És més que probable que ho hagi llegit abans, moltes vegades, que els nivells de diòxid de carboni a l’atmosfera són molt alts. Podria ser fins i tot que hagi vist les dades a Internet, actualitzades gairebé a temps real. En cas contrari, pot accedir a aquestes dades, procedents d’una xarxa de sensors ben mantinguts i controlats.
Aquest increment de CO₂ prossegueix acompanyat per increments en altres gasos d’efecte hivernacle; aquells que impedeixen que la calor es dissipi a l’exterior de l’atmosfera terrestre. Alguns d’aquests gasos són el metà (CH₄), retingut en els sòls de les latituds altes sempre que romanguin congelats, i diversos òxids de nitrogen.
És cert que qualsevol afirmació sobre “nivells molt alts”, o baixos, hauria d’anar acompanyada d’una referència objectiva. En el cas del CO₂ atmosfèric la ciència la proporciona: cap humà ha respirat anteriorment concentracions de diòxid de carboni com les actuals. No han existit des de fa milions d’anys, des del Oligocè. I això preocupa, molt, perquè la temperatura del planeta guarda una relació estreta amb la quantitat de CO₂ a l’atmosfera, i està augmentant ràpidament.
En essència, afrontem grans canvis en el clima de la Terra, amb conseqüències difícils de predir. Ni tan sols podem esperar canvis similars per a les diferents zones de la península ibèrica. És comprensible, per tant, que termes com descarbonització siguin imprescindibles, omnipresents. I també que les estratègies energètiques prescindeixin de l’ús massiu de combustibles fòssils, protagonistes de la disrupció climàtica.
For the last 50 years, the global energy system has been ~80% based on fossil fuels.
Wind and solar are growing, but there is a very long way to go if they (or any other technology) is going to end humanity’s overwhelming dependence on burning stuff dug out of the ground. pic.twitter.com/JTPRLNyeSX
— Robert Rohde (@RARohde) December 6, 2019
Les ombres de la descarbonització
La disrupció climàtica que la descarbonització pretén abordar és un fenomen complex, derivat de la conjunció de 7800 milions d’humans sobre el planeta, i d’un consum de recursos desproporcionat en bona part d’ell mateix.
Suposo que davant l’emergència és temptador oferir certeses, i solucions expeditives; simples. Entren llavors en escena termes aparentment definitius, com “energies renovables”, “sostenibilitat”, etc. Però els problemes complexos, per definició, no solen tenir solucions òbvies. Els herois en blanc i negre, que cantava Johnny Cash, no estan disponibles.
Els processos extractius tenen un impacte, d’una naturalesa o una altra. Extreure energia, extreure minerals, extreure vegetació, deixa darrere si més no el buit d’aquesta extracció. Els gestors de política energètica a Espanya semblen decidits a substituir l’energia extreta de combustibles fòssils per aquella extreta d’energies renovables. D’això tracta el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima 2021-2030.
Aquesta estratègia futura sembla incloure el desenvolupament massiu de projectes de parcs eòlics. La implantació d’estacions de producció d’energia a partir del vent també implica impactes, dignes de conèixer en detall, i d’avaluar i ponderar a l’hora de prendre decisions. Especialment si els projectes es compten per desenes o fins i tot centenars, i afectaran porcions substancials del territori.
Impacte ambiental dels parcs eòlics
Els parcs eòlics tenen un impacte intuïtiu sobre el paisatge. Faig servir com a exemple les proporcions d’un projecte que m’agafa geogràficament a prop: serà un parc eòlic a 800 metres sobre el nivell de la mar, amb aerogeneradors de 126 metres d’alt, i les aspes tindran un diàmetre de 147 m. Aquest parc eòlic serà visible des de com a mínim 10 km en les quatre direccions cardinals. Aquells situats en zones més altes de serres i carenes seran més visibles.
Si tenim en compte que a Espanya hi ha actualment uns 1000 parcs eòlics, afegir una quantitat notable de noves infraestructures deixarà pocs paisatges sense impacte eòlic visual. Això és canvi en el paisatge. A alguns aquests canvis ens provocaran neguit, tristesa; solastalgia. Sóc conscient, però, que el canvi provocat en l’emocional és subjectiu, i d’interpretació làbil.
