He acabat escrivint aquesta columna perquè m’he adonat que la meva experiència de ser una “guiri” no és cap mena de somni paranoic. M’he integrat bastant bé, sóc fan de les tradicions i la idiosincràsia local, així que em sento relativament ben situada per comentar sobre la intersecció entre “guiri” i local.
D’acord, no parlo català amb fluïdesa, però puc demanar un tallat tan bo com ells.
A més, sóc una “guiri” excepcionalment anodina, l’arquetip de resident guiri, una professora d’anglès. El mínim comú denominador, i com he descrit en edicions anteriors, em sento increïblement frustrada per l’etiqueta, l’unidimensionalitat de la mateixa, l’arrabassament general de la meva identitat, i els meus subseqüents sentiments de ser esborrada. He hagut de reflexionar molt sobre d’on prové la meva incomoditat i no sempre m’han agradat les respostes, i aquí la meva ignorància i incontinència imperial de ben segur hi ha jugat un paper clau. També he arribat a creure que per les dones la mofa i deshumanització implícita del “guiri” conté un element sinistre i vull discutir-ho aquí.
Començaré dient que els problemes dins la cultura de cites heterosexual són bastant universals, i no crec que cap cultura o nacionalitat a ambdues bandes de l’Atlàntic estigui en una posició moral avantatjada per assenyalar amb el dit a l’altra. Les dones estan sotmeses a un munt de conductes problemàtiques dins la cultura de cites, del mansplaining a ser ignorades, de microagressions i passades de la ratlla, a gaslighting i assetjament sexual en tota regla. Les eines que s’utilitzen per subjugar-nos dins el regne del sexe casual i les cites, on la positivitat sexual ha estat adoptada pels homes heterosexuals d’esquerres per predicar sobre l’inherent alliberament del BDSM, tot i particulars a cada individu, encara mantenen les regles generals del patriarcat. Crec que la manera específica en la qual aquests poders patriarcals són exercits sobre mi inclouen l’etiqueta “guiri”? Sí, ho crec. Crec que alguns dels homes que habitualment es presenten a si mateixos com aliats de les dones usen el terme “guiri”, conscientment o no, per alleujar una mica la misogínia a la qual creuen tenir dret? Sí, ho crec. Potser és per prendre’s un descans de tant ser un “bon tio” sense sentir massa remordiment. Un “guiri” pot ser un compartiment segur, un espai d’alliberament catàrtic per continuar tractant “als teus” amb respecte.
Recordo una de les primeres cites que vaig tenir; havíem fet match a Tinder i després de xerrar una mica vam quedar per trobar-nos a Gràcia. La conversa online havia fluid bé i frisava d’emoció per tenir noves converses, amb gent nova, en un lloc nou. Alerta, spoiler: va ser una mala cita i en gran part per motius obvis, però tingueu paciència. El noi va arribar i vaig entreveure L’Ètica Protestant de Max Weber ficat a la seva butxaca, jo esperava encaridament que no fos un accessori per treure tema durant la cita… però és clar que ho era. El primer cop que va fer un gest cap al llibre li vaig fer saber que jo també l’havia llegit. Aleshores ell va procedir a fullejar deliberadament les pàgines que havia llegit fins al moment, aparentment només la primera part del llibre, una mica més enllà de la introducció, i va arrancar a exposar-me detalladament la seva hipòtesi i principals arguments. Vaig tornar a mencionar que m’encantava el llibre, que l’havia llegit i estudiat. Cap mena de reconeixement, així que vaig donar-me per vençuda mentre la conversa continuava. Quan el tema va girar de nou cap a Weber em vaig sentir irritada de qui ni una pregunta s’hagués dirigit cap a mi en trenta minuts, així que el meu ego va decidir afirmar-se en tota la seva freda glòria i dominància. “Escolta, estic molt contenta que aquest llibre t’hagi causat tal impressió; tinc màsters en teoria social i política, poder podria assenyalar-te en la direcció de material semblant al que t’interessa”. Va ser barat, però necessari i gratificant. La meva espina dorsal es va redreçar i em sentia dos o tres centímetres més alta sobre la cadira. Així i tot, encara no m’havia fet a la meva nova altura que ell va aclucar els ulls, va fixar la mirada en mi i planament i amb confiança va articular, “Crec que hi ha molts problemes en el feminisme modern”. Oh, que tu en saps? Bé, no vaig poder amagar una mirada d’escepticisme, ell la va captar i va deixar caure que devia pensar que era un ‘machista’, mentre reia com si allò fos absurd. No vaig pescar la broma, no tenim una traducció per masclista en anglès i no hauria trobat graciós que algú em prengués presumptament per sexista o quelcom pitjor.
