Raimon ha estat un dels creadors més complets del panorama artístic europeu. Diferent de qualsevol altre cantant compositor i amb una complexitat del tot inusual. Vegem perquè, a partir d’una breu llista que no esgota el personatge, sinó que indica la seva figura polièdrica
UN MÚSIC AMB FORMACIÓ I CULTURA MUSICAL. Quan Raimon era jove treballava per pagar-se els estudis, però no de fuster com el seu pare sinó com a disc jockey a la ràdio. Va aconseguir la feina perquè sabia un munt de música, coneixia tots els gèneres i ho sabia explicar. Era, a més, membre de la banda de vent La Nova i sabia llegir música.
En una de les primeres entrevistes que li vaig fer, als anys seixanta, em va sorprendre el seu coneixement de la música americana, el blues, el gòspel, el country, el folk, el zydeco, el cajun i el hillibilly de les muntanyes Catskills. La música clàssica tampoc l’era estranya; quan arriba a Barcelona per enregistrar discos amb l’editora Edigsa es troba com a director artístic Enric Gispert, un musicòleg especialista en música antiga, director del grup Ars Musicae, que era capaç d’ajudar-te a millorar una interpretació amb guitarra elèctrica.
I quan coincideix amb Salomé per a interpretar Se’n va anar al festival de la cançó del Mediterrani, al camerí i en estricta privacitat l’ajuda a polir la interpretació que ella duia preparada dels vicis que arrossegava a partir dels hàbits adquirits com a cantant d’orquestra de ball. No et podies fer el llest amb Raimon parlant de música perquè amb aquell somriure sardònic et pegava una rebolcada. A l’estudi de gravació, a la preparació de la producció musical, dialogava d’igual a igual amb directors d’orquestra, compositors, arranjadors i músics professionals.
UN CANTANT DIFERENT. L’aparició de Raimon va sorprendre. No s’assemblava a Jacques Brel ni, marededéu, a Brassens. Tampoc a Tom Jones o Elvis, per descomptat, però és que ni tan sols recordava Lucio Dalla, Paolo Conte o Fabrizio D’Andre. Ni tan sols era un cantant folk ni, com es deia aleshores, “de protesta” (tot i que de vegades l’anomenaven així). Si un s’hi fixa bé, si hom repassa la història de la cançó a Europa, no trobarà un artista que canti com ell, que faci cançons com les seves i que aplegui una obra tan diversa i amb aspectes tan profunds. Raimon és un artista únic a l’Europa del segle XX. L’orella atenta percebrà en l’evolució raimoniana certa influència del patriarca napolità Roberto Murolo, però no és el mateix.
UN ARTISTA INDEPENDENT. Per estimació a l’interès i la qualitat de l’artista o per oportunisme, des dels inicis moltes persones i grups es volen guanyar Raimon per la seva causa, sigui de bona fe o d’aquella altra manera. Raimon dóna sempre suport a unes causes molt concretes: la democràcia i la llibertat, la llengua i la cultura catalanes, el respecte a les “classes subalternes”. Ajuda sempre que pot les Comissions Obreres, l’Assemblea de Catalunya, i al·ludeix quan ho creu necessari a personatges com Gregorio López Raimundo o Jordi Rubió. Però no agafa cap carnet ni, quan es pot votar, demana cap vot. No és en l’actualitat que els qui volen que digui amén a les seves idees el blasmen; aquests estirabots ja els rebia fa dècades, precisament per gent semblant a la d’ara. Tampoc es posa en mans de representants artístics o productors musicals que puguin condicionar i conduir la seva carrera.
UN CREADOR EXIGENT. Adquirir un disc de Raimon o assistir a un recital seu ha estat sempre garantia de qualitat. Vist des d’ara mateix, un disc com Cançons de la roda del temps, amb poemes de Salvador Espriu musicats per Raimon i una portada il·lustrada especialment per Joan Miró (i els poemes impresos a la coberta doble) és un producte insòlit, avui a l’era Spotify però també en el moment de la seva aparició. La pulcritud en la producció dels discos n’ha estat sempre característica, quan va veure que la seva primera discogràfica podia comprometre-la, a partir de pressions que tenien tant a veure amb el desig d’imposar-lo un control com amb la gasiveria, Raimon va marxar a una altra companyia i va crear-hi un segell propi, amb el qual van gravar Pi de la Serra i Ovidi Montllor. Darrere l’obra musical de Raimon era la mà i la sensibilitat d’Enric Gispert, musicòleg especialista en música antiga i innovador enemic de la frivolitat i la superficialitat; la compenetració entre un i altre és l’origen del fascinant clima sonor de l’obra musical.
