― la població no en fa ni un ús ostentós ni tenir-ne és un objectiu central de la seva vida. Però la necessitat del diner no sols és imprescindible per a respondre al cost elevat de la vida, sinó també per a emprendre activitats de tota mena, incloent-hi les socials i polítiques.
El principal càncer de la democràcia americana és l’escandalós cost de les campanyes electorals, ja sigui per a les presidencials, per al parlament federal, per als parlaments dels estats, als ajuntaments, a les primàries. La quasi inexistent limitació al finançament de les campanyes electorals fa que l’accés a la política quedi en mans de determinats sectors de la població amb mitjans per a poder-hi accedir i en mans de determinats grups de poder que estableixen lligams de gran interdependència amb els partits polítics. El cost d’aquestes eleccions presidencials, segons algunes fonts solvents, serà superior als 1.400 milions de dòlars.
La pràctica inexistència de normes reguladores de la publicitat política obliga els candidats a ingents despeses per a accedir a l’esfera pública (porta a porta, televisió i ràdio, internet i xarxes socials). Aquest any, el cost d’un anunci polític a YouTube ja era superior al de la televisió. El candidat que recol·lecta més diners té un més fàcil accés a l’esfera pública. Però per al finançament de les campanyes no sols es recapten diners d’aquells identificats amb els candidats sinó també d’aquelles corporacions i grups d’interès de tota mena que esperen favors a canvi. El famós llibre de Charles Lewis Buying the Congres, publicat l’any 1998, lligava els vots dels congressistes amb les donacions per les seves campanyes electorals.
A Amèrica, el diner ho és quasi tot, però en política ho és tot.
4. L’individualisme
La superació del gregarisme social per part dels individus ha estat un dels progressius avanços de la societat. Així mateix, la capacitat individual de construir el seu futur i de construir i abraçar els seus ideals forma part d’un estadi de progressiva maduresa ―si podem utilitzar aquesta expressió dubtosa― de determinats nuclis de la humanitat.
Amb l’Era de les Llums de la Modernitat, els individus han pogut alliberar-se de diferents tuteles de caràcter econòmic, ideològic, religiós, que condicionaven les seves capacitats per a esdevenir i construir el seu futur. Ara bé, un individualisme extrem, com l’americà, representa una gran ferida en el moment de construir els indispensables lligams socials que vertebren una comunitat.
El sociòleg alemany Ulrich Beck plantejava, ja l’any 2002, el concepte “d’individualització” com a resultat de la segona modernitat, en què els individus eren capaços de construir la seva identitat sense cap lligam amb el present i amb el passat. Als Estats Units, de manera majoritària, el procés d’individualització és molt gran i els trencaments dels lligams comunitaris afebleixen els mecanismes de cohesió i d’identificació.
Podria ser paradoxal, moltes coses ho són en la vida, però la meva hipòtesi és que aquest procés és una de les raons, entre les més invisibles, dels nous neopopulismes que estem vivint una mica arreu del món i als Estats Units de manera molt preocupant.
5. La identitat
Què és l’experiment americà? Qui són els americans? Qui són els “propietaris” ―si n’hi ha― de la identitat nord-americana?
En els conflictes socials, els problemes identitaris són essencials. I no ho són únicament els problemes entre ètnies, comunitats nacionals o grups específics, sinó els que apareixen dintre una comunitat concreta. En el rerefons de la crisi americana evidenciada per la profunda divisió de la societat hi ha el problema de la identitat americana.
Els Estats Units van ser construïts ―després de liquidar la població originària o desplaçar-la a les “reserves” (premonició de l’apartheid)― per emigrants europeus que fugien d’un continent intransigent, ple de guerres absurdes i de conflictes religiosos. Majoritàriament britànics, holandesos, alemanys, en els seus inicis conformen els famosos White Anglo-Saxon Protestants “WASPs”, que d’una o altra manera no sols conformen la classe alta sinó que, a més, controlen els mecanismes de poder en molts àmbits de la vida política, econòmica i social. Aquests, a més de les classes mitjanes blanques que veuen amenaçat el seu nivell de vida pels moviments migratoris, conformen amplis sectors de la societat democràtica que veuen amb preocupació, i fins i tot amb angoixa, la profunda transformació de “l’experiment americà”, perquè ja no l’acaben de tutelar ni controlar.
Durant els darrers quaranta anys s’han treballat diferents conceptes per a gestionar la diversitat de la població americana: el famós i caducat meelting pot , el més recent salad bwol, intentant identificar els processos de gestió de la diversitat en què el manteniment de la identitat i les arrels no representaven una barrera per a una interculturalitat relacional positiva.
La meva sensació és que, més enllà de les bones intencions i de les voluntarioses polítiques d’interculturalitat, la situació als Estats Units continua essent, de fet, de comunitats estanques amb fluxos baixos de relació i, encara ara, per part d’una gran majoria d’americans, no s’accepta que “aquests nouvinguts” tinguin els mateixos drets, encara que tinguin la ciutadania americana. El cas del rebuig d’Obama, per part de molts americans, era molt probablement per la seva condició de fill d’immigrants.
La victòria de Biden-Harris és una porta a l’esperança per respondre a aquests reptes. Reconèixer quins són els problemes és probablement el pas necessari per a obrir un camí de possible i difícil solució. El món necessita uns Estats Units cohesionats i forts, uns Estats Units que projectin els seus millors valors fundacionals que encara ara sorprenen mitja Humanitat. Perquè, malgrat tots els seus dèficits i limitacions, continua essent una gran democràcia imperfecta i, sempre, les democràcies imperfectes són molt millor que els règims autoritaris com Xina i Rússia, o els projectes que encara no saben molt bé que volen ser quan siguin grans com la Unió Europea.
Catalunya Plural, 2024 
