L’última biografia que ha escrit l’historiador Jordi Amat ha tingut un impacte enorme als mitjans de comunicació i als passadissos de la política catalana. Es titula “El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà”. Ens acosta la trajectòria personal i professional de qui va ser el primer director de TV3 i que es va suïcidar després d’assassinar la seva dona. És la seva història però també la de la Catalunya dels darrers temps. Llegir el llibre de Jordi Amat permet entendre-la una mica millor.
S’esperava la repercussió espectacular que ha tingut “El fill del xofer”?
No.
Se n’han fet moltes edicions?
L’editorial ha posat en marxa la cinquena edició catalana i la quarta castellana. Hi deu haver uns 35.000 exemplars impresos. S’ha de ser molt petulant per pensar que el llibre podria tenir aquesta repercussió quan fa cinc setmanes que s’ha publicat.
A què ho atribueix?
Aquesta és una pregunta molt interessant per la qual no tinc una resposta. Tinc hipòtesis. Una, que és un punt cínica, és que explico coses que molta gent sabia i que estaven explicades però una cosa és que les expliqui algú des d’un córner o que les expliqui algú des d’un mitjà o una editorial mainstream. Si ho fas des d’una editorial a la qual se li atribueix una posició determinada és diferent de si ho fa una persona que escriu a La Vanguardia i li publica Planeta, que té un segell de credibilitat. Això ajuda. Poso un exemple. Hi ha un llibre de Xavier Horcajo sobre els Pujol que no sé si diu veritat o mentida però, en tot cas, ell col·labora amb mitjans sobre els quals tenim certes suspicàcies i el publica en una editorial que no té prestigi. Això fa que no tingui una consideració per part del lector mitjà. Les tribunes on col·laboro i l’editorial on publico el llibre van a favor de la repercussió. Això no és mèrit meu sinó de la tribuna. Després del que sabem d’algun dels popes de la democràcia a Catalunya i Espanya –posem per cas, Pujol o el Rei-, això ens obliga, t’agradi més o menys el personatge, a reescriure la seva història. La gràcia i la desgràcia de Quintà és que és un personatge tan extravagant que és a través de la seva extravagància que podem veure i assumir coses que, d’una altra manera, no ens creuríem. La seva peripècia té interès però és, precisament, que ell era com era que fa creïble una part fosca que si ens ho expliquessin d’una persona normal no ens ho creuríem. A més, aquí estem parlant de gent que té una voluntat de poder i una capacitat de conquesta de poder efectiva. A Catalunya portem deu anys que l’únic que fem és malbaratar el poc poder que teníem. En canvi, aquí són gent parlant de temes seriosos, construint mitjans de comunicació seriosos o parlant de crisis de bancs mentre que ara portem molts anys parlant de les nostres tristes misèries. I també hi ha una nostàlgia d’aquella potència.
De les moltes entrevistes que li han fet per parlar del llibre, què ha detectat de l’interès dels mitjans? Què els cridava més l’atenció?
És inevitable que es faci una lectura presentista del text però jo volia que en el text no hi haguessin coses explícites que permetessin fer una lectura presentista. Hi ha una temptació en què han incorregut diversos mitjans i és que diuen que el procés s’explica perquè va passar això. És una interpretació justa però no determinada per les meves paraules. És una interpretació del lector. Hi ha una lectura política del llibre en funció de cada mitjà. Per mi la lectura més interessant és la dels sèniors que diuen “com vam permetre que això passés” o “com no érem conscients que això passava”.
“Si reconeixes el nivell d’autoritarisme, de despotisme, d’assetjament d’en Quintà, si l’acceptes, implica que vas transigir”
Per molts periodistes que van treballar a les ordres d’Alfons Quintà, parlar-ne ara ha estat una mena d’alliberament?
Si reconeixes el nivell d’autoritarisme, despotisme, assetjament d’en Quintà, si l’acceptes, implica que vas transigir. Pels motius que fos i la majoria de motius em semblen molt humans i, en cap cas, no tindria la gosadia de dir que jo no hauria transigit. Si la teva trajectòria professional i el teu sou depenen d’una persona que veus que té comportaments impropis i saps que fer-li veure o denunciar-ho posa en perill la teva feina, em sembla bastant comprensible que no ho facis. Una de les converses més interessants que he tingut després de publicar el llibre va ser amb Ferran Toutain. Em va dir que no l’havia llegit però que creia que hauria d’haver parlat amb ell. Tenia raó. El va degradar professionalment i el va amenaçar de mort quan va defensar d’una manera honesta una companya de feina. Toutain em va explicar que el director de la Corporació li va dir que tenia raó però que no podia garantir la seva integritat física i li va proposar de marxar a Catalunya Ràdio conservant-li l’antiguitat. Josep Maria Ureta va publicar un article molt interessant al bloc Paios-catalans d’Andreu Farràs on cita un text d’Àngel Casas que havia sortit al mateix bloc que venia a dir que “sabíem que aquest personatge era així i no vam fer res i el final que ha tingut no ens pot sorprendre”. Per Ureta, el seu text és una mena de reparació “pel que no vam fer”.
