Hi ha una expressió compartida entre les principals forces independentistes per definir el moment d’impàs en què se situa l’actual etapa del Procés: ressaca. Ressaca entesa com a metàfora del desfasament repressiu i emocional provocat per dos grans esdeveniments -l’1-O i les sentències de sedició i rebel·lió-, a la qual se li ha de sumar, com a última copa, la inhabilitació de Quim Torra a instàncies de la Junta Electoral Central.
La ressaca donaria compte de la paràlisi institucional viscuda a la Generalitat durant el mandat de Torra, però també serviria com a justificació de l’incompliment de la promesa que el procés d’independència transcorreria plàcidament i inexorablement en allò que va ser venut per ERC i pels postconvergents com “trànsit de la Llei a la Llei”.
La ressaca, en definitiva, fa referència a la manca momentània d’un relat que sostingui la possibilitat que a Catalunya esdevingui una república independent a curt termini. Però com passa tan sovint en les democràcies representatives, allò que representen els polítics no és exactament la voluntat expressada de la vila: sempre hi ha alguna cosa de la democràcia que es perd pel camí en aquest trànsit cap a la representativitat. La ressaca, despullada de les seves justificacions, relats, excuses, discursos i estratègies, es converteix en l’expressió pura del cansament de la ciutadania catalana.
Per als independentistes, aquest cansament és fruit de l’acumulació dels fracassos, les derrotes i la pèrdua de fe en uns polítics que van ser convertits en herois de la pàtria. Per als no independentistes, aquest tedi es deriva de la indignació de tenir unes institucions que, consideren, no els representen. I per als que no els interessa ni una cosa ni l’altra, el cansament prové de sentir-se ignorats per uns i altres.
No obstant això, el pròxim 14 de febrer se celebraran unes eleccions, i les eleccions sempre són una bona ocasió per refrescar-se i començar de nou. Quines fórmules prendran els partits per desprendre de la ressaca? Serà possible convertir el cansament en il·lusió? Començant pel final: en aquests temps, a Catalunya, la il·lusió cotitza a la baixa. La intensitat emocional viscuda des de 2012 ha minvat la capacitat per empatitzar amb projectes polítics nous, i és difícil canviar d’un dia per l’altre, a cop d’eslògan, el que s’ha anat perdent al llarg dels anys. Així, i de manera simptomàtica, es preveu que la participació baixi al voltant d’un 10% respecte als anteriors comicis. Però això no vol dir que els partits polítics no ho vagin a intentar. És, de fet, la seva principal tasca i l’única forma possible d’assegurar-se el sou.
Dins de l’independentisme hi ha dues estratègies clarament diferenciades, com són la de l’espai postconvergent i ERC. Mentre que en el partit de Puigdemont -amo i senyor de Junts per Catalunya- apuraran les últimes empentes d’il·lusió per apostar-ho tot, una altra vegada, a l’èpica de la República (im)possible, ERC està disposada a batallar en altres contrades.
Un cop assumides les dificultats per realitzar la independència de forma unilateral, aposten per diversificar el seu públic i convertir-se en el partit hegemònic de centreesquerra català. Amb aquest gir, esperen “robar” vots de tres llocs diferents: de Catalunya En Comú-Podem (CECP), en assumir parcialment el seu mateix relat “sobiranista”; de PSC, en desvincular-se de l’independentisme unilateral i interpel·lar el votant progressista moderat; de Junts per Cat, en ocupar part de l’imaginari del peix al cove de l’extinta Convergència Democràtica de Jordi Pujol.
Fora del món independentista, mereix una menció a part la pujada del PSC, que es donarà principalment a costa de Ciutadans. Segons mostren les enquestes, en cas de donar-se aquest increment de vots en les files socialistes, podria arribar a donar-se el cas que per primera vegada des del començament del Procés existís una majoria alternativa (possible) a la formada per ERC i Junts per Catalunya que aglutinaria ERC, PSC i Catalunya En Comú Podem.
No obstant això, aquesta possibilitat sembla força remota: amb el PSC assentat com a valedor del bloc constitucionalista, la pressió que podria suportar ERC per pactar amb els socialistes seria més gran de la que probablement podria assumir. L’única majoria clara és la que conformarien ERC i Junts per Catalunya, que tindrien la força suficient per reeditar el seu pacte de legislatura per tercera vegada consecutiva.
Però aquesta vegada la promesa de la república imminent ja no serà una possibilitat, el que presumiblement farà aflorar, en campanya electoral, el gran absent del debat en els últims anys: la gestió de la cosa pública. Ara bé, que això serveixi per recuperar una il·lusió suficient que desvetlli la societat catalana d’aquesta ressaca que plana sobre el territori només cap en les ments més optimistes del país. Com aquells que creuen -o diuen que creuen- que la República catalana es troba a la volta de la cantonada.
Aquest és un article original de La Marea
Forma part de #LaMarea79. Pots aconseguir-la aquí.
Catalunya Plural, 2024 
