La idea d’aquest text d’homenatge a Antoni Domènech neix d’una conversa amb el mateix Toni, en un context lúdic. Estàvem prenent un vi i parlant sobre Angelo D’Orsi, una persona encantadora, professor d’història del pensament polític a la Universitat de Torí i brillant gramscià. Entre elogis, Toni de cop i volta em va dir: Saps quina és la falla d’Angelo? I va afegir a continuació: alguna cosa que tu i jo tenim, la militància. Nosaltres pensem des de la militància. I ara afegeixo jo, la XI tesi sobre Feuerbach.
Hi ha una dimensió fonamental en Toni que ha deixat un llegat difícilment quantificable, valgui l’expressió: la seva tasca pamfletària (en el sentit sagristanià del terme). O, si fem servir les seves pròpies paraules, llavors direm que en Toni era un magnífic propagandista, terme que ell aplicava a Marx i a Pablo de Tarso: la capacitat de divulgar idees i fixar categories analítiques per a la posteritat. Per això aquesta reflexió política, nascuda des de la militància, pretén ser un complement de la brillant intervenció de M. Julia Bertomeu en l’homenatge de l’any passat amb un títol similar a aquest.
I aquest és el sentit d’aquesta reflexió, no només en el contingut, sinó també en el to pel qual he optat per fer-la. Un to que pretén, modestament, que la vida, l’amor per la vida d’en Toni, aquesta vitalitat contagiosa que desprenia a dojo, s’entrevegi al menys. Toni Domènech va influir a través dels seus textos, de les seves innombrables xerrades i, per descomptat, de Sin Permiso a la formació política de joves militants que van trobar en el seu magisteri eines per pensar el món amb l’objectiu de transformar-lo.
Estic convençuda que la clau de la seva eficàcia en la seva, diguem-ne, dimensió de divulgador i formador polític, era aquesta combinació de rigor intel·lectual i contagiosa i entusiasta espontaneïtat. Això es pot comprovar en les tres conferències que va impartir a Buenos Aires a la Facultat de Ciències Socials el maig de 2009 sota el títol La tradició socialista i el pensament republicà i que Societat Futura ha transcrit de forma literal, permetent-te d’alguna manera estar en aquesta aula, gairebé escoltar la seva veu. Els autors manifesten que tot i no estar corregit pel mateix autor, esperen «que aquest material serveixi per a la bona formació polític militant de la nostra generació i les properes».
Aquestes conferències tracen un recorregut sobre un dels focus principals de la seva atenció i que tanta importància cobra en el seu pensament: la idea de democràcia, però no només la idea, sinó la revisió històrica de la plasmació concreta d’aquesta idea. La democràcia com l’entenia Pèricles, com la reflecteix Aristòtil, entesa en el sentit del govern d’un demos, que en una traducció rigorosa vindria a incorporar al conjunt de persones que «treballen amb les seves mans», o dit d’una altra manera: els que viuen del seu treball. La forma en com traça, no només la idea de la democràcia, sinó la història d’aquesta, és senzillament genial. Construeix, com ja ho havia fet Canfora, una gènesi que parteix de l’antiga democràcia atenesa, i aquí vull fer un incís. Tot i les discrepàncies que en els últims anys van mantenir, Toni sempre va considerar a Luciano Canfora un home seriós i com cal. I van ser moltes les coses que els unien, entre d’altres, la formació com hel·lenistes de tots dos, el que els va permetre un accés no intervingut als textos conservats -fins i tot dels autors que en aquell temps van ser els seus enemics- i, per tant, les seves anàlisis sobre la democràcia àtica són infinitament més rigorosos que la immensa majoria dels que s’han fet al llarg dels segles. I descobreix, i et convenç, que Aristòtil segueix sent un pensador viu per ajudar-nos a comprendre, no només la història de les idees, i fins i tot la història en el seu conjunt, sinó el món actual, comprendre’l per transformar-lo, en la mesura que siguem capaços de veure el que segueix estant viu en el que pensem, i fem, del vell Aristòtil. Toni Domènech rastreja la pervivència d’aquesta idea a través dels segles -mai morta, tot i que durant molts segles irrealitzada- fins a la seva plasmació en la Revolució francesa. Aquí enllaça amb el pensament, reflectit en els seus discursos, però també en la seva acció política, de Robespierre (i Marat, no ens oblidem de Marat) i desgrana en quina mesura aquests esdeveniments polítics, i el pensament que els inspirava, van ser molt més importants com a veritable antecedent per al pensament polític de Karl Marx i fins i tot per al conjunt de la i Internacional que, com molts han sostingut, els socialistes utòpics.
