En la darrera sessió parlamentària d’aquesta legislatura s’han aprovat cinc propostes legislatives. “És una mica allò de deixar la feina per l’últim dia”, reconeix la diputada d’En Comú Podem, Susanna Segovia, que també és ponent relatora d’un dels textos que es van aprovar divendres passat. És la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista, que “reforma, millora i amplia”el text aprovat el 2008. “Aquesta aprovació és la cirereta del pastís de la legislatura”, diu Segovia.
La llei inicial, aprovada fa 12 anys, va ser pionera però ja s’ha quedat curta. Per això, es va proposar una reforma per a incloure-hi nous tipus de violències que no es contemplaven, com la institucional o la digital. Però si s’ha parlat d’aquesta llei ha estat, sobretot, per la definició que fa de les dones. Els comuns van presentar inicialment un text que incloïa “dones, nenes i adolescents transgènere i cisgènere, persones intersexuals, identitats no binàries i les que no es volen relacionar amb cap espectre del gènere binari”.
Finalment, la definició que fa el text aprovat de ‘dona’ s’ha retallat força, però continua mantenint la referència a les dones i nenes trans, encara que no hagin fet cap canvi de nom, no estiguin en tractament mèdic i, “el més important”: no cal que disposin d’una acreditació de disfòria de gènere per a accedir a la xarxa d’atenció a víctimes. Segons Segovia, aquesta nova llei “amplia la protecció a totes les dones”. Però el text arriba en un moment de tensos debats en el sí del feminisme sobre la identitat de les dones trans. “A mi no m’entra al cap que es pugui considerar que incloure les trans dins el col·lectiu de dones retalla drets ni esborra ningú”, assegura la diputada.
La llei es reforma després de 12 anys. Com la definiria?
Ens agrada anomenar aquesta reforma de la llei 5/2008 com una ampliació, perquè la reforça. La llei inicial va ser fruit d’un procés de participació molt llarg, liderat pel Govern i per les entitats feministes, que va donar lloc a un text molt pioner. Un dels aspectes que la distingia és que per a poder accedir a tots els recursos de lluita contra la violència masclista no calgués una denúncia prèvia perquè, com sabem, la infradenúncia en els casos de violència masclista frenava molt l’atenció a les víctimes.
És veritat que, 10 anys després, es van fer uns informes que van posar en evidència mancances de la llei perquè no s’hi van destinar els diners que s’hi haurien d’haver destinat. La xarxa de recursos d’atenció a les víctimes de violència masclista, que podria ser molt potent, continua estant infrafinançada i se sustenta per l’acció de les organitzacions feministes i no tant per l’administració púbica.
Això podria ser positiu, perquè les organitzacions són les que tenen el contacte amb les víctimes, des del coneixement i l’expertesa, però les sotmet a precarització i manca de planificació. No podem ignorar que el moviment feminista està angoixat per tots aquests requeriments.
Un dels motius per a reformar la llei és afegir alguns tipus de violència que no es contemplaven el 2008 com la institucional i la digital
Per això vam fer una moció per demanar el Govern que liderés la reforma de la llei, però no hi va haver resposta i vam decidir, com a grup parlamentari, que faríem una proposta nosaltres. Vam treballar amb dones expertes en violències masclistes i, com a resultat, vam presentar un text que reforça la llei del 2008 en tant que garanteix l’atenció a totes les dones, entenent que són diverses i, per tant, el tractament de les víctimes s’ha de donar des d’aquesta diversitat i interseccionalitat.
Amplia les formes de violència als àmbits institucional, digital, vicària (violència contra els fills i filles) o de segon ordre (contra les persones que acompanyen la víctima). Per això fa molt èmfasi en la necessitat de formació dels professionals que atenen les víctimes, perquè s’ha detectat que la manca de formació té un impacte en el procés d’atenció.
Donem molta importància, per la responsabilitat que tenim, a la violència institucional i la diligència deguda. La llei reconeix que les administracions tenen l’obligació d’atendre amb eficiència, agilitat i tots els recursos disponibles les víctimes, per tal de garantir la reparació i la recuperació. Si això no es fa, som davant d’una violència institucional que sotmet les dones a una revictimització.
De què serveix que Catalunya sigui pionera en lleis que garanteixen drets si després no s’hi destinen els recursos per a fer-les efectives?
Aquesta llei, que va ser molt pionera, va ser criticada perquè no es va aplicar com hauria per no estar suficientment dotada de recursos. Com s’assegurarà que això no es repeteix amb aquesta llei? La no dotació podria ser considerada també violència institucional?