UN POETA QUE FA CANTAR ELS POETES. Hi ha dues maneres de cantar els poetes. Una: posar música als poemes, convertint-los en lletres de cançons. S’imposa aquí el caràcter del cantant i la lògica de la seva producció artística. Una altra: anar fins al moll de l’os del poema i ficar-se en l’ànima de l’autor sense abandonar la pròpia, de manera que el resultat és que el poema original no és una lletra de cançó de qualitat sinó que ressorgeix regenerat amb una música que duia implícita en la seva gestació (aquest és un misteri de l’art que no s’esmenta sovint i mereix estudi). Exemples: Cançons de la roda del temps, Veles e vents.
UN POETA AMB VEU PRÒPIA. Proposo, modestament, un exercici: llegir les lletres de les cançons de Raimon tot oblidant la música; com si fossin, que ho són, poemes. I després reflexionar sobre si això no és una obra poètica, què és (el mateix passa amb l’obra de Francesc Pi de la Serra, per cert).
UN INTEL·LECTUAL CONSISTENT. Raimon es llicencia en Història, però la seva formació en filosofia, a més de lingüística, literatura i art, és més que sòlida. Durant tota la vida practica una curiositat viva i profunda i aprèn de tot i alhora un rigor metodològic poc usual. No fa res a mitges, aprofundeix en el que l’interpel·la i no es baixa de la burra si no és com a resultat d’un debat a fons sustentat en el pensament crític. Els referents són Ludwig Wittgenstein i Antonio Gramsci: la importància i possibilitat del que es pot dir o no dir, la necessitat de què la cultura sigui apropiada per les classes subalternes.
UN ARTISTA AMANT DE L’ART. La curiositat de Raimon troba un objecte preferent en l’art contemporani. Els grans noms creen obres expressament per a les portades dels seus discs: Tàpies, Miró, Viladecans, Equip Crònica perquè ell s’ha interessat prèviament pel seu treball. Mira també atentament escultors com els bascos Chillida i Ibarrola tot buscant una proximitat entre les respectives coherències. Raimon no ha tractat els creadors plàstics de manera instrumental, convertir-los en il·lustradors d’un producte, sinó que els ha incorporat al seu treball i els ha donat una projecció extraordinària.
UN PENSADOR CRÍTIC. El temps en el qual Raimon va viure i treballar sota el franquisme va ser un temps accelerat; les coses es vivien molt intensament, totes a l’hora, sota un requeriment ètic però també vital de gran urgència. Els periodistes entrevistàvem sovint Raimon per a obtenir-ne opinions i reflexions que potser provenint d’altres personatges no haurien estat escoltades. Però també perquè ell estava dotat d’una fina capacitat per explicar les coses que habitualment no es podien explicar, junt amb sensibilitat didàctica i capacitat de síntesi. Raimon es va implicar també en un diàleg molt ampli amb personalitats intel·lectuals de tota mena, a causa del compromís cívic compartit contra la dictadura, que van trobar en ell no ja un cantant compromès sinó un interlocutor de ple dret i sovint difícil de contradir.
UN OBSERVADOR DE LA SOCIETAT. L’obra de Raimon ha anat canviant a mesura que ho feia la societat catalana a partir de la transició. La confrontació de l’obra amb la societat que havia dut a terme l’artista havia de ser per força de naturalesa diferent. En l’àmbit global s’ha esdevingut una gran mediatització que ha obert una era cultural diferent, on la cultura ja no era massificada per ser mitjançada, com la del segle XX sinó que la mediatització abasta tots els aspectes de la vida en un veritable procés d’expropiació de les vides personals. Raimon, que ja va demostrar tenir ull periodístic i sociològic a la columna setmanal que escrivia a la revista Destino, veu aparèixer altres maneres d’encarar la cosa pública i treballa per trobar la manera d’entendre-les i denunciar-les. Les relacions entre l’artista i el públic hauran de ser diferents però l’exigència crítica de l’intel·lectual serà més gran i probablement més difícil d’entendre pels frívols.
Catalunya Plural, 2024 
