Abans de l’esclat de la pandèmia, Daniel Gamper (Barcelona, 1969) va guanyar el darrer premi Anagrama d’assaig amb Las mejores palabras (De la libre expresión), una obra que reflexiona sobre la necessitat de retrobar el valor ètic, polític i civil de les paraules. Potser, per aquest propòsit, l’assaig de Gamper, professor de Filosofia Política a la UAB, traspua tanta sensibilitat, sinceritat i lucidesa. Parlem amb ell del llibre, de l’escolta, de la necessitat de retrobar-nos en les converses. En temps de pantalles, fake news i profilaxis, ensordits pel soroll dels twitters, Las mejores palabras de Gamper esdevé gairebé una llum enmig de la tempesta. Que no s’apagui.
Parla de societats post-familiars, un terme per descriure la transformació del nucli familiar en els darrers anys. Un aforisme defineix prou bé aquesta incertesa: “la vida domèstica és la travessia d’un món desconegut”. Han de parlar molt les parelles?
Quan les parelles s’han de posar d’acord molt sovint en la qüestió de la coexistència és molt possible que fracassin. Avui dia, és molt possible que les parelles se separin més perquè negocien constantment la vida en comú i aleshores s’emboliquen i no s’entenen. En l’àmbit familiar, en certa manera, has d’arribar negociat, perquè la negociació no va bé. Hi ha d’haver un preacord pel dia a dia, però si ho replanteges tot molt sovint, la cosa trontolla.
A què es refereix quan parla d’un preacord en l’àmbit familiar?
Parlo de dues persones que senten un deure respecte el benestar de l’altre i que, per tant, en prenen cura. Dues persones que volen estar juntes en una mateixa casa i que consideren que allò millor per a sí mateixos passa pel benestar de tots dos. No parlo de fenòmens com el poliamor, tot i que potser també en aquest cas cal alguna forma de preacord, que imagino que deu ser més difícil d’assolir.
Ara vivim en les xarxes socials, i les pantalles són finestres a la vida íntima. Les tecnologies dissolen les fronteres. Parlem diferent en l’espai públic i en l’espai privat?
Les cases no són impermeables. Jo vaig voler escriure sobre les paraules que ens constitueixen, aquelles que ens diem quan ens llevem i estem amb la nostra gent. Sens dubte, hi ha hagut una colonització política de les cases. I això ho ha fet el feminisme, que ha modificat la relació entre homes i dones. Però, està bé, perquè si no, els homes seguirien atonyinat de manera impune les dones. Tanmateix, la porositat de l’espai privat ha suposat que a les llars hi entri també allò de més banal i lleig.
Aquesta colonització de les cases, el fet que conflueixin diversos llenguatges dins la llar, pot incrementar la sensació d’incerteses, de desorientació en l’àmbit de la família?
Sí. Els fills van a l’escola, surten i socialitzen, i a casa entra un nou llenguatge ple de coses que passen dins la societat. Tot això t’ho trobes dins de casa teva. De sobte, el fill et parla d’una manera que no entens. Penso que cal cultivar la funció bàsica de la paraula: prendre cura els uns dels altres; intentar que la paraula a casa tingui l’escalfor que no té al twitter ni a l’espai públic. Per exemple, un “que tinguis bon dia”, o un “que dormis bé”. No són paraules al vent.
Ha parlat del preacord en l’àmbit familiar. Però, quin seria el preacord en l’ensenyament? Què esperem de l’escola?
L’escola és una institució ideal, sempre projectem com hauria de ser. I la imaginem per crear-ne la real. L’escola pretén protegir la civilització, extreure la barbàrie. Com? Gràcies a una persona amb una autoritat, escoltada pels nois i noies, mentre ells aprenen una manera enraonada d’adreçar-se els uns cap als altres. Un espai d’escolta i d’èmfasi en les millors raons.
No seria aquesta la funció de les humanitats?
Sí, però les paraules també les necessites per explicar les matemàtiques i la física. Em refereixo més a una actitud de respecte, de saber com ens formulem a nosaltres mateixos i com ens parlem entre tots. Però, encara, et diria més: és la mera conversa, el fet de saber que cal escoltar a l’altre amb respecte. Fins i tot, de saber com articulem la nostra pròpia veritat, discernir i aprendre a cedir davant d’una raó més gran.
Sembla difícil. De fet, molt sovint ens costa acceptar una raó més gran que la nostra. Vostè mateix es pregunta si pot existir un sistema educatiu que pugui prescindir de l’ideal d’un ciutadà hiperracional. Pot existir? Es donen les condicions?
És cert, inclinar-se davant la millor raó resulta massa racional. Avui dia, però, es parla molt de la intel·ligència emocional. De fet, els millors mestres són aquells que també saben seduir i suscitar emocions d’entusiasme, que saben explicar històries tristes per ser compassius envers patiment i la debilitat humanes. Però sí, estic d’acord, la comunicació dins l’escola ha de considerar aspectes no tan racionals.
