Aquest any, en què Raimon compleix vuitanta anys, és també l’aniversari d’una generació. Celebrem no només la seva biografia artística i vital sinó també el recorregut que ha fet amb el públic i conciutadans. Mirant-lo a ell ara ens mirem tots, de la mateixa manera que quan l’escoltàvem fa dècades trobàvem en Raimon una personificació de les nostres aspiracions. Ja va dir Manuel Sacristán, filòsof i dirigent comunista, que amb les seves cançons, Raimon ha escrit una biografia col·lectiva.
Els fills dels vençuts de la guerra del 36 no teníem líders. No ho permetia la clandestinitat i, diguem-ho també, la llunyania emocional que ens separava dels dirigents de la Catalunya republicana i els seus partits. Uns líders que desconeixíem i dels quals, per dir-ho suaument, ens ha arribat una imatge, col·lectiva i també personal, intensament llustrada per una caterva de cirabotes de la història i la propaganda, que han cregut que treballaven pel ressorgiment del país practicant l’embelliment postmortem dels qui el van dur al desastre.
Els adolescents i joves rebels i antifranquistes dels 60 no teníem un Daniel Cohn Bendit o un Rudi Dutschke, ni tan sols un Martin Luther King o uns Set de Chicago, per la senzilla raó que, perquè els líders revolucionaris sorgeixin i destaquin després de 1945, cal que els produeixi una societat democràtica dotada d’un sistema de comunicació obert. Ni els líders sectorials obrers o universitaris podien passar de ser coneguts per una forçosa minoria de seguidors. Els qui més lluny van arribar en aquest sentit van ser Marcelino Camacho i els líders de Comissions Obreres jutjats al Procés 1.001 i potser els 113 detinguts per formar part de l’Assemblea de Catalunya.
Un impacte i una responsabilitat cívica
És difícil ara comprendre l’impacte que escoltar Raimon per primera vegada va produir en la joventut de la postguerra. No només en els directament compromesos amb la lluita per la democràcia, sinó en els joves inquiets que, tot d’una, s’adonaven que al recentment descobert món del disc microsolc, no només hi havia Elvis Presley o Adriano Celentano sinó un jove com ells que cantava Al vent. No era rock, però sonava dur; no era cançó melòdica com els èxits italians o francesos, però arribava al cor. (Més tard, sí, apareixeria Serrat per tancar el cercle de possibilitats de la cançó diguem-ne lleugera, però aquesta és una altra història, que també hem escrit i continuarem escrivint).
A les incipients col·leccions de discs de quatre cançons començava a aparèixer i proliferar un disc amb una portada ben dissenyada per Jordi Fornas i amb foto d’Oriol Maspons i això era un signe d’estar al dia i ser catalanista. L’èxit popular de la cançó passava perquè les noies catalanoparlants de quinze anys tinguessin el disc de Raimon i no, dit sia amb tots els respectes, els de Josep Maria Espinàs o Delfí Abella, entre els microsolcs de Françoise Hardy, el Dúo Dinámico i Peppino di Capri. Raimon era jove, un jove també, que cridava llibertat. I tenia una generació que el seguia, no a la clandestinitat, sinó arreu.
La cançó no era clandestina però sí sovint censurada. Força cançons eren prohibides i això va fer que entre cantants i públic s’anés teixint una relació de complicitat creixent. El tema prohibit per excel·lència era Diguem no, i interpretar-lo implicava una forta multa imposada per l’autoritat governativa. Raimon i Diguem no van esdevenir de seguida un estendard per a aquella generació. El noi de Xàtiva que estudiava història es va trobar amb una responsabilitat, el pes de la qual no era precisament lleu.
La revelació va ser al concert celebrat a l’Aliança del Poble Nou el 1966, el seu primer recital en solitari. Allà es va bolcar la naixent devoció raimoniana de les adolescents de festa amb discs del diumenge a la tarda, els nois universitaris en vaga, els senyors i senyores de classe mitjana il·lustrada esperançats amb la recuperació de la cultura i la llengua catalanes: un públic intergeneracional que anava més enllà de les audiències usuals als concerts de rock and roll els diumenges al matí al Palau dels Esports, però també de la congregació de melòmans al voltant de l’Orfeó Català. El 15 de febrer de 1966, vuit mesos després del concert dels Beatles a la Monumental, va néixer de veres, si no la nova cançó com a moviment cultural, sí com a moviment de masses; allà va quallar la percepció d’un lideratge mai explícit, però subjectivament interpretat com a tal, amb reflexos tan diversos com facetes el líder que en reflectia els rajos.
