‘The Queen and The Crown’ és una exposició virtual creada pel Museu de Brooklyn i Netflix que ens convida a conèixer els detalls de vestuari d’aquestes dues sèries d’èxit: Gambito de Dama i The Crown. No és casualitat aquesta associació, les dues tenen en comú la importància de calcular cada moviment i el maneig dels semblants i aparença que han de tenir els seus actors/jugadors. Freud va usar la metàfora d’escacs per indicar que també en una psicoanàlisi el seu inici i el seu final estan reglats i a partir d’allí hi ha un ampli marge de maniobra. Això és aplicable, per exemple, a la partida de la vida, on el com s’inicia condiciona (no determina) el seu desenvolupament i el seu final.
Juan Carlos de Borbón va pujar a un tren a Lisboa amb tot just 10 anys, rumb a Madrid, com a fruit d’un acord entre Franco i el seu pare. La seva legitimitat com a futur monarca estava ja compromesa des de l’inici, seria el producte de la voluntat d’un dictador i d’un rei exiliat que ni tan sols va arribar mai a governar per la desídia i corrupció del seu progenitor, Alfons XIII. Els ‘pecats’ del pare no li van deixar una altra opció que cedir al fill els seus drets dinàstics.
Juan Carlos va tenir així dos pares, el polític que el va educar i el que li va donar el nom i el llinatge. Entre ells, les disputes van ser freqüents: un no podia donar-li molt i l’altre es resistia a cedir el comandament. Orfe de poder es va inventar un estil, un saber fer amb l’altre, un art de seduir trempadament. Sembla que el seu domini de la cara que convenia en cada moment li va permetre transitar per un terreny complicat, el de la política, que exigia moviments que no ho semblessin, canvis que no impliquessin ruptures. Aquest va ser, sens dubte, el seu mèrit més gran i el que li va comportar durant un temps la seva popularitat entre els espanyols. Una altra manera, en definitiva, de fabricar-se una legitimitat pròpia, no tacada pels orígens del seu nomenament com a futur cap d’estat.
Però hi ha una altra cara del personatge, més privada, que la seva amant va revelar a l’alcavot d’aquesta història real: al rei l’apassionava comptar els seus diners, fins i tot tenia una màquina i el recollia -diu ella- personalment. Era el seu objecte preciós, la seva debilitat i al temps la seva satisfacció. També li agradava cobrar les seves peces, diverses i sempre de caça major. I sembla que, a més, era generós amb aquests diners, calia aconseguir-ho per poder donar-ho.
El desenllaç (provisional) de la història, amb un rei ‘exiliat’ a petició del seu propi fill i sense, sembla, suports de la seva dona i reina, fa ressonar alguna cosa del principi de la història, on, en aquest cas, era el pare qui es trobava exiliat i ell, com a fill, acollit per una altra família política. Potser, l’escac final al rei ja estava jugat, per a ell, des de l’inici.
Catalunya Plural, 2024 