Hi ha hagut molts interlocutors que li hagin demanat l’anonimat per aportar informació? Més o menys que en altres biografies que ha escrit?
Vaig optar per no dir les meves fonts, primer, perquè algunes m’havien demanat de no sortir i, després, perquè no volia explicitar el cognom de les parelles anteriors de Quintà perquè tenia la sensació que els podria provocar dolor i no aportava res interessant saber els seus noms. Era gent no coneguda. Hi ha hagut gent que no ha volgut parlar, clar. He fet algunes biografies però no n’havia fet cap d’un assassí. És molt difícil trobar algú que et parli bé d’un assassí.
Ha dit que escriure aquest llibre no l’ha fet més bona persona. Ha patit o ha fruït escrivint-lo?
M’he divertit i he patit. He patit perquè hi ha gent que té traumes amb Quintà i una de les formes de gestionar els traumes és oblidar els episodis que els han provocat. Trobar-se’ls impresos els ha fet reviure el dolor i fonamentalment a la família de l’última dona de Quintà. A aquesta gent els estava fent mal a consciència que els estava fent mal. I això no et fa millor persona. La coartada, la justificació que m’he construït per mi mateix és que sense el crim no explicaríem Quintà però explicant el crim podem explicar coses que d’altra manera no les hauríem vist sobre com ha funcionat el nostre país durant els últims quaranta anys.
Dona per resolta la incògnita sobre per què va fitxar Jordi Pujol a Alfons Quintà com a primer director de TV3 malgrat que havia estat un dels principals responsables de les informacions sobre la crisi de Banca Catalana?
El Pujol del 1982, el que li encarrega la direcció de TV3, no era algú a qui es pogués fer xantatge. I després, en la seva deriva final malaltíssament antiPujol, si hagués tingut una informació comprometedora se’m fa molt difícil pensar que no l’hagués divulgat. Al llibre de ‘Banca catalana, más que una crisi’ ja es diu de forma convincent que no hi ha una aportació substancial d’informació a partir d’un moment determinat de la campanya que ell fa sobre el banc. Recordo una entrevista a Tatxo Benet, que em va dir que hi havia estat pensant molts anys, que n’havia parlat amb molta gent, i que havia conclòs que no hi va haver xantatge. També vaig tenir una conversa molt precisa amb Antonio Franco, que tenia molt clara la cronologia de quan el nomenen responsable de la redacció d’El País a Barcelona, quan li diu a Quintà que no serà ell i quan és nomenat director de TV3. Això em fa molt plausible que el motiu fonamental pel qual Pujol el coopta i el neutralitza és perquè interpreta molt bé el moment de despit de Quintà respecte d’El País.
“El problema de TV3 és el marc de comprensió de la realitat que proposa”
Qui ho pot explicar bé és Pujol. Hi ha parlat?
Hi he parlat força vegades en la meva vida. L’última vegada va ser el mes de maig, quan em va trucar per agrair-me un article que havia escrit sobre els Fets del Palau de 1960. Va ser en aquesta conversa quan li vaig fer dos o tres preguntes sobre Quintà. Li vaig preguntar explícitament si li havia fet xantatge i em va dir que no. Em va dir que la televisió havia anat molt bé gràcies a ell. “Ja veu com va acabar, Amat: de mala manera”, va dir.
La TV3 d’avui, què té a veure amb la que va posar en marxa Alfons Quintà el 1984?
Hi ha una diferència molt important i és que, objectivament, pot fer menys periodisme perquè té menys pressupost. El cost d’estructura de la televisió és tan enorme que moltes de les coses que podia fer la primera TV3, perquè era una estructura jove, no burocratitzada, ara no les pot fer. Sembla una paradoxa perquè una institució consolidada pot actuar millor però la meva sensació és que no té la ductilitat ni l’ambició de ser la millor que tenien els primers equips de TV3. No m’agrada aquesta idea de dir que TV3 adoctrina. És una peça molt important de la democràcia a Catalunya i el que fa, i Quintà no n’és un actor secundari, és proposar a la ciutadania una comprensió del món en clau estrictament nacional, una comprensió que, per la qualitat, pot incorporar gent que nacionalment no se sent identificada amb el projecte que proposa. I ara això ja no passa. Aquesta és la diferència que em sembla substancial. Aquella televisió podia sumar espectadors perquè era clarament superior a la competència –n’hi havia poca- i perquè un espectador castellanoparlant d’identitat nacional espanyola hi trobava la millor de les televisions que tenia a la seva disposició. En els últims anys, no sé des de quan i el procés ho accentua, el que ha passat és que aquest espectador que s’havia incorporat històricament a una televisió de qualitat, ara ja no ho faria. La llengua no és el problema. El problema és el marc de comprensió de la realitat que proposa.
