Aquesta sèrie és una excepció. Moltes vegades reflexiono sobre aquests articles i la seva vocació de narrar de nou Barcelona seguint la senda de molts antecessors. No obstant, sóc conscient dels meus límits, i un d’ells és l’Eixample. Si l’abordés de manera integral, moriria sense haver explicat ni tan sols la meitat de la seva extensió, quelcom comprensible perquè és una ciutat dins aquesta, una segona Barcina molt desconeguda malgrat disposar d’insignes cronistes i catapultar els meus estimats barris, abans pobles del Pla, a l’oblit, útil a nivell polític i ben cínic en l’actualitat, quan ensorren petit patrimoni envoltat de mutisme mentre es pengen medalles d’altres iniciatives.
Barcelona torna a néixer quan deixà enrere les odioses muralles. Baixo poc a l’Eixample a les meves caminades i confesso tenir amb aquest espai una relació d’amor odi. Farà poc més d’any i mig vaig entrevistar a la Janet Sanz, i per desgràcia la meva gravadora esborrà el diàleg, ric i pletòric d’impressions, entre elles la de considerar la quadrícula de Cerdà com una democràcia a partir les seves illes de casa, ara a revisitar com un gran manà ecològic, petit homenatge a aquest geni menyspreat pel país per a continuar amb aquesta tradició de rebuig als més avançats de la classe, com també succeeix amb Carlos Barral o Francesc Ferrer i Guàrdia.
Barcelona viu des de fa temps a un presentisme nefast, a causa de la seva tercera refundació, la dels Jocs. La capital catalana es troba immersa a la primera edat adulta del seu nou temps, gestionant-la de manera traumàtica entre el Procés i la Pandèmia, dos eixos inesperats amb suficient força per a mostrar les seves esquerdes entre turisme, consensos ciutadans, índexs de pobresa, queixes de tota mena i una impotència absoluta per a pensar més enllà del segon actual, en part per l’amnèsia voluntària del passat.
Si l’exposéssim veuríem aquest centre tan mal enlluernat les nits d’hivern, culpa d’arbrades i LEDS, des d’una altra conjuntura i entendríem com el passeig de Gràcia fou el tret de sortida des de l’antic camí de Jesús, ple de jardins durant un bon tros del segle XIX. Poden intuir-se a les rodalies d’aquesta via tan simbòlica per a elevar el parc temàtic comercial de negocis inaccessibles a les butxaques del vianant comtal, per exemple, el passatge dels Camps Elisis, record d’un verger a la vora del carrer València.
No deixa de fascinar-me el debat sobre quin és el passeig més llustrós. El tòpic resaria passeig de Gràcia des de la seva aura bicentenària i el favoritisme d’Alfons XIII, fascinat pel mateix un cop baixà de l’apeadero ferroviari del carrer Aragó el 1904. Aleshores els burgesos aprofitaven l’ample de l’avinguda per a fer el merda, presumint cada diumenge entre els de la seva classe amb el goig de criticar i sentir-se europeus, ja que l’escena sempre m’ha recordat a Ewald Tragy, una clarivident novel·la de Rainer María Rilke entorn dels ets i uts de les bones famílies, ansioses per a casar les seves filles, com finalment aconseguiren els pares de Gregor Samsa a La metamorfosi un cop l’escarabat desaparegué del seu mapa físic i mental.
Perdonin la fantasia literària. Anem per feina. L’Eixample sol associar-se amb el Modernisme, però no sempre fou així. Després de la caiguda dels ominosos murs es féu una planificació exemplar fins i tot a les altures, romanent d’aquell projecte alguns immobles arquetípics dels xamfrans, amb esgrafiats per a seguir amb una estètica hegemònica durant els primers anys seixanta del Vuit-Cents. A una petita zona de Roger de Llúria amb Consell de Cent es resumeix aquesta utopia inicial entre la torre d’aigües, durant un temps piscina de mentida pels nens del barri, el passatge de Permanyer, amb les seves estàtues urgides de restauració, i aquelles cruïlles de gènesi interrompuda per especulacions immobiliàries de grans noms, consentides pel Govern de la Nació i recolzades més encara amb la primera guerra de Cuba entre 1868 i 1878, causa del retorn de tants indians, perfectes per a encetar l’esplèndid avenir d’aquells terrenys buits durant tantes centúries pel fet d’acatar determinades legislacions militars.
