L’Arxiu de Seguretat Nacional dels Estats Units ha desclassificat els informes que vinculen la CIA i a la Casa Blanca amb el cop militar que va acabar, el 1973, amb la democràcia a Xile. Que el president Richard Nixon i el seu conseller de Seguretat Nacional, Henry Kissinger, estaven darrere d’aquell cop era un secret a veus. Ara hi ha proves fefaents.
En els dies posteriors a el 4 de novembre de 1970, dia de la victòria de la coalició esquerrana d’Unitat Popular a les eleccions xilenes, Nixon va reunir el seu Consell de Seguretat Nacional per avaluar la situació. Segons un informe de Kissinger, que ha vist la llum 50 anys després, el govern de Salvador Allende era per Estats Units “un dels reptes més greus encarats mai” al continent americà. La Casa Blanca temia que aquella victòria socialista es repliqués en altres països llatinoamericans i va planejar la millor forma d’evitar-ho. “Ens mostrarem molt tranquils i molt correctes, però les coses que fem han de ser un missatge molt clar per Allende i per a altres”, va dir Nixon davant el Consell de Seguretat.
Segons les notes redactades pel director de la CIA, Richard Helms, en aquesta reunió, el president Nixon va ser molt clar en el seu propòsit: “Si hi ha alguna manera d’enderrocar Allende… millor feu-ho”. No tots estaven d’acord amb una estratègia dura. Entre els menys ardorosos estava, per exemple, William Rogers, el cap de la diplomàcia nord-americana, que seria substituït pel propi Kissinger temps després. Rogers pensava que es podia fer caure a Allende d’una forma més subtil, sense que una agressió oberta acabés sent “contraproduent” per als EUA. Però el secretari de Defensa, Melvin Laird, ho tenia molt clar: “Hem de fer tot el que puguem per fer mal a Allende i enderrocar-lo”. I els falcons van guanyar.
Allende and Chile: ‘Bring Him Down’:
Salvador Allende’s Historic Inauguration 50 Years Later
Declassified White House Records Show How Nixon-Kissinger Set Strategy of Destabilization—And Whyhttps://t.co/a3WhAuaf9S
— NatlSecurityArchive (@NSArchive) November 5, 2020
La versió oficial
Kissinger va mantenir durant anys que el pla nord-americà a Xile es limitava a donar suport als partits d’oposició perquè derrotessin a Allende a les eleccions de 1976, no el cop militar que donaria pas a la dictadura comandada per Augusto Pinochet i que es va estendre durant 17 anys. Els documents desclassificats semblen contradir aquesta versió oficial.
No és una cosa nova. El 1974, tan sols un any després del cop, un periodista de The New York Times, Seymour Hersh, ja va publicar les maniobres de la CIA per enderrocar el Govern xilè. L’escàndol va arribar fins al Senat dels EUA, però el president Gerald Ford va fer ús de la seva prerrogativa especial per mantenir bona part de la documentació sota secret. Kissinger va declarar davant el Senat (i en les seves memòries) que, efectivament, no simpatitzaven amb la política d’Allende però que no van tenir res a veure amb el seu violent enderrocament: “La nostra preocupació era l’elecció de 1976, i en absolut un cop d’Estat com el de 1973, del qual no sabíem res i amb el qual no teníem res a veure”.
La veritat és que Nixon i Kissinger van decidir prémer l’accelerador contra Allende quan aquest va nacionalitzar les mines de coure al juliol de 1971. Comparat amb el que altres governs van fer, la política del socialista xilè no va ser exactament revolucionària. El Regne Unit, per exemple, va nacionalitzar el cotó, els transports, l’electricitat, el gas, el ferro i l’acer després de la Segona Guerra Mundial. Però Anglaterra no entrava dins de la doctrina Monroe: “Amèrica per als americans”. Una filosofia maximalista que històricament ha inclòs en l’òrbita nord-americana tot el que hi ha al continent, des del Pol Nord al Sud.
El seu llarg historial d’intervencions a Llatinoamèrica va començar a Guatemala, el 1954, amb el cop organitzat per la CIA per derrotar el president Jacobo Arenz, després d’una reforma agrària que perjudicava els interessos de la United Fruit of Company. A partir de llavors, la llista de dictadures vinculades d’una o altra forma a la Casa Blanca és interminable: Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai, Bolívia, Perú, Equador, Colòmbia, Veneçuela…
Tortures, segrestos, assassinats
Des de l’inici de l’Operació Còndor, es van multiplicar els segrestos, els assassinats i les tortures contra els elements considerats “subversius”. Els exèrcits aprenien aquestes tècniques de “contrainsurgència” a l’Escola de les Amèriques, a Panamà, en instal·lacions de l’exèrcit nord-americà. En el seu llibre Judici a Kissinger, el periodista Christopher Hitchens vinculava directament a l’exsecretari d’Estat (avui nonagenari) amb l’Operació Còndor.
El sagnant putsch xilè, gestat ideològicament a les netes aules de la Universitat de Chicago i planificat des de Washington, va deixar un saldo de més de 3.000 morts i desapareguts i desenes de milers de torturats. El que avui és qualificat de monstruositat, en el seu moment va comptar amb la comprensió de bona part de la premsa occidental. El Times de Londres, per exemple, escrivia això el matí següent al cop: “Tant si les forces armades tenien raó o no en fer el que han fet, donades les circumstàncies, un militar raonable podria haver pensat, de bona fe, que intervenir era un deure constitucional”.
En la dècada de 1970, quan els cops d’Estat es multiplicaven per tot el sud, Henry Kissinger, com a cap de la política exterior nord-americana, desplegava la seva influència en tots els fronts de la Guerra Freda. El 1973, el mateix any en què Allende va ser enderrocat, li van atorgar el premi Nobel de la Pau.
Catalunya Plural, 2024 
