Recórrer el preludi de l’Eixample modernista, sense pertànyer tota la quadrícula a aquest estil per les successives tendències i el retard en acabar-la, mitjançant les inversions de José Torras traça una geografia de les primeres importàncies i fer l’ull viu de l’arquitecte i la seva família, doncs la seva neboda Mercedes Torras era la propietària de la trilogia d’immobles, sempre ubicats al punt just.
Ho vam veure amb la casa de rambla de Catalunya al xamfrà amb Provença, la frontera entre Gràcia i Barcelona. Tenir una finca en aquest angle només podia comportar beneficis a curt i llarg termini. La zona adjacent millorava de mica en mica amb el soterrament parcial de la riera d’en Malla, erigint-se la rambla de Catalunya en un passeig distingit i fins a cert sentit reservat, sobretot si el contrastem amb el passeig de Gràcia. D’altra banda, l’imperialisme comtal ja havia posat contra les cordes a Gràcia més d’una vegada, fent-li xantatge amb l’endarreriment de les obres de clavegueram i enlluernat públic. El 1887 Barcelona ja acariciava les properes annexions dels pobles del pla, i per això mateix disposar d’un immoble als voltants era apostar sobre segur.
El mateix succeïa, com ja veiérem la passada setmana, amb el terreny adquirit malgrat que fos el darrer en ser construït. És al carrer Aragó 317, es conclogué el 1889, i més enllà del seu avenç tot abandonat els merlets arcaics i fixar-los a la pedra, destaca per trobar-se a dues passes com qui diu del segon rovell de l’ou de l’Eixample, compost pel Mercat i l’església de la Concepció i la seu del districte. Poc després aquest punt cobra encara més rellevància per distar poquíssim del baixador ferroviari de passeig de Gràcia amb Aragó, inaugurat el 1902.
El primer nucli d’aquesta segona Barcelona té unes coordinades bastant assequibles. Roger de Lluria amb Consell de Cent serveix com a sortida cap a una sèrie de referències ineludibles, de les Cases Cerdà a la torre d’aigües per subministrar líquid element al barri i, per últim, el passatge de Permanyer, drecera de Roger de Llúria a Pau Claris.
Un cop ficats en aquest carrer, bastant impersonal des del meu punt de vista i tan sols amb autèntic vigor entre Gran Vía i Urquinaona, només cal descendir un sospir i ops, a la cantonada amb Diputació admirem la segona casa Torras, cloenda del nostre recorregut a partir d’aquest cognom més aviat anònim.
Les similituds amb la de rambla de Catalunya són fragants, com si fossin habitatges bessons, si bé amb el mestre d’obra Torres allò palpable és un progrés al seu ofici, any rere any. A Pau Claris es recrea més a la decoració, els castellets, segons algun blasó del llinatge, volen desterrar el seu alè protomodernista, però segueixen ferms al cim amb aspecte a platja, de nens divertint-se amb la fugaç sorra. Pel que fa a la resta, les finestres i l’esquema compositiu són gairebé idèntics; l’excepció, remarcable, és el portal d’ingrés, amb el bust de la data el 1888 molt més aconseguit a la seva simbologia, pomposa, regia i solemne entre el rostre de la dona, el caduceu de Mercuri, peça clau per a intuir ambicions, i la corona, molt menys llustrosa i més desenfada, harmònica amb l’expressió escollida per a l’estàtua, somrient i amb les trenes al vent.
La poesia d’aquesta felicitat potser podria emergir mitjançant una dada de pes. Mercedes Torras llogava tots els apartaments de la trilogia, reservant-se pel clan els baixos del pis de la rambla de Catalunya, quelcom normal a l’època. El primer ascensor barceloní s’instal·là el 1888 per a pujar el Monument a Colon. Als domicilis privats trigaria força més a arribar; tot i això, des de certes porteries, és preciós veure alguns modernistes, com el de la casa Berenguer de Diputació 246. Des d’aquell instant els rics privilegiaren residir a les alçades, mai abans.
Mercedes Torras degué trobar-se a mil·límetres de figurar a la pole position de rambla de Catalunya, i potser la tingué al seu tram superior. Al cap de quatre anys l’arquitecte Bonaventura Pollés elevà la seva homònima habitatge a la cantonada de la gran avinguda burgesa amb el carrer València. L’ordenança municipal de 1891 ja permetia façanes més decorades, i a la seva memòria edilícia Pollés justificà l’ús de tribunes per a generar clarobscurs i trencar amb l’absurda monotonia d’antuvi. Era modernista inconscient i un avantguardista amb molts galons per la seva iniciativa. No content amb això ens regalà distintes minúcies significants a una espècie de crescendo envers el misteri. Els miradors confereixen verticalitat al conjunt, pletòrica sobretot des dels laterals. Aquí hi ha un tercer molt petit, un triangle anòmal. Les reixes de les finestres tenen abelles, solidàries, col·lectives i treballadores en equip per a assolir un objectiu en comú, com la maçoneria, potentíssima fins a inaugurar durant aquells mesos la primera biblioteca pública de la ciutat, la Rossend Arús de passeig de Sant Joan 26, amb l’estàtua de la llibertat com a amfitriona després de pujar l’escalinata, la llum contra les tenebres.
Per això mateix xoca veure a l’entrada una ostenta testa de dimoni. Té més seguidores a la capital catalana, passejant un xic les retenim de Gràcia a la Rambla. Així i tot és inquietant i clavada a la de la casa del diable del carrer de Josep Torres a Gràcia. Ves per on, una nova coincidència. Aquesta ha sigut involuntària. Els Torras, com els Verdú i Mateu, anaren a totes i en sortiren airosos. Més d’una vegada he citat una fantasia genial d’Eduardo Mendoza a La Ciudad de los prodigios, amb Onofre Bouvila inventant-se un fals transitar del tramvia per les seves parcel·les per a encarir-les, i quan li compraren totes eliminà les vies.
Els nostres protagonistes d’aquesta sèrie no hagueren d’emprar aquests estratagemes. El seu rigor a l’hora d’encertar a cada cantonada seria als nostres temps un model d’estudi de mercat. Eren de Gràcia, es traslladaren a Sant Gervasi i contemplaren l’Eixample com una mina d’or, impecables i magnífics per donar al gran blanc.
Catalunya Plural, 2024 