Ara recordo el meu mestre Alberto Blecua, grandíssim professor de literatura per a moltes generacions. Sortíem de les seves classes amb un desig enorme de llegir llibres. Sabia transmetre’ns la passió per la literatura.
La paraula exacta, penso, seria l’admiració, que no és exclusivament racional. I la literatura introdueix elements no només racionals. Recordo una dona que em va explicar que, un dia, va llegir La Cabana de l’oncle Tom, i no podia deixar de plorar i plorar amb la història d’un negre del Mississipí. Aquella llàgrima, sens dubte, forma part de la seva educació moral.
Quins professors l’han marcat?
Recordo un professor de l’institut: em va llegir un divendres a la tarda el conte La señorita Cora de Cortázar. Vaig sortir entusiasmat. També, la Victòria Camps, per la seva actitud.
Assenyala que les millors paraules són aquelles que ens permeten transformar-nos. Sembla difícil en un context de crisi de l’alteritat, de fractura de la confiança.
Sí. De fet, la transformació no es dona parlant, sinó escoltant. Si penses en la comunicació i ho mires des del punt de vista polític i democràtic, t’adones que són molts més els que escolten que no pas els que parlen. Crec que la terrible colonització de la democràcia a mans de l’extrema dreta, que en realitat vol destruir la democràcia, es pot combatre, entre d’altres maneres, aprenent tots plegats de nou a escoltar, a saber triar qui mereix de ser escoltat.
M’agrada aquesta idea. Però, què significa escoltar? Posi’m un exemple, si us plau.
Per exemple, si tu sorties de les classes de l’Alberto Blecua amb ganes de llegir, o t’agradaven les classes de la Victòria Camps i després llegies els seus llibres, era perquè tu vas decidir escoltar-los amb atenció. Ells s’ho van guanyar, sens dubte, però tu vas decidir escoltar-los i reconèixer-los una autoritat. Si parlem de l’escolta lliure, parlem de l’escolta responsable, d’aquella que tria quines veus escolta amb atenció per actuar en conseqüència respecte a allò que ha escoltat. Es tracta de triar bé i saber a qui hem d’escoltar.
Avui, en un món quallat de soroll, no ens escoltem gaire ni sabem a qui escoltar. Més aviat som presoners de les xarxes.
Avui passa el mateix que Plató deia quan rumiava sobre la democràcia: parlen alhora Miguel Bosé, el forner de la cantonada i el científic. Però, a més a més, se’ls equipara com si fossin tres autoritats iguals. Som els ciutadans els qui hem de saber exercir bé la nostra llibertat, de manera que puguem reconèixer l’autoritat d’aquells qui se la mereixen. Jo no puc dir qui se la mereix, ni establir un criteri extern de qui se la mereix i qui no, perquè, en democràcia, no pots establir aquest criteri, sinó que se l’han de guanyar les persones que parlen. Però hi ha un altre problema.
Quin?
A la nostra societat tot es dilueix. No hi ha sistemes que permetin identificar amb claredat qui té autoritat i qui no.
Això ho estem vivint amb l’epidèmia: s’equiparan versions diferents sobre la COVID o la garantia de la vacuna.
Sí. En els grups de whatssap, quan algú t’envia impulsivament vídeos sobre la COVID, estàs temptat d’enviar-li algun dels centenars d’articles de la revista de medicina internacional The Lancet. Òbviament, els articles científics tenen més autoritat que els vídeos, però, és clar, el vídeo és més ràpid i el consumeixes en dos minuts, i l’article requereix un temps i una dedicació. Qui té més autoritat? Moltes persones li donen més autoritat al vídeo tipus ‘Les 5 coses que has de conèixer de la Covid-19’.
Comenta que la transformació es dona escoltant. Ara bé, allò que ens agrada escoltar són les paraules que ratifiquen les nostres idees. Tanta por ens fa l’altre diferent que ens protegim d’ell? Ens fa por canviar?
L’altre suposa un repte. Si ho relacionem amb l’escolta i la transformació, tu només vols escoltar allò que ja saps. I per tant, la possibilitat de ser transformat per algú que escoltes, s’evapora, perquè desapareix un altre que et sacseja, que t’obliga a no repetir allò que sempre dius. A vegades, pot ser la mateixa por de transformar-se, sí.
I per què?
Perquè sembla que si deixes de dir i pensar allò que sempre havies dit i pensat, deixes de ser tu mateix. Però no és veritat, perquè les persones ens transformem. Per exemple, més enllà de si el missatge és sentimental o no, que és una altra qüestió, el fenomen d’un 48% de catalans, que de sobte es considera independentista, és una transformació.
Sí, és un canvi. Ara que apareix el tema, posem-lo com a exemple: si parlem d’escoltar-nos entre nosaltres, el tema de la independència sembla pertinent: malgrat que tothom té un amic d’un cantó o d’un altre, sembla conflictiu parlar-ne, inclús amb un mínim de serenor. Hauria de ser més fàcil.