L’aparició d’una realitat alternativa: les coses podien ser diferents
Els lideratges juvenils a les societats democràtiques dels anys seixanta no eren tant de comandament polític, sinó imatges de gran complexitat en el sentit cultural. Qui hagués seguit al Che a Bolivia o al Congo? Els Beatles feien la millor música del món, però quan obrien la boca feien pena. Els nostres joves eren orfes d’un lideratge visible, explícit i definit que, per raons històriques, culturals i socials, era impossible. Umberto Eco va entendre molt bé en l’època que va escriure Apocalíptics i integrats (1965) que les icones pop, tant les frívoles com les revolucionàries, no podien sinó ser productes de consum als quals cadascú podia assignar significats fruit d’una tria personal.
Raimon no era un significant buit d’aquesta mena, ni un capdavanter de partit, com alguns cantants llatinoamericans. Però era una realitat tangible, un fet propi i un de nosaltres; al mig del franquisme sorgia una cosa diferent, algú que feia quelcom de diferent, que mostrava que un podia comportar-se, viure i expressar-se d’una manera diferent. I que aquesta manera diferent de fer les coses triomfava, tenia èxit i trobava molts seguidors. A l’Olympia de París, a la universitat de Madrid, al Japó, als Estats Units, als grans auditoris locals, com el Palau de la Música Catalana, els pavellons esportius o el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest va resultar ser el millor lideratge que Raimon podia exercir davant la generació jove: mostrar que el dret a una vida pròpia, autèntica, lliurement decidida, es podia fer realitat, de manera personal i alhora col·lectiva.
Un diria que l’esforç constant de Raimon, del primer moment, va ser fer-se entendre com a artista. Havia de volar amb dues ales, la cívica i la poètica. I era conscient que per a molta gent era difícil captar la complexitat d’un creador complex com ell és. A mesura que l’audiència de Raimon s’eixamplava i la seva obra es feia més diversa i complexa, el seu públic es feia igualment plural. El cantant mostrava un compromís cívic orientant l’atenció cap als moviments incipientment massius que apuntaven cap a la democràcia, en clau de solidaritat: suport al moviment dels estudiants, suport a Comissions Obreres, al catalanisme popular, al patrimoni de la cultura.
La repressió franquista el tractava com si fos ell el líder visible de l’oposició democràtica; ell donava veu a l’oposició realment existent i se situava al mig de la ciutadania sense atribuir-se cap altre rol que el d’un intel·lectual compromès, i encara amb mesura. Com a artista que actua de cara al públic va evitar ser assimilat a una vedet de varietats, però també com a intel·lectual no va voler ocupar un lloc a un debat polític en el qual no hauria fet cap mal paper. No estic segur que gran part de la dirigència catalanista hagi percebut, ni abans ni ara, la subtilitat d’aquesta postura ni l’acte de cortesia que representava.
A mesura que la cultura catalana anava essent amarada per la gran mediatització, el públic ampli i divers de Raimon va anar seguint una tendència o l’altra artística i cultural. Gran part dels artistes de la cançó van seguir unes carreres en general exitoses, i molts d’ells van creure que la Catalunya democràtica els bandejava, probablement en no percebre que el paviment en el qual s’aguanta la cultura de masses és relliscós.
Els qui van veure en Raimon únicament el crit de denúncia cívica i no tant l’elaboració d’un món poètic –literari, però també musical—es van anar despenjant del seu seguiment, si més no de manera entusiasta. Els qui van témer que l’artista posés en evidència el seu sectarisme no comptaven amb la finor que el caracteritza, tot passant-li factura recentment (i no la primera, per cert). La intel·lectualitat amiga d’impulsar amunt (i avall!) personatges al mercat cultural es va avorrir quan va veure que no seguia el compàs de certs mandarinatges. I el poder, poder real fet de diners, influencia i institucions, va veure en ell el perill que va intuir quan ja als seus inicis va començar a mostrar independència de criteri. Raimon ha estat sempre Raimon en 360 graus i si això encara fa pupa és que era i és molt més que una figura catalanista i antifranquista, que venia de lluny i anava més lluny encara.
Catalunya Plural, 2024 
