Les respostes a la gestió de la pandèmia dels governs autonòmics i estatals han estat focus de debat des del primer confinament. Les polítiques restrictives que han afectat periòdicament i de manera sostinguda al desenvolupament laboral de molts sectors han ajudat a situar al centre del debat temes com el salari mínim interprofessional, les jornades de 40 hores o les taxes d’atur. Problemàtiques que ja existien, però que han afectat una quantitat molt més gran de la població en reproduir-se eines com els Expedients de Regulació Temporal de l’Ocupació. Les respostes econòmiques a situacions de desocupació en forma d’ajudes no han estat suficients per exemple per al col·lectiu autònom com han denunciat contínuament.
Però no són només les persones que han hagut de deixar de banda la seva feina les que han patit conseqüències dràstiques, també treballadors essencials han patit de manera molt més aguditzada la precarietat que envolta les seves condicions de treball. Parlem de tota mena de treballadors del sector sanitari, des de personal de neteja fins a auxiliars o rastrejadors, però també supermercats, correus i, fins i tot, administradors públics que treballen als serveis d’ocupació estatals o autonòmics.
Un cicle de mobilitzacions continu
Primer van ser les trobades sota el nom Vida abans que capital als barris i pobles. Després convocatòries sectorials contra les restriccions de la segona onada. Pel mig també hi ha hagut mobilitzacions concretes com per exemple la de Barcelona zona de guerra que feia al·lusió al seguit de desnonaments que s’estaven donant a la ciutat. Ara, desenes de col·lectius i organitzacions s’han ajuntat en un seguit de manifestacions arreu dels Països Catalans per exigir ‘Que la paguin els rics!‘
Lluc Gayà, un dels portaveus nacionals d’Endavant OSAN, organització de l’Esquerra Independentista, ens explica que la mobilització vol mostrar una proposta alternativa a com s’està gestionant la qüestió de la pandèmia però sobretot la crisi social i econòmica que se n’està derivant. A l’entendre de l’organització, tant pels governs autonòmics dels Països Catalans com des del govern central de l’estat, “s’està prioritzant el manteniment d’una economia que sotmet a la majoria social i a les classes populars i que defensa sobretot a l’oligarquia i als més rics”.
Si unim totes les perspectives de lluita, que en el fons van a la mateixa arrel, serem capaces de fer efectives mesures orientades a què les classes populars no paguin la crisi
En aquesta línia, Conchita Ribera, membre de la Marea Pensionista que també s’ha sumat a la convocatòria, apunta una idea tan simple com que “per sostenir-nos, cal que els diners públics vagin a allò públic”. Afegeix que només cal mirar el què ha estat passant amb les residències per entendre-ho. I és que per ella, així com per al col·lectiu que representa, és necessari que els governs a banda de ser “propietaris” de certs serveis, cal que assumeixin la gestió pública d’aquests. “No pot ser que el diner públic el donin a empreses privades per fer negoci i després ens retallin bèns essencials com les pensions”, assenyala Ribera.
El sentit d’aquesta mobilització, segons aporta Gayà, portaveu d’Endavant, és començar a crear un espai que sigui capaç d’aglutinar aquestes demandes a favor d’una sortida social de la crisi i fer canviar el si de les polítiques que s’estan duent a terme. “Hem d’entendre que només si unim totes les perspectives de lluita, que en el fons van a la mateixa arrel, serem capaces de fer efectives mesures orientades a què les classes populars no paguin la crisi”, conclou Gayà.
La convocatòria es realitzarà al llarg del dissabte 19 a diversos punts com Castelló, Vilafranca del Penedès, Reus, Girona o Barcelona. La manifestació de Barcelona es dividirà en blocs de lluita i és per això que compta amb l’adhesió d’una gran varietat de lluites com ara gran part dels moviments pel dret a l’habitatge, el moviment feminista, la xarxa de Casals i Ateneus, la Marea Pensionista, Lluita Internacionalista, la Comunitat Negre Africana i Afrodescendent de Catalunya, l’Esquerra Independentista o sindicats com Co.bas, sectorials de la CNT i de la CGT, la COS o la IAC.
Sostenir la vida de la classe treballadora
Sindicats com la Coordinadora Obrera Sindical (COS) afirmen que davant la situació que ens envolta “la necessitat de sortir al carrer i més des de l’àmbit laboral és imperativa”. Com ens explica Sergi Grimau, secretari d’organització de la COS, des del sindicat preveuen que totes aquestes mesures que s’han posat, que en moltes ocasions han estat pegats, no han servit per arribar a pagar els ERTO. De fet, apunta, que moltes de les ajudes que s’han donat han anat destinades a grans empreses mentre són encara molt els impagaments a treballadors a l’atur o en ERTO.
Des de la COS denuncien a més que “en aquesta crisi derivada de la covid s’ha aprofitat per aplicar per la porta del darrere mesures de flexibilitat laboral i per aprovar ERTOs que realment són EROs encoberts”. Grimau encara va més enllà i apunta que moltes de les grans empreses que han aplicat ERTOs passaran a fer acomiadaments massius a la que puguin. Per tant, en aquesta línia, “hem estat pagant amb diner públic el desballestament del sistema productiu”. Per això des de la COS creuen que cal mobilitzar-se des de ja perquè “s’està reproduint una reforma laboral encoberta”.