Un any abans d’aquesta pau, amb Espanya recuperant-se de molts ensurts sepultats, si és que hi són, als llibres d’Història, un document de l’Arxiu Municipal ens informa de la proposta de Ramon Malla per a permutar unes hectàrees viables a rambla de Catalunya, aleshores banyada per un torrent amb el cognom d’aquell senyor, llest i conscient de l’oportunitat.
La riera d’en Malla fou un maldecap durant alguns decennis, instal·lant-se ponts per a creuar-la. Un d’ells s’ubicava, una passera, preciós terme indicant la necessitat de passar d’un lloc a l’altre, entre Provença i rambla de Catalunya. El sol·licita José Torras com apoderat de la seva neboda Mercedes, qui pretenia construir un bloc de pisos a la frontera entre Barcelona i Gràcia, agregada la imperialista metròpoli el 20 d’abril de 1897, déu anys després de la petició.
Els Torras seran els nostres guies per aquest Eixample força ignorat. La rambla de Catalunya dels 80 decimonònics era un work in progress. Els veïns reclamaven fanals, paviment i altres utensilis essencials mentre el seu tarannà senyorial, avui en dia el més opulent de la gran metzinera, es refermava amb una col·lecció d’estàtues des de la Gran Via, amb el comte Güell preponderant, fins a la cantonada amb València, on Clavé amenitzava al passejant amb la seva silenciosa orquestra.
El Modernisme era als albors, per això em resulta ben interessant recórrer l’Eixample i detectar les finques prèvies a 1891, quan una ordenança de l’Ajuntament deixà obsoleta una altra de 1857. A partir d’aquell instant, com explico a Paràgrafs de Barcelona (Àtic dels Llibres) es donà carta blanca per a incrementar l’edificabilitat, no sense reduir restriccions compositives i tolerar més decoració a les façanes, Sense saber-ho, quelcom redundant a la cronologia dels esdeveniments, s’iniciava tota una era, enterradora del tutti frutti dels primers anys, quan un visitant afirmà sense gaires problemes els seus permanents malsons per l’heterodòxia d’aquest nou centre urbà.
El senyor, l’insubstituïble Georges Clemenceau, exagerava un xic, i si escric el seu nom és per automatisme, doncs també li atribueixen allò dels dracs com a mascotes dels nou-rics de l’Eixample, on cada palau llueix una insígnia i vol ser més que el del costat per allò de veure qui la té més llarga, quelcom comentat per Josep Pla, a qui venerem i donem suport des dels fets objectius.
Abans de 1891 la rambla Catalunya s’alineà des d’una vessant arquitectònica amb altres proves incipients, un protomodernisme apassionant d’ampla volada. La casa Pasqual i Pons d’Enric Sagnier, gairebé omnipresent a les imatges antigues de plaça de Catalunya, seria la joia de la corona, però durant els meus volts em vaig fixar a altres perles, gairebé esbossos infantils abans d’assolir un to definit. No voldria cloure aquesta introducció sense somriure davant la casa amb un 1888 circular tot recordant l’Exposició Universal d’aquell any, on fins fa ben poc hi havia el Colmado Quílez.
Un xic més amunt, just a Provença amb rambla de Catalunya, un xamfrà vesteix luxós amb una altra sorpresa de 1887. La característica primordial, l’excusa perfecta per a investigar, són els seus merlets per a coronar el conjunt. No es troben integrats a la forma, són un decorat més, com si la seva propietària hagués volgut assenyalar una ruta medievalitzant, pròpia d’aquells designis on el nomenclàtor recorda les glòries de la Corona d’Aragó gràcies a l’enginy de Víctor Balaguer. Aquests burgesos es sentien, i el Modernisme unificà aquest criteri, hereus d’aquells comerciants, i l’aspecte exterior ho reivindicava.
Els merlets em perseguiren durant mesos, sobre tot perquè a altres carrers vaig localitzar edificis gairebé calcats. A Diputació amb Pau Claris, la data és 1888, segueixen toscos, mentre a Girona amb Aragó ha transcorregut un any i ja s’han perfilat envers l’endemà, tot des del boom edilici i un clan emocionat per a fer-lo rendible: els Torras.
Catalunya Plural, 2024 
