Ells fills i els néts d’en Paco “El Bajo” i la Régula han intentat, per tots els mitjans, deixar les dures condicions del camp i la seva mala retribució. D’aquí l'”España vaciada”. Els pobles quasi buits es compten per desenes, a la Manxa, Extremadura, Lleida i Andalusia. Però, això no vol dir que els llocs de treball del camp hagin quedat vacants. Clar que no. Ara al camp hi treballa en Rahid, l’Hadja, l’Abdoulaie i l’Aminata. Perpetuant una misèria heretada, que el pas de l’estret no va canviar, i que, per més inri, coexisteix amb el racisme intrínsec de la nostra societat i amb la mirada cap un altre cantó dels urbanites, que volem fruita i verdura fresca, de qualitat i a baix preu. L’1 de desembre, un incendi va arrasar, literalment, un assentament prop dels hivernacles d’El Viso (Níjar). Desenes de persones es van quedar sense “llar”. Tranquils. Cap culpabilitat. No ho veurem obrint telenotícies com si fos un incendi al Paseo de las Acacias o al Passeig Maragall.
Tots hem vist, a la televisió, com és un camp de refugiats. Hem vist els de Darfour, els de Tindouff i els de Lesbos. Tots ens hem posat les mans al cap o ens ha caigut una llàgrima. Però, hi ha molta diferència entre aquestes imatges i els llocs on viuen els i les temporers i temporeres a Espanya? Mireu que en deia, Philip Alston, Relator Especial de les Nacions Unides sobre l’extrema pobresa i els drets humans després de la seva visita a Espanya a principis de 2020: “En Huelva, me reuní con trabajadores que vivían en un asentamiento de inmigrantes en condiciones que rivalizan con las peores que he visto en cualquier parte del mundo. Están a kilómetros de distancia de agua potable y viven sin electricidad ni saneamiento adecuado. Muchos llevan años en España y pueden permitirse un alquiler, pero dijeron que nadie los acepta como inquilinos. Ganan apenas unos 30 euros al día y casi no tienen acceso a ningún tipo de apoyo gubernamental”.
I no és només a Huelva, també és a Albacete i a Níjar, i ho deixo aquí perquè la llista és massa llarga. Parlo d’aquests llocs perquè he tingut l’oportunitat de visitar els assentaments en aquests dos municipis durant el mes de novembre. Dues realitats diferents en els detalls. A Níjar, els hivernacles permeten que la temporada agrícola duri gairebé tot l’any. A Albacete el treball és més per temporada, quan es recull tot l’all, el volum de temporers es redueix considerablement. Aquesta temporalitat influeix en les estructures dels assentaments, alguns pensats per perdurar al llarg del temps, i els altres que responen a una necessitat més momentània.
Tot i així, tots comparteixen un accés molt precari a punts de subministrament d’aigua, falta d’electricitat (moltes vegades “punxada”), abandonament per part de l’Administració i molta estigmatització. Factors que produeixen un deteriorament ràpid de la salut. Per exemple, infeccions bucals causades per la falta d’higiene a causa de la manca d’aigua o altres infeccions causades per la manca de fosses sèptiques i de gestió de residus. I a tot això, se li suma la gran dificultat que a vegades tenen per accedir a la targeta sanitària i/o a l’empadronament que els hi dificulta l’accés a la salut.
En resum, en els assentaments de temporers no es compleixen molts dels drets recollits en la Declaració dels Drets Humans de 1948. A més, la gestió dels assentaments durant la pandèmia de la Covid en certes ocasions ha estat pèssima i ha empitjorat les seves condicions. Exemple n’és el tancament d’assentaments ubicats en naus d’Albacete, al·legant que no es complien les condicions necessàries de salut pública, i que va provocar que centenars de subsaharians passessin de viure en un lloc resguardat a estar abocats a dormir al carrer. I, mentrestant, els mitjans ens bombardegen sobre sí hi hauran o no ajudes europees degut a les reticències d’Hongria i Polònia a acceptar una clàusula de respecte a l’Estat de Dret. Que en cap cas és tema anodí. Però, sobre el que passa aquí amb els milers de persones que resideixen en assentaments, silenci.
En 2020, en principi s’haurien de repartir quasi 5.000 milions d’euros de la PAC a uns 700.000 agricultors. Si fem els comptes de la vieja, surt a una miqueta més de 7 mil per agricultor. Encara que ja sabem que aquests números, tenint en compte l’estructura d’un camp amb grans tenedors de terra, no són reals, ens podem fer una certa idea de la magnitud que representen.
Per si no ho sabíeu, sí, els tomàquets, els enciams i les bledes estan subvencionats. Beneïm els fons europeus. Amén! Ara, pels immigrants residents a assentaments amb almoina ja en tenim prou. Per això estan les entitats sense ànim de lucre. I aquí apareix l’ajuda humanitària. A través de fons públics, irrisoris comparats amb la PAC, financem projectes d’ajuda humanitària, no per donar respostes a situacions de desastres naturals, sinó per posar petites tiretes a les injustícies inherents al sistema.
I és que en Rahid, l’Hadja, l’Abdoulaie i l’Aminata no deixen de ser els Pacos “El Bajo” i les Régules del segle XXI. Igual d’invisibilitzats, d’oblidats, de precaritzats i de reprimits. Perquè per molt bona pinta que faci l’amanida que dinaràs avui, mentre no dignifiquem el camp, el relat d’en Delibes serà encara vigent.
Catalunya Plural, 2024 