Exactament. Des del Parlament hem fet una feina que considerem que hauria d’haver fet el Govern. Hem treballat molt bé amb tots els grups parlamentaris però durant el debat de la llei al Ple del Parlament vaig recordar que ara la pilota està a la teulada del Govern. De què serveix que Catalunya sigui pionera en lleis que garanteixen drets si després no s’hi destinen els recursos per a fer-les efectives?
Incloure la violència institucional i la digital va ser el motiu de reformar la llei, però han transcendit més les polèmiques per la definició de dona que fa el text. Com ha acabat essent aquesta definició i com defineixen, des d’En Comú Podem, les dones?
És cert que nosaltres vam apostar per una definició de dona que era més àmplia que la que ha acabat sent. També és cert que creiem en el procés parlamentari i en què, a partir d’escoltar les compareixents i les expertes, has de reorientar les propostes. S’ha d’apostar per crear un text que tingui sentit i buscar el màxim consens i no quedar-se estancat en allò que has proposat tu.
Finalment ens hem centrat en allò que ja es va detectar que fallava a la llei del 2008 i sobre el qual hi ha sentències del Tribunal Suprem i posicionaments d’organismes multinacionals, que és la necessitat que les dones trans no requereixin d’un informe patologitzador per a demostrar que són dones. La llei del 2008 reconeixia l’atenció a les dones trans només quan havien fet tot el procés fins el canvi de nom i, si no s’hi havia arribat, es demanava un informe de disfòria de gènere i un tractament mèdic. Això excloïa moltes dones dels recursos d’atenció a víctimes de violència masclista.
Moltes de les crítiques venen perquè diuen que a les dones trans ja se les atén des d’altres lleis, com la d’igualtat de tracte o la llei contra l’LGTBIfòbia. Però és que no pateixen agressions -només- pel fet de ser trans, sinó pel fet de ser dones trans. I, per tant, pateixen violència masclista. Ara la llei reconeix les dones trans com a dones i elimina el requisit dels informes i la medicalització per a poder accedir a la xarxa de recursos. Això ja feia temps que passava, però és important que la llei ho reconegués.
Des d’En Comú Podem havien proposat una definició més àmplia de dona que s’ha acabat reduint. La que consta a la llei, de fet, s’assembla més a la que hi havia a la llei del 2008 que no pas a la que proposaven vostès. Estan contentes?
Sí. Crec que el debat sobre la identitat de gènere, les identitats múltiples i persones no binàries encara ha de madurar a la societat. Vam considerar que, ara mateix, la importància de treure endavant la llei s’imposava a tenir un debat que, per altra banda, tampoc no haguéssim pogut tenir en condicions, ja que la legislatura s’està acabant.
Una dona trans és una dona i, si l’agredeixen pel fet de ser dona, ha d’estar protegida per la llei
Hi ha el risc que algun col·lectiu, com les persones de gènere fluid o no binàries, quedin fora de la llei?
No, perquè l’article 70 diu que la llei reconeix la diversitat de gènere. Si una persona s’identifica com a dona i pateix una agressió com a dona, pot accedir als recursos per a l’atenció de víctimes. La clau de tot està en la raó per la qual t’agredeixen. La violència masclista agredeix les dones pel fet de ser dones. Una dona trans és una dona i, si l’agredeixen pel fet de ser dona, ha d’estar protegida per la llei.
Què en pensa dels postulats que diuen que això esborra les dones cisgènere?
A mi se m’escapa. Com incorporar les dones trans pot esborrar les cis? Estem ampliant, no esborrant ningú. Totes les dones podran continuar accedint a la xarxa de recursos per a víctimes. Hi ha qui diu també que incloure les dones trans obrirà la porta a que els homes accedeixin a la xarxa, però això no passarà perquè als homes no els agredeixen ‘pel fet de ser dones’.
Aquesta reforma arriba enmig de tot l’aldarull de l’aprovació de la Llei Trans a l’estat espanyol que està generant debats tensos en el sí del feminisme. O això és el que es llegeix a través de les xarxes socials. Vostès, que han tractat aquest tema en un procés parlamentari, consideren que aquesta tensió i virulència hi és també en l’hemicicle?
