Què significa ser ‘progressista’ avui en dia?

Si escoltem algú que es defineix com a progressista, què és el que entenem?

Principalment i de manera generalitzada, el que podríem entendre és que es tracta d’una persona que té uns ideals de justícia organitzats al voltant del concepte d’igualtat d’oportunitats: considera just que es redistribueixi la riquesa dels més rics cap als més pobres. De la mateixa manera, es podria dir que un ‘progressista’ no qüestiona l’statu quo tal com ho fan els comunistes o els anarquistes, però sí que considera que l’Estat ha d’intervenir de manera més ferma en l’economia per tal d’assegurar que tothom pugui tenir una vida digna.

En la constel·lació discursiva del món progressista, els conceptes de solidaritat, fraternitat, i igualtat, tenen més pes que, per exemple, els conceptes d’eficiència i competència amb els que es podria sentir identificada una persona amb ideals lliberals.

És només una aproximació, ja que ni totes les persones que s’identifiquen com a progressistes han de compartir els mateixos ideals, ni tots els ideals progressistes signifiquen el mateix per a cada persona.

Encara més important: la idea de ‘progressista’ està patint unes fortes mutacions en les darreres dues dècades fins al punt de representar, en essència, el contrari del què significa en origen en molts dels seus aspectes principals. Per comprendre l’evolució d’aquest concepte i el sentit actual, cal que ens remuntem als seus orígens.

L’origen del progressisme: una ideologia del segle XIX

Com gairebé totes les principals ideologies que estan presents en el món d’avui d’alguna o altra manera – liberalisme, socialisme, comunisme, anarquisme –, el progressisme és una de les herències del convuls segle XIX.

L’any 1835, durant el període de regència de Maria Cristina (1833-1840) i en plena guerra contra l’alçament carlista, l’administradora regent es veu forçada a fer una sèrie de concessions al sector liberal per a garantir l’estabilitat del règim. És llavors quan Juan Álvarez Mendizábal, un comerciant d’arrels humils que va participar activament en la Guerra d’Independència contra l’imperi napoleònic, funda el Partit Progressista i es converteix l’home fort del govern, primer com a president del Consell de Ministres, i després com a ministre d’Hisenda.

Així, sota l’etiqueta de progressista, s’articularà un projecte polític basat en l’ideal del ‘progrés’. Però si pels primers liberals que van tirar endavant la Constitució de Cadis de 1812 entendrien el progrés en contraposició amb el retrocés amb el qual jutjaven els règims absolutistes, a partir de l’escissió entre moderats i progressistes dins del Partit Liberal el progressisme s’identificarà com una teoria social que preconitza la millora de l’estat social i moral del país.

Poc a poc, i durant el transcurs del segle XIX, el concepte de progressisme es fa indissociable d’una idea de la qual no es deslligarà del tot fins a dia d’avui. És la idea principal del segle XIX, i la que dibuixarà la concepció antropocèntrica del món, que diu més o menys el següent: tot el que existeix de manera ‘natural’ a la Terra són elements a disposició de l’home pel benefici de l’home (perquè el món del segle XIX és principalment un món de i pels homes).

És l’era de la industrialització, de l’explosió de la ciència com a veritat universal que ve a destronar un món de religió i supersticions. No se sap, encara, ni que els recursos de la Terra són limitats, ni es coneixen tampoc els perills associats al món industrial.

El progressisme neix com a l’ala esquerra dels liberals, però també compartiran aquesta cosmovisió productivista del món Karl Marx i Friedrich Engels, i, amb ells, gairebé tota la tradició intel·lectual marxista que es formarà durant les primeres dècades del segle XX.

El jove ‘progre’ espanyol durant les dècades dels 70′ i 80′

Un segle i mig després que el concepte de ‘progressista’ arribés al vocabulari polític de tothom, una nova figura – també principalment masculina – donarà un nou sentit en el concepte.

Durant els darrers anys de la vida de Franco i també durant la dècada dels vuitanta i noranta, el progressisme es concreta en una cosa més propera, més definida per les circumstàncies específiques de la història espanyola.

Tot i que la idea del progrés continua essent indestriable de la idea econòmica que pregona que només serà possible ‘avançar’ cap a un món més just si les economies globals creixen de manera constant en termes macroeconòmics – seguint el rastre de pensament del segle XIX –, el ‘progressisme’ s’entén millor en termes culturals. Com passava amb els primers liberals que s’oposaven a l’Antic Règim, el ‘progre’ representa la voluntat d’enterrar un passat obscur per a construir un futur més lluminós, just i igualitari.

La figura del progressista es vincula fins a un cert punt a la de l’intel·lectual. Són en la majoria els joves universitaris i no pas els treballadors industrials els que formen part d’aquesta nova avantguarda. Els progressistes, igual que els seus avantpassats, se situen ideològicament a l’esquerra de l’arc parlamentari, però sempre dins d’aquelles forces que, davant la dicotomia presentada per Rosa Luxemburg entre ‘reforma o revolució’, opten per la primera opció. Així, el progressisme s’identifica amb la tradició socialdemòcrata, i a poc a poc va agafant el to verd d’un discurs que modificarà per complet el sentit originari de ‘progrés’.

El progressisme avui: un gir de 180 graus

Per què ser progressista avui no té, en essència, res a veure amb el que tenia fa quaranta anys?

Primer, perquè des d’una sensibilitat d’esquerres – progressista – no és possible seguint assumint el dogma del creixement econòmic sense tenir en compte els costos que hi van associats.

L’ecologisme ja no és un moviment polític residual d’una burgesia posmaterialista: és una exigència política, és el vector més important que ha de determinar la política mundial en els pròxims anys. És el principal problema que s’enfronta la humanitat avui en dia. Per tant, si el progressisme sempre s’havia basat en l’expansió material fruit de l’extracció i la transformació dels recursos naturals, ara aquesta lògica s’ha invertit: el progrés no implica créixer de manera desenfrenada, sinó fer-ho de manera sostinguda, o, inclús, decréixer. El ‘progrés’ no és ‘fer més’, sinó ‘fer menys’.

A més, a partir d’aquesta realitat, hi ha un altre element associat que també ha canviat. Si el treball era la clau del progrés, i, per tant, allò que donava sentit a les vides d’aquelles persones que volien construir un futur més just pels seus fills i filles, ara ha perdut part del pes que tenia en aquesta equació.

És obvi que el treball continua sent fonamental en les nostres societats – sobretot si no s’ha nascut ric –, però cada vegada més un nou valor va situant-se al centre: el temps. Temps per decidir què fer amb la vida d’un mateix, principalment. Així, el progrés d’avui busca expandir el temps de les persones, i això passa, precisament, per repartir el treball i reduir la jornada laboral.

Un viratge total en concepte de ‘progressisme’. Tot i que, també es podria dir que, en el fons, les coses no han canviat tant. La persona que s’identifica amb l’etiqueta de progressista continua creient en la necessitat de construir un món més just i igualitari. És potser el món que ha canviat.