Els resultats de les primàries de Junts per Catalunya del passat diumenge van ser aclaparadors: un 75,8 va optar per Laura Borràs, i només un 20,5% ho va fer per Damià Calvet. Un 3,72% de la militància va decidir votar en blanc.
Cal recordar que aquest 75,8% obtingut per Borràs equival a un total de 2.954 vots emesos, mentre que Damià Calvet n’hauria recollit 799. No hi ha dubte, doncs, que la victòria de Laura Borràs és l’opció de consens de la militància del partit liderat per Carles Puigdemont. Però, és extensiu el què pensa la militància a la resta de l’espai postconvergent?
Doncs podria ser que no fos així. D’entrada, és complicat extrapolar els resultats d’unes primàries a unes eleccions autonòmiques. Més, encara, treure conclusions d’acord amb una mostra tan reduïda. Avui en dia Junts per Catalunya compte amb 5128 militants, mentre que l’any 2014 Convergència Democràtica en tenia al voltant de 60.000. A més, cal sumar-hi un altre factor: Laura Borràs representa la línia hegemònica dins de Junts per Catalunya, aquella línia que marca Carles Puigdemont des de l’exili i que es caracteritza – entre altres coses – per la negativa a pactar en cap àmbit amb forces que no siguin independentistes.
Hi ha una gran part de l’electorat de l’espai postconvergent que, si bé és fidel a un programa general en cerca de la independència i d’un cert conservadorisme social i econòmic, també valora la presència d’elements d’ordre i d’estabilitat, possiblement contràries al que ha representat la línia Puigdemont – Torra – Borràs fins al moment. En aquest sentit, cal preguntar-nos: quants vots deixarà de guanyar Borràs i quants n’hauria pogut guanyar Calvet?
Borràs pot patir per mantenir el món convergent associat a la figura d’Artur Mas, és a dir, la línia del PDCAT. No en són molts, perquè, certament, Junts per Catalunya i Carles Puigdemont han aconseguit “matar el pare” i erigir-se en portadors d’uns nous valors. Consti que quan diem la “línia PDECAT” no fem referència directa als militants del partit – gent altament polititzada – sinó a un segment poblacional vinculat a la burgesia tradicional que, essent independentista, no només pensa en termes independentistes, sinó que valora allò que tothom diu, però ningú sap definir anomenat “bon govern”.
Però, no passaria el mateix a la inversa? És a dir, en l’hipotètic cas que Calvet hagués guanyat les primàries, no hauria això “deprimit” al voltant més convençut de la línia favorable de l’èpica independentista que sí que representa Borràs?
No necessàriament. Mentre que els partidaris de Calvet (i, altra vegada, ens referim més a un sector més ampli del què Calvet significa) es poden veure desorientats en una candidatura que no té ni les reminiscències del sabor “original” convergent, els sectors majoritaris de Junts per Catalunya continuarien essent fidels al màxim líder del partit, Carles Puigdemont, en el cas que Calvet fos el candidat. El pragmatisme d’una part del món postconvergent pot fer que, a causa de l’elecció de Borràs, alguns dels seus votants decideixin decantar-se per ERC o pel PSC.
Si això no fos suficient, Laura Borràs encara té una investigació oberta per un presumpte cas de corrupció vinculat a una suposada fragmentació de contractes quan estava al capdavant de l’Institut de les Lletres Catalanes.
Podria ser, doncs, que la clara guanyadora de les primàries de Junts per Catalunya no resultés ser la millor candidata possible? El pròxim 14 de febrer en sortirem de dubtes.
Catalunya Plural, 2024 
