Pel futur suïcida, acabà amb la seva vida poc temps després, disparant-se, la reacció del proletariat demostrava les contradiccions de la seva època entre la realitat opressora i l’èxit de vendre la il·lusió del progrés.
El 1968 els veïns del torrent de Piqué es trobaren a una situació semblant. A una carta a La Vanguardia es queixaven de promeses incomplides. L’Ajuntament els hi va vendre la moto de jardins pels nens, arena bona i una habitabilitat digna, però quan plovia la zona es convertia en Venècia i el líquid element només desapareixia, el llenguatge d’antuvi a vegades és meravellós, per evaporació solar. Per a més inri un barracó ple d’immundícia atreia les rates, contentes entre aquella fusta i un cementiri de camions.
A les meves passejades per aquesta sinuositat de corbes puc deduir on es localitzava la dissort d’aquells habitants de Barcelona, germans dels de Gorizia, revoltats sí, això si, ben ensinistrats pel Franquisme. La paraula escrita era un miratge, creure a una determinada idea de progrés. Oblidaven una tendència pròpia de qualsevol planificació urbanística: l’aniquilació d’allò pretèrit i l’estratificació de les persones a partir del seu lloc de residència. No els hi corresponia cap meravella, només quatre parets i un entorn hostil, no tant per les seves característiques, sinó per la seva remodelació, capaç d’esborrar tot allò anterior fins a desfigurar-lo, com si la geografia i els seus accidents fossin una anècdota sens cap mena d’importància.
Aquest factor no només prepondera a les dictadures. Es dóna també en Democràcia i suposa una tabula rasa a partir d’accions dirigides per experts, parafrasejo a John Lennon, amb nul coneixement històric dels llocs, i aquests, a modo suo, resisteixen a través de la seva forma, pletòrica tot fastiguejant a les autoritats, doncs no és pas senzill modificar la corba en recta, i desastrosa per ser incompresa.
Ho comprovo en primera persona des de l’instant on vaig veure la placa de Torrent de Cap Piquer i vaig descendir el seu recorregut amb respecte i molta observació. Cada viratge és un símptoma dels meandres del curs fluvial, d’una bellesa exaltant malgrat l’asfalt i els arranjaments dels anys setanta, pèssims de totes totes. A mitjan ruta un desviament, amb tota probabilitat una tangent del rierol, em condueix a un carreró sense sortida, perfecte per a construir més i més, de manera incessant per allò de rendibilitzar el ciment i publicitar una campanya d’ocupació de l’espai, desangelat i silenciós durant la pandèmia excepte per algun vellet assegut a un banc.
Pels ciutadans amb propietats o lloguers a Piquer, ara amb erra i sense accent, roman el consol dels seus balcons, més o menys assolellats, i l’optimisme de l’aïllament, encaixonats sense rastre de les petjades arquetípiques dels avantpassats, amb la salvedat d’una permanència de memòria al cos dels seus dominis. A la fi dels mateixos, falsejat com veurem tot seguit, una reixa vol cancel·lar el traçat, reafirmant-lo per a qui es preocupa d’aquests assumptes. És una malaptesa majúscula, una solució barata ratificada per un rectangle a pocs metres on un vell cartell, indiscutible prova d’abandó, resa el següent: Plaza particular. Prohibido jugar a pelota y correr en bicicleta. Respetar las plantes.
Després d’aquest esperpent tinc diverses opcions per a ingressar a la Meridiana. Torno al mapa de 1931. Després de tantes setmanes dedicades a l’estudi de Porta i Sant Andreu sé com Piqué connectava, són el mateix, amb Parellada fins a mutar a Estadella i morir al Besós.
Quan t’acostumes a l’art de passejar per a encaixar la cronologia entens la naturalitat i la racionalitat del paisatge. Aquí, just abans de la Meridiana, hi ha una ruptura dolorosa. Agafo un passatge sense nom, un altre nyap per a dissimular tanta precipitació a l’hora de dibuixar carrers, i arribo a una immensa extensió encara sense delimitacions coherents. De mica en mica m’apropo al parc de Can Dragó. A una altra de les meves aventures, hi tornarem tard o d’hora, vaig localitzar una via minúscula dedicada a l’homònim torrent. Sobre la masia encara no he acumulat documentació, a diferència d’amb el parc, fruit de reivindicacions veïnals. La conseqüència fou la compra de les parcel·les per l’Ajuntament el 1977 i la inauguració parcial d’una zona verda el 1990, just abans dels Jocs, quan el Municipi desplegava els seus tentacles per acontentar tothom des de la il·lusió, altra vegada el xoc del progrés amb la realitat, d’aquests anhelats jardins un cop els tallers ferroviaris de la RENFE mancaren de sentit. Junt amb aquest guany s’afegí el d’altres hectàrees eixorques, a omplir segons els cànons barcelonins.
L’operació mereix l’elogi, no així la sempiterna desídia amb la pedagogia d’allò que fou i no tornarà. Si segueixo una senda i la perdo em sento desorientat durant uns minuts. La confusió dura mesos i tan sols es supera mentre penso el tancament d’aquesta sèrie. M’alleuja l’estació de Sant Andreu Arenal i la consciència d’una prossecució denominada Parellada, única escletxa d’aquest món extint.
D’aquí unes dècades no quedarà res. Per motius familiars he entrat moltes vegades a Barcelona per la Meridiana. Quan era petit la referència era un neó de Coca-Cola al fons. A la dreta no recordo, és el gran lament borrós de la infantesa, com eren aquells camps. A l’esquerra els immunds blocs de pisos fan de barrera amb Sant Andreu.
Un bon dia, just passat el parc, edificaren un tren de rentat més aviat Kitsch. A la vora el carrer de la Jota té un sector més pur i assilvestrat amb casetes a cavall entre el Modernisme i el Noucentisme. Són el testimoni d’una època on l’esperança no es fonamentava en vies rapides, sinó més aviat al prodigi de prats, elements eterns i la condició humana de situar-se entre ells per a viure millor. Ara tot això només s’insinua, capat pel progrés. El lèxic, a força de repetir-lo, pot tornar-se perillós.
Catalunya Plural, 2024 