Fa dos anys i mig, l’entrevistàvem a Catalunya Plural per parlar de la política catalana i afirmava que TV3 i Catalunya Ràdio no adoctrinaven. Els comitès d’empresa i professionals de TV3 i Catalunya Ràdio han demanat que no s’usin aquests mitjans com a “armes llancívoles” durant la campanya electoral. S’acusa injustament de sectaris aquests mitjans?
L’èxit de la primera TV3, que és fonamental per la consolidació del pujolisme, és que el català mitjà se sent clarament identificat i enorgullit de la imatge que projecta aquella televisió. Això vol dir poder mirar Dallas, un partit de futbol o un strip tease a l’Àngel Casas Show. “Som moderns perquè tenim aquesta televisió”. I això és fonamental per la solidificació de l’hegemonia del pujolisme. Ningú té la força per competir-hi. Ara, un espectador no favorable a l’independentisme difícilment se sentirà reflectit per la imatge que la televisió projecta de com és el país. En aquest sentit, no sé si és una arma llancívola o no. Si ho és, no és entre els diferents blocs que hi ha al país sinó per la pugna que tenen els diferents partits independentistes entre ells. L’espectador que queda fora del bloc independentista sent majoritàriament TV3 com un producte aliè.
Vist en la distància del temps, sobta l’impacte espectacular que va tenir l’emissió en català de la sèrie Dallas. Semblava una gran revolució
Era el valor de la novetat. És una sèrie d’èxit que Televisió Espanyola deixa d’emetre per motius morals i que una nova televisió autonòmica fa un punch per quedar-se els drets, dient que no té aquestes manies i, a més, l’emet en català. És un acte d’afirmació simbòlica intel·ligentíssim. “A tu, espectador castellanoparlant que l’has hagut de deixar de mirar perquè t’ho impedeixen els mojigatos que dirigeixen TVE, te la deixem veure però te la fem veure en català”. I aquesta persona la veu.
“Estem atrapats en una etapa de dol institucional i mentre governin en coalició les dues forces independentistes no ens en sortirem”
Hi ha Quintàs encara al davant d’algun mitjà de comunicació a Catalunya o és una figura irrepetible?
Crec que no. Hi ha periodistes que volen tenir poder als mitjans per ser influents en la política. Encara n’hi ha d’aquests però cada vegada són menys influents i aquest poder el volen ara, en tot cas, per finançar la seva empresa, perquè si no és a través de les subvencions públiques no la poden finançar. En el cas de Quintà, la influència no és el motor de la seva ambició de poder sinó que, en part, són els diners però fonamentalment és el poder de poder maltractar la gent i que ningú et digui res. I això jo, que sóc un col·laborador que envia articles als diaris, que no treballo a cap mitjà de comunicació, no ho he vist mai.
Després de la biografia d’Alfons Quintà n’està preparant una sobre el poeta Gabriel Ferrater. Després de la tempesta toca una mica de calma? Després de la rauxa s’imposa la biografia d’algú amb seny?
Coincideixen en una cosa tots dos i és que moren suïcidant-se. Jo havia fet biografies de personatges importants o exemplars, com Josep Maria Vilaseca Marcet o Josep Benet. Alfons Quintà és un personatge inequívocament execrable. Gabriel Ferrater és un personatge molt difícil de comprendre. Té un món interior difícil. A mi m’interessa intentar entendre un personatge complicat, amb una obra literària molt complicada; un senyor que té una vida en molts moments excessiva. No és exactament un intel·lectual però sí que és l’home que té una idea més lúcida de l’evolució de la cultura catalana durant seixanta anys. Això me’l fa molt interessant. És una de les veus literàries més lliures de la història de la cultura contemporània i, simultàniament, algú que té uns problemes complicadíssims amb l’alcohol i una família molt particular, quatre dels cinc integrants de la qual moren suïcidant-se.
Serà més bona persona quan acabi aquesta nova biografia?
Espero ser més savi perquè la lliga a la qual Gabriel Ferrater va decidir jugar era, malgrat la dictadura, la dels grans problemes que es plantegen a l’Europa del seu temps. I, per tant, això m’obliga a llegir coses que no havia llegit i això em servirà per ser menys burro.
I a Catalunya què s’acabarà imposant? El seny o la rauxa?
La deriva política del procés és un episodi més d’aquesta rauxa antipolítica que no és d’ara sinó que em sembla que és constitutiva de la història de la política a Catalunya i que rebel·la aquesta incapacitat per l’estat i pel poder de molts dels líders polítics catalans. Estem atrapats en una etapa de dol institucional i mentre governin en coalició les dues forces independentistes no ens en sortirem. Els ciutadans ja decidirem amb el nostre vot què volem però mentre no siguin capaços de cogovernar forces dels dos blocs oposats el país viurà un bloqueig.
Catalunya Plural, 2024 