Recorden aleshores els treballadors de Nissan o de Sant Gobain i apunten que “aquesta pandèmia no ha de ser l’excusa per retallar més drets, ni per aplicar més mesures de flexibilitat laboral, ni de facto un acomiadament lliure”. “No pot ser que en una situació que ve marcada per 30 anys de retallades en drets amb un agreujament en els darrers 10 anys acabi amb una situació post crisi on qualsevol empresa pugui justificar acomiadaments massius sense gairebé cap cost per l’empresari”, denuncia Grimau.
Per unes pensions dignes, per un salari digne per a tothom
La Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) apunta que el gran tema de les últimes setmanes és la nova fórmula per a les pensions. Marc Casanovas, el seu portaveu, opina que voler fer plans de pensions privats dins els convenis d’empresa “és un mecanisme molt pervers”. També l’allargament de la cotització de 25 a 30 anys, ja que “en el context de les dues darreres reformes laborals i en el context de precarització, gairebé tot el jovent no podrà gaudir d’aquest dret fonamental”.
Sobre la qüestió de les pensions, Conchita Ribera des de la Marea Pensionista denuncia la retallada que implica el Pacte de Toledo, amb la qual els pensionistes cobraran el 40% de l’últim sou. Ribera exigeix que la pensió sigui el que estipula la carta social europea però no només això, “cal que s’equipari també el sou”.
La banca està malament i volen capitalitzar-la amb l’esforç i la feina dels treballadors
“Hi ha més de 500 mil milions d’euros de superàvit de les pensions que no se sap on han anat a parar… Ho ha reconegut el ministre espanyol José Luis Escrivá, encarregat de la Seguretat Social”, explica Ribera. I justifica amb això que des de la Marea Pensionista estan demanant una auditoria per saber on han anat els 23 milions anuals de despeses impròpies. I és que per Ribera, les pensions són un sou en diferit: “els diners dels treballadors els han utilitzat per a tot menys per a les pensions però mai han estat en crisi les pensions públiques i és per això que ara els bancs van darrere de privatitzar els 140 mil milions del sistema públic de pensions”.
Un altre tema que obre Ribera és que les pensions privades perjudicaran de nou a les dones perquè són elles les que tenen un sou més baix. També en la qüestió de les pensions de viudetat: per estadística són més les dones que la cobren i Ribera denuncia que també la vulguin retallar. “Des de la Marea Pensionista estem totalment en desacord amb els plans privats d’empresa que volen posar a la força. Sabem novament que la banca està malament i volen capitalitzar-la amb l’esforç i la feina dels treballadors”, conclou.
Contra les polítiques d’austeritat per pagar el dèficit
Per Ribera, de la Marea Pensionista, la crisi ja s’està pagant pels treballadors des de moltes vessants. Parla per exemple del cas de la sanitat on, des de la crisi del 2008, s’han retallat 5.000 llocs de treball que represent també una retallada de 1.500 milions d’euros. En aquest cas, per exemple, quan parlen de revertir les privatitzacions i posar els diners en allò públic vol dir “invertir un bon pressupost i que el 25% d’aquest vagi a l’Atenció Primària, ja que ha de ser la porta d’entrada al sistema públic de sanitat perquè s’hi fa la medicina preventiva i la medicina integral del pacient, necessària per viure”.
En aquest sentit, intervé Casanovas, portaveu de la IAC, un tema que a nivell laboral ha impactat fortament és el de les subcontractacions com “un motor de precarietat molt important”. Des del sindicat apunten, a més, que davant del suposat rescat de fons europeus i dels pressupostos estatals en un context on s’estan canviant les legislacions i en un marc de col·laboració públicoprivada, “entenem que en comptes de fer un gran rescat als bancs com el 2008, s’està fent un gran rescat a les grans empreses; per això han augmentat el sostre de dèficit”.
Des de la IAC opinen a més que, “quan torni a passar aquest context, tornaran totes les polítiques d’austeritat per pagar aquest dèficit públic que s’haurà generat per rescatar les grans empreses”.
Així, obre també un debat al voltant del fet que totes les ajudes que estan donant en termes de reactivació econòmica també van en la línia de prémer l’accelerador en el model productiu que ens ha portat a aquesta crisi social, econòmica però també ecològica.
“La nostra generació bàsicament només ha viscut en períodes de crisis amb molt poc temps de recuperació”
Els joves, no surten d’una crisi que ja han entrat a una de nova
L’organització juvenil Arran també participarà de les mobilitzacions en els blocs estudiantils i juvenils. Com comenta la seva portaveu, Adriana Roca, els joves estan pagant fortament les conseqüències d’aquesta crisi. “La nostra generació bàsicament només ha viscut en períodes de crisis amb molt poc temps de recuperació”, diu Roca. Així, apunta que més enllà de la precarietat vital que això suposa per no poder marxar de casa, els joves es troben en una dinàmica de no tenir feines estables, de condicions laborals siguin lamentables i una manca de perspectiva de futur. Una situació, comenta, alimentada per unes mesures restrictives que han tallat tot tipus de relació social.
Des d’Arran denuncien que no és casualitat que vivint aquesta inestabilitat la primera causa de mort no natural entre joves sigui el suïcidi.
En aquest punt, Roca assenyala que el fet que no se’ls hi estigui donant una sortida de futur clara suposa el repte que són ells qui l’han de trobar: “hem d’aportar una alternativa i tenint en compte que ens juguem molt hem de tenir un paper protagonista”. Per Arran, revertir la sensació de malestar implica organitzar-se i mobilitzar-se: “tot i estar en una pandèmia no hem d’acceptar deixar de mobilitzar-nos contra una gestió política d’aquesta crisi que aguditza les condicions de la vida de la classe treballadora”.
Catalunya Plural, 2024 
