“L’any que ve, a Barcelona!”. D’aquesta manera es donaven ànims Josep Bartolí i el seu amic Helios (transsumpte del pintor Helios Gómez) quan són tancats al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer, a pocs quilòmetres de la frontera amb Espanya. Era l’any 1939 i, des de febrer, amb la guerra civil ja decantada a favor del bàndol feixista, una riuada de republicans espanyols (fins a 500.000) creuaven a França per salvar la pell. Allà els van agrupar, els van envoltar de filats i els van tractar com animals. D’aquell dramàtic captiveri va sorgir el llibre Camps de concentració, en què Bartolí, il·lustrador i militant del POUM, va plasmar l’horror amb què molts espanyols van iniciar l’exili.
El dibuixant francès Aurel (nom artístic d’Aurélien Froment) debuta al cinema explicant la història de Bartolí en un llargmetratge commovedor, Josep, que s’estrena aquest divendres i que ha estat nominat a la millor pel·lícula d’animació als Premis de Cinema Europeu que es concediran el proper 12 de desembre). A ella va arribar gairebé per casualitat, mentre matava el temps fullejant exemplars en una fira del llibre a la qual havia estat convidat.
Allà es va topar amb La Retirada. Èxode i exili dels republicans espanyols, el volum amb el qual Georges Bartolí homenatjava al seu oncle, català i comunista. “Allò només podia ser obra d’un artista brillant”, diu Aurel per explicar l’impacte rebut. “Cada pàgina que passava m’ho confirmava. Hi havia il·lustracions polítiques plenes de detalls i de significat, crítiques al poder, a l’Estat, a la religió, a la covardia dels líders internacionals…”.
Aurel, il·lustrador habitual en les pàgines de Le Monde i de Le Canard enchaîné, va quedar atrapat pel traç fi, nítid i esgarrifós de Bartolí. Les estampes que va dibuixar al llarg de la seva estada a set camps de concentració diferents recollien l’esperit de Goya, el passaven pel sedàs de les avantguardes i l’impulsaven cap al còmic del futur. Una obra visionària en l’artístic, compromesa en el polític, fidel a l’històric i d’una contundència escruixidora. Tot això ho volia aglutinar Aurel en la seva pel·lícula: “Calia portar a Bartolí una altra vegada a la vida i fer-ho de la millor manera possible…”. I ho ha aconseguit amb l’ajuda del guionista Jean-Louis Milesi, col·laborador habitual de Robert Guédiguiani coautor del llibret d’aquesta obra mestra (un altre monument a l’humanisme) que és Las nieves del Kilimanjaro .
Josep aconsegueix barrejar a la perfecció dos estils de dibuix diferents, el d’Aurel i el de Bartolí. Fins arribar a aquesta pròspera fusió el director va investigar profundament sobre la vida de l’il·lustrador exiliat i va parlar amb experts i companys de professió. Jean-Claude Carrière li va assenyalar que el seu projecte havia de versar sobre com Bartolí es comunica amb els artistes que l’han succeït. Després de mesos de treball amb el productor Serge Lalou, va començar a tenir clara quina havia de ser l’essència de el projecte: la pel·lícula tractava sobre l’acte de dibuixar. Un acte d’esperança i resiliència.
Camps d’ahir i d’avui
Bartolí va retratar la seva experiència en els camps de concentració francesos (“aquest episodi dramàtic, vergonyós i poc conegut de la història de el segle XX”, en paraules de el director), en uns dibuixos a plomí que traçava de forma clandestina. Havia d’enterrar el seu quadern a la sorra de camp per mantenir-lo en un lloc segur, lluny dels gendarmes. La seva història, narrada amb exquisida sensibilitat per Aurel, acaba sent un emocionant fresc històric construït a partir de peces diminutes i quotidianes, com un encenedor, una foto o una llibreta. Petits objectes que tenen per al presoner un altre significat. Representen, en suma, el seu anhel de llibertat i d’una vida millor (com el de tants refugiats, presos avui, també, en camps de tot el món).
En un últim trasllat, aquesta vegada al camp de Dachau, en el qual probablement li esperava la mort, Bartolí va aconseguir escapar. El seu testimoni gràfic, un veritable acte de resistència artística, viatjaria amb ell, després de molts avatars, fins a Mèxic, on es va convertir en llibre el 1943. A Espanya no es va editar fins al 2007, una espera que parla amb eloqüència sobre la nostra premeditada desmemòria històrica.
Bartolí (a qui presta la seva veu Sergi López) va viure “mil vides”, com explica el director. El seu periple el va portar de Barcelona a França, d’aquí a Mèxic, on va treballar amb Frida Kahlo (interpretada per Sílvia Pérez Cruz, que també signa la música original), als encants i consells pictòrics va ser receptiu. I d’aquí, després de treballar com escenografista a Hollywood, a Nova York, on es trobaria amb Rothko, Pollock o De Kooning, i on seguiria pintant fins a la seva mort el 1995. A Barcelona no va poder tornar l’any següent a la retirada, com somiava al costat del seu camarada Helios a la platja d’Argelès-sur-Mer. No ho va fer fins al 1977, després de la mort de Franco.
Catalunya Plural, 2024 