Tan bon punt vaig acabar la meva beguda, vaig disculpar-me amablement per marxar. Ell es va aixecar d’un bot i es va oferir a acompanyar-me fins a casa, per molt que protestés no me’n podia desfer. Era tan directe i segur de si mateix que em va deixar sense munició per respondre –jo només volia marxar. Vam caminar junts i jo continuava intentant marxar pel meu compte però res funcionava. Va insistir a acompanyar-me a casa i es va autoconvidar a pujar al meu pis. Li vaig dir que no era benvingut, aquest cop no vaig esperar una resposta i vaig entrar a l’edifici. En arribar a l’habitació ja havia rebut una sèrie de whatsapps emprenyats dient que ja sabia que tots els ‘guiris’ eren racistes i que per això no els hi donaven una oportunitat als homes mediterranis. Prova que la cita havia tingut només una cara és que ni havia escoltat que el meu pare és grec i que per tant compto com a mig mediterrània. Suposo que havia de ser alguna mena de diversió per ell i no vaig complir, coi de guiri. No puc dir que em van tractar pitjor per ser de fora que si hagués estat d’aquí, no voldria dir això tampoc. Però m’agradaria parar atenció a la forma que pren la resposta. Per què era rellevant en el seu rebuig el fet que jo fos ‘guiri’, i per què m’han de recordar que sóc ‘guiri’ en aquest context? Era gaslighting abans que tingués una paraula per descriure-ho (de nou, 2016). Jo era racista perquè no el volia a casa meva, i una ‘guiri’ segons el meu comportament. Aniria tan lluny com per dir que el rerefons d’allò era, ja ho pots fer millor la pròxima vegada per encaixar.
Totes les meves cites després d’això van anar bastant malament, van ser avorrides i fredes. Trobar-se en una cantonada i caminar per trobar una terrassa amb cadires de metall i prendre una canya a l’exterior al febrer, no és el millor pla. En una iteració de la conversa de portal que vaig tenir amb un altre noi, em va dir concretament, ´Lily, és 2019′, com per encoratjar-me al vertader alliberament sexual a través de la satisfacció de la seva libido aquella nit. Una vegada me’n va agradar un, era simpatitzant de la CUP i em parlava d’independència i justícia i democràcia i les seves vacances d’estiu a Malgrat de Mar. Creia que fèiem bona parella, però estava equivocada, amb el temps em vaig adonar que les preguntes que em feia durant les cites eren només perquè jo hi afegís l’acudit final. Em veia com deixalla consumista de la cultura de masses que necessitava ser refinada.
Si has llegit aquesta columna abans, estaràs acostumat que parli de com d’estrany que és el concepte de ser ‘guiri’, i la desgastant experiència de descobrir que ho representes, vulguis o no. M’agradaria reremarcar-ho aquí dins el context de conèixer gent nova en una nova ciutat. Una vegada i una altra la part ‘guiri’ de mi ha estat posada en relleu, noies americanes vs noies angleses, per què trobo ‘necessari’ portar una falda curta. No som vistes de manera seriosa de la mateixa manera que no som vistes com quelcom permanent. Portem massa maquillatge, no tenim cultura, som cridaneres i vulgars. Per ser honesta, aquest primmirat judici m’ha fet sentir gran i lletja com un animal de zoològic o el monstre de Frankenstein. És més, estic bastant segura que les nostres societats han superat aquest judici constant sobre el comportament i cos de les dones. Crec que algunes d’aquestes mateixes persones mai haurien considerat dir una cosa així a les seves col·legues, i els sobtaria escoltar-ne una que els expliqués haver viscut una experiència semblant. He passat bons moments aquí amb persones d’altres cultures, una mica de flirteig, una mica d’amor, una mica de diversió. Quan posava al dia als meus amics catalans i els explicava que estava veient-me amb algú nou, em deien amb to de mofa, un altre argentí? Bé, sí… Encara no has aconseguit atrapar un català? Bé, no… Les seves preguntes traïen la seva opinió ‘i és clar que no ximple guiri, ets divertida, però no ets prou bona’.
Comences a veure-ho més i més. Malauradament algunes dinàmiques de fer classes particulars d’anglès són similars a les cites (tòxiques). La idea que les ‘guiris’ poden ser excitants i d’un sol ús va més enllà del context de les cites. Sovint no puc pensar en un millor exemple que quan estava ensenyant a casa un alumne. Acostumava a donar la classe conjuntament a ell i la seva esposa i un dia ella no hi era. El *Carles em va proposar de fer la classe al sofà en lloc de la taula com era habitual. No estava molt còmode, però aleshores encara em paralitzava el no-montis-una-escena, així que vaig preguntar per la seva esposa *Lara. Ell va contestar dient que ella estava dormint a l’habitació i que ell podia estar tenint sexe allà amb mi i ella no es despertaria. Els seus ulls eren plens de plaer en poder dir allò dins aquell espai tan petit i deixar-ho flotant en l’ambient durant el que restava de classe. Era una professora sense cap mena d’autoritat en aquell ambient, i se’m va recordar que era una ‘guiri’ i que, si volia, podia ser utilitzada.
Ho veig al carrer. Els meus amics al·lucinen quan els hi explico que m’he sentit dir “puta inglesa, go home!” més d’una vegada. No estic segura que aquelles mateixes persones li cridessin això a un xaval de 1’80 de Wigan, nord-oest d’Anglaterra. D’altra banda, no sé de què es sorprèn la gent quan ja sabem la teoria; si està generalment acceptat classificar i riure’s d’una part de la població, què passa amb els membres més vulnerables d’aquest grup? Qualsevol comentari deshumanitzant pot ser perillós en cert context, la broma se’n pot anar de les mans. I si els “guiris” no són mai plenament reconeguts com a part d’una comunitat compartida, ni que sigui un mica de solidaritat envers ells? Estic segura que si pot ser dit pot ser fet, però, i què passa quan els “guiris” són invisibilitzats, què pot passar aleshores?
Catalunya Plural, 2024 
