Pels qui hem passejat -és una manera de parlar- pels passadissos del Parlament Europeu, la sèrie Parliament produeix una barreja de nostàlgia i de desencantament. La producció a tres bandes França-Bèlgica-Alemanya ens presenta la vida d’un assistent parlamentari francès a l’Eurocambra. Lluny de la idea general que es té de les institucions europees, la sèrie retrata fidelment la cara menys amable d’aquest entorn: negociacions, xantatges, lobbistes, vides a distància o Brexit. Òbviament, no podia faltar l’eterna batalla nacional i lingüística entre els diputats de l’Estat espanyol, que a ulls d’alguns europeus no deixa de ser una espècie de fil musical que recupera intensitat cada cert temps. La comèdia està ja disponible en la plataforma Filmin.
Sobre la Unió Europea i les seves institucions la millor descripció possible l’oferia el títol d’un capítol de la sèrie danesa Borgen: A Brussel·les ningú et sent cridar. I és que estem acostumats a titulars simplistes presidits pel nom de la capital belga. Brussel·les decideix, Brussel·les imposa, Brussel·les pendent de l’acord… La complexitat del sistema polític de la Unió Europea i la seva interrelació amb els diferents sistemes estatals acostuma a romandre en segon pla. El que sí que apareix en els mitjans és el repartiment dels recursos comunitaris i les grans cimeres que obliguen els periodistes a passar la nit davant d’una pantalla. L’aprovació de Directives i Reglaments és quelcom antisexy, en termes d’actualitat.
L’impuls del Fons per a la Recuperació Europeu (també conegut com a Next Generation EU) semblava tornar a posar a les institucions europees en el moll de l’os de la qüestió. La ràpida reacció de la Comissió Europea, comprenent la dimensió de la crisi del coronavirus, va ser un exercici d’instint polític al qual Brussel·les no ens tenia acostumats als darrers lustres. Però havia de passar i va passar. El bloqueig al repartiment dels fons per part d’Hongria, Polònia i Eslovènia deixa clar que la divisió al continent va molt més enllà de l’anècdota del Brexit. Fins i tot en un context de pandèmia, l’alambinada governança europea troba enemics íntims a dintre seu.
Next Generation EU. Un nom certament ambiciós, tractant-se d’un continent en decadència política, dividit i que amb tota probabilitat quedarà relegat en el marc geopolític davant l’avenç d’altres regions del món. Aquesta història de bloquejos i de complexitat multinivell em porta a pensar en el nostre propi panorama estatal. D’una banda, tenim una Unió Europea incapaç de disposar ràpidament del fons per a la recuperació. Per l’altre, la impossibilitat de generar un mètode racional de repartició i gestió d’aquests entre Estat i Comunitats Autònomes. Al ciutadà del carrer ha de semblar-li absurd que els fons de recuperació hagin de viatjar de Brussel·les a Madrid per acabar a les arques de la conselleria de torn, encarregada de pagar el salari a la infermera del centre de salut. La veritat és que no hi ha fórmules màgiques per a simplificar la burocràcia i el bon govern subestatal i supraestatal. En qualsevol cas, ajudaria molt que s’abandoni la improvisació i s’aposti per projectes polítics compartits. En tots els fronts.
Next Generation EU. Aquest suggeridor nom fa que no pugui evitar pensar en la generació Z i en vídeos de TikTok en bucle. Una vegada vaig convidar a la meva classe de sistema polític espanyol a un bon amic, assistent al Parlament Europeu, per explicar les claus de la Unió Europea. La seva sorpresa va ser majúscula en veure que la majoria no recordaven la crisi de l’euro, ni a Tsipras ni tampoc a Varoufakis. Tenien amb prou feines 10 anys! A més, en ser preguntats sobre el seu europeisme, la major part d’assistents va afirmar que tal vegada no era una bona idea buscar una major integració política. El meu amic i jo mateix ens vam adonar que la seva reacció era rellevant.
La següent generació d’europeus es farà adulta a cavall d’una crisi sanitària que aviat serà plenament econòmica. Totes les institucions han de treballar per a aquest escenari postpandèmia; col·laborant i demostrant la seva utilitat. Val la pena que s’aprofundeixi la integració europea en matèria de salut pública o que es reforci la inversió estatal i autonòmica en sanitat. Tots ens hi juguem molt.
Catalunya Plural, 2024 