No és subjectiu ni trivial l’impacte biofísic sobre el territori, del qual el paisatge és la foto fixa. Si bé la producció d’electricitat a partir del vent és més neta i renovable que la crema de combustibles fòssils, la seva instal·lació no ho és tant. Comporta, a més de les òbvies turbines eòliques, l’obertura i ús de vials de manteniment. Comporta, a més, col·locar i mantenir línies d’evacuació que connectin amb la xarxa elèctrica, entre d’altres infraestructures subsidiàries.
L’obertura de vials en el territori és una de les principals vies d’erosió i pèrdua de sòl, i implica una penetració desproporcionada de l’impacte humà sobre la fauna i flora. Implica també agreujar la fragmentació dels ecosistemes, un dels grans motors de la crisi de biodiversitat.
Tampoc és subjectiu ni menyspreable l’impacte d’impedir el creixement de la vegetació a l’entorn de parcs eòlics. A el menys al nord-oest d’Espanya, els projectes de nous parcs eòlics apunten a zones prèviament desforestades; ja sigui per l’explotació forestal, ramadera, els incendis repetits, o qualsevol combinació d’aquestes. Van a parar, per tant, a zones on l’explotació humana ha limitat històricament el creixement de la vegetació o, el que és el mateix, l’acumulació de carboni atmosfèric en teixits vius.
Aquestes zones segueixen sent capaces d’albergar vegetació llenyosa. Segueixen tenint potencial de captura i segrest de carboni, de l’excés de CO₂ amb el qual arrencava aquest text. I segueixen, per tant, sent capaços de proporcionar-nos beneficis.
Efectes en aus, mamífers i insectes
Sense ser la meva especialitat, no crec equivocar-me en assumir que la localització dels parcs eòlics busca esprémer els conductes habituals de vent. La idea no és nova en la naturalesa. Els corredors eòlics són utilitzats per aus, mamífers i insectes des que existeixen animals voladors, i impulsos migratoris. Per això la col·locació de grans turbines en els camins de vent impacta de ple amb l’hàbitat gasós i tridimensional de nombroses espècies.
Aquest impacte a més és conegut; està sent ben estudiat. En casos d’espècies escasses, de reproducció lenta, l’explotació humana de vent compromet la seva viabilitat futura.
I no obstant això l’impacte dels parc eòlics no es limita a l’espècies rares. No es limita a aquelles espècies que, com tot just veiem, no trobarem a faltar quan faltin del tot. S’estén a les espècies comunes.
L’atenció prestada a l’impacte de les activitats humanes sobre les espècies comunes ha estat menor; potser perquè hem assumit seguretat en els grans nombres. No obstant això, aquestes espècies mouen la major part del trànsit de matèria i energia en els ecosistemes. I aquest trànsit inclou processos dels quals traiem partit directe. Per exemple la pol·linització.
En aquest sentit convé considerar acuradament les estimes de mortalitat de vertebrats en parcs eòlics. Podrien suposar en un país com Espanya diversos centenars de milers d’aus i ratpenats a l’any. O fins i tot un aspecte poc apreciat però no menys important: quin impacte tenen els parcs eòlics sobre les poblacions d’insectes voladors, animals clau per sostenir el funcionament dels ecosistemes?
Si més no, sabem que en ocasions les col·lisions d’insectes amb les turbines arriben a condicionar el rendiment d’aquestes; cal esperar que els insectes surtin més malparats. Alguns estudis comencen a estimar aquest impacte, que mereix avaluació i investigació.
Renovables, però de forma controlada
La combinació d’emergència climàtica i demanda energètica convida a considerar múltiples perspectives, cadascuna propera als seus respectius especialistes.
Aquest article destaca alguns aspectes ben documentats, manejats freqüentment en el meu camp de treball; aporta per tant d’una perspectiva parcial.
A partir d’aquí, opino: trobo a faltar en el discurs públic d’una perspectiva general, equilibrada a partir de les especialitzades. No sembla raonable que la urgència, justificada per l’abandonament dels combustibles fòssils, ens arrabassi un pla de treball rigorós per a les renovables. No sembla justificada l’aprovació massiva de projectes, sense ordenació prèvia, sense avaluació ambiental rigorosa.
Quanta energia cal. Quanta podem recuperar a través de processos més eficients. Quins projectes són realment sostenibles; on causaran el menor impacte possible. Sense un plantejament general que abordi al menys aquestes consideracions, semblaria que el que ve és menys transició, i més especulació.
Catalunya Plural, 2024 