El problema de les xarxes és que dóna lloc a debats molt viscerals, poc racionals i raonats. Al debat parlamentari aquest tema no va aixecar especial polseguera. Hi ha organitzacions polítiques que treballem des de la identitat de gènere, perquè considerem que el gènere és una construcció social i que, en un futur utòpic, seria millor eliminar-lo. Però aquesta no és la situació actual i, de moment, hem de donar resposta a totes les dones que estan fent una transició. Hem de garantir els drets i la protecció al màxim de dones possible.
el març passat vaig ser victima de ciberassetjament sexual per instragram. Em van afegir a un grup, em van oferir com a prostituta, amb fotografies meves editades i els membres del grup anaven discutint què em farien (violació inclosa). Fa una setmana això es va reptir: (fil) 👇🏻
— lena farré (@lena_farre) December 9, 2020
Parlàvem de xarxes. Tornem a la violència digital que, ara sí, es contempla a la llei.
La contemplem com a forma i com a àmbit. Si la llei del 2008 ja eliminava la idea que la violència masclista es donava només en l’àmbit de la parella i que només era física o, com a molt, psicològica, ara ampliem encara més el marc. Que et treguin el mòbil per a impedir que et relacionis o el cas de la víctima de la manada, que li van robar el telèfon per a que no demanés ajuda, és violència masclista.
I el digital també és un àmbit on s’exerceixen les violències i a les xarxes hi tenim molts exemples, com el cas d’aquella noia que va denunciar als Mossos que l’assetjaven per Instagram i li van dir que parlés amb la xarxa social per a que tanqués el compte dels seus assetjadors. Els Mossos no poden dir això: han de reconèixer que són davant un cas de violència, s’ha d’iniciar un procés d’investigació i la noia ha de poder accedir als serveis especialitzats d’atenció a víctimes, perquè l’estan agredint.
Això ha d’anar acompanyat de processos de formació a la policia
Quan et diuen que “parlis amb Instagram” és una resposta des del desconeixement. La formació és una necessitat molt reconeguda però que a la llei del 2008 no es va desplegar. Ara, la fem obligatòria per a totes les persones que treballen en l’atenció de víctimes de violències masclistes. Necessites conèixer com s’exerceix, en quins àmbits i tenir molt clar què és la violència.
Si una dona diu que pateix violència, el primer que ha de fer la policia és creure-la.
La formació contempla també com es tracta la víctima durant els processos de denúncia? Com dèiem, la infradenúncia es deu, en gran part, a la revictimització que pateixen les dones.
Algunes de les expertes ens van reiterar que hi ha d’haver un acompanyament legal de les víctimes des del moment que trepitgen la comissaria. Això moltes vegades no passa: els Mossos no truquen l’advocat d’ofici quan una dona va a posar una denúncia i, si no hi ha un bon acompanyament, és normal que hi hagi un desànim a denunciar per tot el mal tràngol pel qual passem.
El procés de denúncia és molt dur per la revictimització i per la valoració del risc que fan els Mossos. Catalunya és una de les comunitats on menys ordres d’allunyament es decreten i això és així perquè no hi ha una bona valoració del risc. No cal tenir en compte només si una dona ve amb un cop o no, sinó s’ha de fer cas a la valoració subjectiva de la víctima. Si una dona diu que pateix violència, el primer que ha de fer la policia és creure-la.
Hem parlat de la necessitat de formació i recursos, que moltes vegades es posen com a excusa per a justificar el no compliment d’una llei. Aquest text neix en un moment de pre campanya, en mig d’una crisi econòmica i una pandèmia. S’aplicarà degudament?
És una qüestió de voluntat política, un repte pel Govern actual i pel que entrarà el 14 de febrer. Hem de tenir les prioritats clares i, al final, prioritats són recursos. Jo no m’hauria d’haver barallat tant per aconseguir dotar la llei de violència masclista com m’hi vaig barallar. Aconseguir recursos hauria d’haver estat el primer tema en què estiguéssim d’acord però no va ser fàcil. El Govern s’ha de moure, perquè no pot ser que ens pengem la medalla d’aprovar una llei tan avançada que no es pugui desplegar. Hem de ser responsables: si aprovem res, ho fem.
La llei s’ha elaborat amb molt consens de gairebé tots els grups parlamentaris. Estan tranquil·les davant possibles canvis de color polític al capdavant de la Generalitat?
Hem treballat intensament i ràpid, però bé. Hem fet un bon equip de treball i crec que ha estat una mostra de com el Parlament hauria de treballar per a donar resposta a les demandes que venen de la societat. I també crec que és una gran notícia que una de les darreres lleis que s’aproven en aquesta legislatura sigui aquesta.
Catalunya Plural, 2024 