Aquesta aportació té una transcendència d’un valor incalculable per a molts militants que s’han acostat a l’obra de Toni buscant una formació que els ajudés a entendre el món, la nostra pròpia tradició socialista, des de Marx i al servei de la transformació social. Entendre que el pensament de Marx no neix exclusivament dels pensadors «canònics», diguem-ho així, sinó també que beu de moltes altres fonts, i que Pèricles, Espartaco o Robespierre per concentrar en homes concrets les accions humanes dels que van barallar, amb més o menys èxit, per l’emancipació dels que viuen amb permís, són tan importants en la conformació del seu pensament i de la seva activitat com a revolucionari que filòsofs i pensadors que li van precedir i la producció que tan bé coneixia Marx i que van tenir influència sobre la seva obra.
I aquesta és una de les seves grans aportacions: traçar una genealogia veritablement emancipadora i a la llum d’ella analitzar novament esdeveniments històrics, moltes vegades injustament esbiaixats, i reformular categories que havien estat distorsionades. I aquesta gran aportació té un reflex molt més gran, al meu modest entendre, en els quals pensen des de la militància que en el món acadèmic. La recuperació per al socialisme de la Revolució francesa, la primera, a la qual va posar fi el cop d’estat de Termidor, és, en l’àmbit de la militància, sobretot un assoliment d’aquest Toni propagandista.
El «rescat» de la democràcia i un exercici implacable de separar el gra de la palla per apartar les excrescències escolàstiques a les formulacions marxianes, així com mostrar en quina mesura hem «comprat» una reformulació reaccionària d’aquesta, posseeix una qualitat didàctica inqüestionable, i per tant suposa la recuperació de l’autèntic sentit i origen històric de la pensada democràtic. Això constitueix una eina política de primer nivell.
Resulta també enormement interessant la seva revisió i contextualització històrica dels drets de Llibertat, Igualtat i Fraternitat. L’exercici pedagògic d’explicar el context històric i les bases filosòfiques i polítiques d’aquests tres drets seminals que són la matriu de la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà. En un documental per a RTVE, que jo segueixo projectant a classe, explica de forma molt senzilla, però no per això menys profunda, l’encadenat d’aquestes tres categories. No em resisteixo a deixar d’explicar-ho per la brillantor de la síntesi. La llibertat entesa com la capacitat del demos d’actuar en l’espai públic en un exercici de limitació del poder absolut del monarca i la igualtat com reciprocitat en la llibertat, una categorització eminentment jurídica de reconeixement d’aquesta reciprocitat que s’amplia al conjunt d’aquest demos, als que treballen amb les seves mans, mitjançant la fraternitat, ja que aquesta sorgia de l’autoorganització dels exclosos en inici, la immensa majoria de la població, de la possibilitat de l’exercici de la llibertat i de la igualtat. D’aquí la radicalitat profunda del significat d’una declaració que porta com a adjectiu seva qualificació d’universal. I d’aquesta fraternitat així entesa neix el pensament revolucionari, encara que també el reformista radical, que il·lumina el pensament de Marx.
La democràcia no és doncs un adversari del socialisme, sinó que constitueix el cor des del qual sorgeix, i la Declaració Universal de Drets Humans és, per tant, una resposta al triomf militar sobre el feixisme i el nazisme, entesos aquests com la més virulenta agressió a la democràcia fins al punt de provocar una gran crisi civilitzatòria. Aquesta capacitat de situar la filosofia política en el context històric en què sorgeix i mostrar-nos la seva imbricació en els processos històrics concrets neix de la mateixa preocupació, i amb els mateixos objectius, que van guiar el treball de Marx. Per dir-ho des de la vora de la militància: comprendre el món i no només en el qual vivim, sinó també el camí que ens ha portat fins aquí, per poder transformar-lo.
Crec que cal també deixar constància de les preocupacions d’Antoni Domènech per dos temes que ell considerava claus en l’agenda política actual: el feminisme i l’ecologia. El feminisme que ell llegia des de la universalització dels drets i, per tant, des de la radicalització republicana. Entenent que les limitacions històriques a aquesta universalització, l’exclusió dels subjectes subalterns per raons de sexe, raça, etcètera, venien de la mà d’una lectura esbiaixada que s’apartava de la veritable matriu del pensament emancipador. Toni llegia atentament els textos que han conformat molts dels debats feministes, i es pronunciava vehementment, com feia sempre, sobre ells. Debatia també amb les activistes i es mostrava summament interessat pel corrent ecofeminista en la versió més militant i menys acadèmica, encarnada entre altres per Yayo Herrero.
