Carme, per què no t’agrada jugar amb nines? Aquesta va ser la primera pregunta que em va fer reflexionar sobre el meu cabell. Cada vegada que em regalaven una nina, li tallava tots els cabells, no suportava veure aquells cabells tan llisos entre els meus dits. Em provocava molta angoixa pensar que les joguines amb les quals jugaven les meves amigues blanques no eren igual que jo.
Un dia em van regalar una nina que es deia “la muñeca spaghetti”. Era molt bonica, tenia la pell negra i uns ulls ben grans i marrons. Del cap li sortien moltes tires de plàstic per poder fer els pentinats que volgués. Era una meravella, per fi em sentia connectada amb una joguina. Però, perquè amb aquesta sí i amb les altres no? La resposta estava davant meu. Aquella nina era el meu reflex. Em sentia totalment identificada amb el seu cabell i el seu color de pell, però sobretot, perquè podia repetir un patró molt important per mi, que era fer-li trenes i mil pentinats com els que em feia la meva mare.
En aquella època a totes les nenes ens allisaven el cabell amb productes químics, era com un ritual. Una vegada al mes la meva mare anava a una botiga on tenien productes africans i llatinoamericans on comprava la caixa “Dark & Lovely Beautiful Relaxer”. A la caixa del producte sortia una nena negra amb uns cabells llisos i brillants que feia que odiessis els cabells encrespats amb els quals havies nascut.
No m’agradava gens que em pentinessin, cada vegada sentia un dolor terrible. Els meus cabells són tan densos que si m’aboquessis un got d’aigua per sobre no m’arribaria a l’arrel. Però això no impedia que l’hidròxid de sodi o el calci fessin la seva feina i m’allisessin fins a l’últim cabell.
La societat blanca ha sigut l’encarregada de ficar-nos al cap, durant milers d’anys, el xip de la negació a la nostra pròpia identitat. Ens van dir i encara ens diuen que la nostra pell és diferent i lletja, que el nostre cabell sembla palla o llana, que no tenim dret a estimar-nos. Això va contribuir a esmicolar les nostres autoestimes i a deslligar-nos amb el nostre passat.
En aquell moment on eren els nostres referents? Per desgràcia en aquella època, quan era petita, no n’hi havia. Anys després vaig començar a veure que el meu cabell no tenia forma: que no era ni llis, ni arrissat. Que no tenia vida.
Una nit vaig començar a mirar vídeos a youtube, i vaig descobrir la paraula “Gran tall” i “Transició” en anglès “big chop”. Quan vaig començar a informar-me vaig sentir com si aquelles noies youtubers m’haguessin obert la porta d’un nou paradís afro. En els seus vídeos explicaven la importància d’estimar el nostre cabell i com ho havíem de fer per poder tornar a tenir el cabell afro. Hi havia dues maneres: fer la “transició” que volia dir tallar les puntes llises cada mes fins que ja no quedés cap cabell llis i així desfer-te de la conseqüència dels químics, o bé fer el Gran tall que volia dir tallar-te el cabell ben curt.
Tant la “transició” com el “Gran tall” és un moviment que defensa començar de zero amb el teu cabell, tallar amb els químics, acceptar-lo i cuidar-lo.
Des que va sortir aquest moviment moltes dones negres han deixat de comprar productes químics. L’any 2015 el grup d’investigació Mintel va informar que les vendes de relaxants havien disminuït un 26% els Estats Units.
Moltes dones van connectar amb el poder de l’afro, van informar-se i sobretot van veure que el nostre cabell és part de la nostra lluita i el nostre empoderament. Però sobretot ens hem adonat que el cabell afro és un cabell comunitari.
Avui dia hi ha moltíssimes dones activistes que es dediquen a explicar-nos com estimar el nostre cabell, una referent és la Desirée Bela, una gran activista afro que va començar amb un canal de youtube explicant la seva experiència i donant informació de com cuidar el nostre cabell. Actualment, podem trobar sèries i pel·lícules on ens podem sentir identificades i connectades amb altres dones que també han viscut el terrorisme capil·lar, com per exemple la pel·lícula “Desmelenada” o la sèrie “Madam C.J. Walker”.
Una de les coses que vaig aprendre en aquest procés va ser que cada persona viu la transició d’una manera única. En el meu cas vaig renéixer. Mai a la vida havia sentit tanta llibertat com quan vaig decidir agafar les tisores i tallar-me el cabell. Mentre anava cap al menjador a ensenyar la meva obra d’art a la meva mare, em tocava el cap i sentia dins meu els meus ancestres tocant els djembes celebrant que tornava a ser benvinguda en el poderós i meravellós món Afro.
Catalunya Plural, 2024 