Em sorprèn allò de que, si surt el tema, les famílies es divideixen. Això només demostra que no estem acostumats a parlar, a confrontar-nos amb algú que ens diu una altra cosa. També, demostra que les persones internalitzen un conflicte polític extern, tal com el veuen confrontat en l’espai públic, i aleshores, comencen a parlar de la mateixa manera que els polítics, enlloc de seure’s i aturar-se un moment. És un exemple dels problemes de la devaluació de la paraula pública.
Les lluites polítiques no poden resoldre’s amb una conversa?
Són lluites polítiques, hi ha un antagonisme molt fort. La conversa requereix un preacord, encara que només sigui la voluntat de convertir-se. I això, en una situació política tensa, no es pot demanar. La nostra societat es va tensar perquè es va suscitar un antagonisme per part d’alguns, i també, per part dels altres.
Aquesta rigidesa i actitud defensiva envers les paraules de l’altre, de no prendre riscos, de no voler transformar-se, de viure ‘confortablement’, té alguna relació amb un model de societat hiperconsumista que reclama la satisfacció individual?
Sí, del cercle satisfacció/ insatisfacció, de les petites dosis de plaer com ara ‘em compro una cosa i després una altra’, del consum televisiu, del desig de veure una sèrie, d’arribar a casa i desconnectar de tot… Gran part de les persones viu ofegada i cansada, està angoixada, viu amb por de perdre la feina i no poder pagar el pis, etcètera. Demanar-los que utilitzin les poques neurones reposades que els queden per posar-se a prova a si mateixos, no és operatiu energèticament.
En tot cas, l’art i la cultura tenen un poder transformador.
Sí, però qui s’apropa a la cultura? El cinema o la literatura susciten emocions, poden ajudar-te a veure el món des d’una altra perspectiva per transformar-te, però, del mainstream, ho dubto. Més aviat, pretén entretenir-nos. En tot cas, és cert que els nois es creen el seu univers narratiu, les pròpies expectatives de vida, els patrons de les seves futures relacions afectives i amoroses…
En el llibre assenyala una diferència important: ‘llibertat d’expressió’ no és ‘discurs lliure’. Quan parla de discurs lliure, posa l’èmfasi en l’escolta, en l’altre i en la responsabilitat d’expressar-se?
Sí, això mateix. Amb el discurs lliure poso l’èmfasi en la relació creada entre qui parla i qui escolta, i entre qui escolta i qui parla. Si parlem de la llibertat d’expressió, ens centrem només en la persona que parla. I de fet només parles perquè hi pot haver un altre que et pot escoltar, perquè si no hi fos l’altre, quin sentit tindria parlar?
Cap ni un. Ara bé, si parla de discurs lliure, planteja la noció de límit. Proposar límits no equival a coaccionar la llibertat d’expressió?
A veure, que la paraula sigui lliure no vol dir que tinguis dret a ser escoltat. Si allò que dius no agrada i no s’entén, ningú té l’obligació d’escoltar-te. I això no s’ha de confondre amb la censura. De fet, no existeix el dret a ser escoltat. Per parlar, cal ser valent, i si no t’escolten, no significa censura. La llibertat està en escoltar, i això vol dir que ningú et pot obligar a escoltar. Per exemple, expressar ‘no tinc ganes d’escoltar-te perquè em sembla ofensiu allò que dius’, no és censura.
La censura només la pot produir qui té poder?
Sí, qui té poder o qui vol aconseguir-lo. També, però, qui vol canviar una correlació de forces.
Una democràcia ha de canalitzar les millors paraules. Si no ho fa, té problemes. Fins a quin punt es necessiten mútuament la lliure expressió i l’ordenament democràtic?
No tinc clar que hagi de fer cap diagnòstic, però a Europa, penso, les paraules que haurien de nodrir el debat polític, esdevenen pobres. Més que enriquir la democràcia, l’hem empobrida. Sembla que no existeix una conversa pública, més aviat microconverses, on cadascú viu dintre de la seva bombolla. Si Europa no pot construir-se, en part és perquè no gaudeix d’una opinió pública europea.
I a Espanya?
Passa el mateix. Hi ha una espècie d’arxipèlag, una atomització que les democràcies no saben com unificar de nou, perquè tampoc no tenen els instruments per fer-ho. I sembla un problema sense solució fàcil. Potser ens hauríem d’habituar a què, en les nostres democràcies, l’opinió pública estigui en mans d’aquests venedors de fast-food mental com Trump i Salvini.
És una bona metàfora: aquests venedors de fast-food mental agiten les baixes passions?
Sí, ells volen el poder i creen enemics. Ara bé, un cop arriben al poder, no saben què fer, perquè necessitarien destruir tots els procediments democràtics. Sort i gràcies, penso, que existeixen encara institucions que els poden aturar. Per exemple, per què podíem confiar en què Trump no s’eternitzaria en el càrrec? Per les institucions. Les llibertats es mantenen per institucions que es resisteixen a ser colonitzades per aquests generadors de fast-food mental.
Catalunya Plural, 2024 