El seu interès pels efectes destructors de l’activitat econòmica sobre el nostre planeta i la necessitat d’una acció política allunyada de l’estèril debat acadèmic queden reflectits per exemple en dos textos que no em resisteixo a deixar de citar, precisament perquè aquesta preocupació ve lligada a la necessitat d’un pensament per a l’acció i perquè tant el format com el llenguatge es surten d’aquest motlle acadèmic. Aquests textos van ser publicats per Sense Permís i són «El Diàleg de Pere i Satanàs en l’Infern sobre el” cas Marx”», on el caràcter de divertiment mostra clarament la seva vocació pedagògica, i el «Pròleg a Mike Davis», de l’avui molt tristament actual El monstre truca a la nostra porta, en edició de Viejo Topo i traducció de M. Julia Bertomeu.
Per acabar m’endinsaré en un dels seus interessos intel·lectuals dels últims temps sobre el qual vaig tenir l’ocasió de debatre amb ell profundament. I vull fer-ho de la manera menys abstracta possible, enllaçant amb el context que va propiciar aquest debat.
En un homenatge celebrat a Màlaga a l’aleshores recentment desaparegut Paco Fernández Buey ell opta per glossar, de la seva extensa producció, l’opuscle d’aquest sobre la controvèrsia entre Ginés de Sepúlveda i Bartolomé de Las Casas. Aquest homenatge, encara que realitzat en l’àmbit universitari, posseïa una dimensió militant indubtable, i intentava posar en relleu la interconnexió d’aquestes dues facetes en la vida i l’obra de Paco Fernández Buey. Així ho va reflectir Toni en la seva exposició.
Per situar-nos cal precisar que el concepte de modernitat tal com és usat per molts, fins i tot anteposant el substantiu determinat de «projecte», al Toni li semblava una solemne ximpleria. La modernitat, em va dir moltes vegades, és tot el més un temps històric convencionalment acotat, en què són presents sempre, amb més o menys força, el corrent emancipador i el reaccionari. Si li interessava tant aquest text és perquè aquesta controvèrsia podria considerar-se, donat el context, com un dels seus primers productes. Perquè el pensament de Sepúlveda es rastreja en l’esdevenir posterior de la pensada reaccionari així com De les Cases està present en el corrent emancipador. Reflexionava fins i tot sobre com la influència de la pensada de De les Cases és present a Robespierre i en Marx, bé directament o a través de persones properes al seu entorn intel·lectual, i valorava la reflexió de Fernández Buey sobre l’alteritat cultural, el reconeixement de l’altre com a contrapunt a la deshumanització del diferent i per tant subaltern i al fil del xoc cultural, en què neix aquesta controvèrsia, les diferents versions del relativisme cultural que aquest xoc va propiciar.
A la premissa del seu text, Paco Fernández Buey explica la naturalesa política de les seves preocupacions al voltant d’aquesta controvèrsia i formula una sèrie de preguntes sobre aquesta. Vull deixar-les aquí reflectides, perquè aquestes preguntes van ser objecte de reflexió per Antoni Domènech i perquè, d’alguna manera, a elles va intentar respondre des de la seva activitat com el noble propagandista que era.
Pot l’estudi de la percepció de l’alteritat cultural en el cas d’un xoc tan intens com el que va enfrontar a europeus i amerindis ser útil per analitzar problemes de nepantlisme (Lleó-Portilla, 1976) que es donen en el present? Pot alguna de les versions del relativisme cultural que van ser formulades a partir del debat filosòfic, teològic i jurídic de segle XVI valdre encara per entendre comportaments culturalment contradictoris en una època caracteritzada per la mundialització de mercat, la mercantilització universal, les grans migracions i la crisi, ja molt patent, de l’estat-nació? És possible derivar del debat europeu sobre els indis americans un concepte de tolerància encara acceptable en aquests nous temps de xenofòbia i de reafirmació del racisme a l’Europa central i de sud?
Deixo aquí la meva intervenció, conscient que aquest és un Antoni Domènech una miqueta excèntric pel que fa a lectures més acadèmiques i que té molt del Toni que jo vaig conèixer i vaig tractar. Les nostres converses sempre van partir de la militància i van tenir un component de complicitat al voltant de gustos i passions compartides, en la seva forma d’entendre el que era viure, i intentar fer-ho sense permís.
Catalunya Plural, 2024 
