Les persones sempre hem necessitat explicar-nos històries que posin paraules a esdeveniments el sentit no està donat d’entrada. El storytelling més reeixit i durador de la nostra civilització ha estat, sens dubte, el del Pare, ficció d’un personatge que ens estima i l’estimem, i la protecció ens dóna la garantia de tenir un lloc en la comunitat i un sentit a les nostres vides.
Avui, està en declivi i la història que el relleva en el rànquing ja no sorgeix de la religió -encara que això no exclou que tingui devots- sinó de la ciència i la tecnologia. És el règim dels dispositius electrònics (gadgets) que envaeixen la nostra vida i que, igual que el Pare, també prometen la felicitat. En aquest cas no a canvi del sacrifici, sinó de la satisfacció il·limitada i, paradoxes de la vida, pot acabar sent més imperatiu que l’anterior.
El seu déu principal és l’iPad -o qualsevol altra tauleta o telèfon mòbil, una mena de pare electrònic- sempre disponible. El sentit que aporta a les vides dels seus creients és una mica menys sòlid que l’anterior i això obliga a la connexió permanent per no desorientar-se i perdre la brúixola.
Aquests canvis, lluny de tornar-nos nostàlgics d’aquest temps passat, mític i inexistent, i sense la coartada de l’altre que ens ordena, ens permeten a nosaltres triar i ser conseqüents amb això. Les xarxes socials, a més, suposen un suport gens menyspreable als subjectes hipermoderns, orfes de referències, i estan canviant aspectes centrals en les nostres vides: aprenentatges, iniciació a la sexualitat, vincles socials i sentimentals, treball i participació política.
Som en el que connectem
Una nova vida algorísmica s’obre pas i introdueix un nou interlocutor, l’Altre digital, i produeix també una nova subjectivitat: som en el que connectem, ja que cada un es defineix per la seva connexió a l’altre.
Les nostres maneres de satisfer-nos, de mirar, ser mirats, exhibir-se, fer-se sentir, assetjar de manera sàdica… No han canviat molt. Això ja estava, el nostre Instagram analògic era la plaça de la vila o la terrassa de la Rambla on ens assèiem a mirar i a mostrar, a ‘puntuar’ als passejants i comentar-ho amb els nostres amics.
El WhatsApp predigital es feia per cable, de dos en dos, i el tinder exigia la participació d’intermediaris que portaven els missatges. No era igual, és cert, però la satisfacció pulsional que es jugava era la mateixa que ara.
Què ha canviat, doncs? En el substancial, allà on els ideals col·lectius ens guiaven, ara s’imposa la satisfacció individual i amb ella la recerca de l’excel·lència en el rendiment. Una exigència de gaudir al màxim i mostrar-sense pudor, com si no fer-ho ens privés d’una existència autèntica. Si la família tradicional conservava el seu patrimoni gràfic en la foscor d’un calaix, ara aquestes imatges circulen lliurement per la xarxa, dormen en el núvol i cada membre de la família les té a la butxaca.
Ha arribat l’apocalipsi, com creia Plató quan es va inventar l’escriptura i va desbancar la memòria? No ho sembla, però és evident que, al costat de les seves virtuts hi ha alguns riscos, especialment per als més vulnerables per edat o per condicions socials (porno, apostes, ciberviolències, aïllament). El més important és l’absorció il·limitada de libido que produeix aquesta nova realitat digital, voraç, capaç d’empassar-se’l tot (el nostre temps, el nostre desig, els nostres projectes i activitats) i que sempre vol més.
El burn-out digital
L’esgotament digital comença, per això, a ser un fet global, igual que ho va ser l’entusiasme amb el qual vam acollir l’arribada d’aquests gadgets. La creença que les tecnologies digitals automatitzarien les tasques i ens deixarien més temps lliure s’ha revelat falsa. La hiperconnexió ha accelerat el nostre temps vital produint un burn-out (síndrome del cremat) digital. S’observa ja una certa fatiga: executius de les GAFAM que porten els seus fills a escoles amb guix, “penedits digitals” que creen webs per desconnectar, les escoles que decideixen declarar alguns espais lliures de mòbils, famílies que s’autoregulen. Una mica de la infobesitat sembla haver-se ennuegat i s’imposa la necessitat d’un límit a aquesta voracitat, un dret a desconnectar(se).
Heidegger ens proposa Serenitat davant les innovacions tècniques i evitar els discursos catastrofistes. Acceptar els canvis sí, però sense renunciar als nostres principis. El psicoanalista Jacques Lacan anticipava a la fi dels anys 70 que aquests aparells -incipients llavors- acabarien produint les seves pròpies apories i paradoxes. Davant l’allau de dades, continua havent-hi avui preguntes sense resposta i no tot és programable, ni tampoc troba la seva intel·ligència artificial ni el seu algoritme a mida.
El virtual i les seves xarxes no han liquidat -ni és previsible que ho facin- la família, que, amb les seves transformacions, resisteix com sempre tots els embats, inclosos els pandèmics. Això no obvia que el trànsit del Pare a l’iPad sigui avui un fet clar. El repte de la nostra era digital i del (bon) ús que podem fer dels aparells és no quedar atrapats en la compulsió i la repetició d’aquest, per així acollir també allò diferent i preservar la nostra singularitat. Fer del virtual una evocació de la presència, i no el seu substitut.
Catalunya Plural, 2024 
