Fa un parell de setmanes van tenir lloc dos esdeveniments que posen de nou sobre la taula un antic projecte territorial per a Barcelona i Catalunya. Es tracta de la construcció d’una gran regió mediterrània formada pels territoris compresos entre el País Valencià i el sud de França, i on Barcelona i Catalunya hi podrien jugar un paper central. Pasqual Maragall n’ha estat un dels grans defensors a través d’iniciatives com la xarxa de ciutats C6 o l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Avui, recuperar aquestes idees pot donar un nou impuls al projecte i contribueix a reflexionar sobre el paper de Catalunya i Barcelona en el seu context geopolític més ampli.
D’una banda, el president de la Generalitat Valenciana Ximo Puig va visitar Barcelona a finals de novembre, on es va reunir amb el vicepresident Pere Aragonès i va pronunciar una conferència al Cercle d’Economia. Un dels punts centrals del discurs del president valencià va ser la proposta d’enfortir la cooperació entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears per tal d’avançar cap a una ‘commonwealth’ – o mancomunitat d’interessos – megaregional. Per altra banda, el 3 de desembre es va presentar el projecte ‘Barcelona Demà’ al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. L’objectiu d’aquest projecte – pilotat pel Pla Estratègic Metropolità – és construir un compromís de futur entre una gran diversitat d’actors de la regió metropolitana sobre com ha de ser la metròpolis a l’horitzó 2030.
Probablement la coincidència d’aquests dos actes a la mateixa setmana és casual. I tanmateix els dos projectes es reforcen mútuament per construir una visió més robusta sobre el futur de Barcelona i Catalunya. En destaco dues raons: en primer lloc perquè la cooperació entre territoris no pot obviar el fet metropolità, amb els seus reptes però també oportunitats. La presència de nuclis urbans molt dinàmics a la megaregió mediterrània pot beneficiar el conjunt dels seus territoris si es construeixen afinitats positives entre els diferents espais que els constitueixen. Per exemple, fa poques setmanes Barcelona va ser presentada com a Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible 2021, agafant el relleu de Milà (2015) i València (2017), acte en el qual es va subratllar la necessitat de millorar les relacions entre espais rurals i urbans. A partir de l’experiència de València i ara la de Barcelona, no podria ser això una oportunitat per a pensar la mancomunitat mediterrània com una bioregió basada, entre d’altres, en la producció i consum de productes agroalimentaris propis?
En segon lloc, el potencial del projecte metropolità ‘Barcelona Demà’ podria enfortir-se si s’insereix en un context territorial més ampli. En aquest sentit, és important recordar que l’objectiu número u del primer pla estratègic de Barcelona (any 1990) era fer de Barcelona un dels pols de la megaregió mediterrània. Les regions metropolitanes no són espais tancats sinó que estan travessades per múltiples relacions econòmiques, culturals i ecològiques que s’estenen a diferents escales i que les configuren. Per tant, és necessari pensar quin tipus de vincles vol tenir la regió metropolitana barcelonina amb el seu entorn – ja siguin altres àrees urbanes o espais rurals – i treballar per tal que aquestes interdependències beneficiïn totes les parts. Connectar el projecte ‘Barcelona Demà’ amb la proposta de millorar la cooperació entre els territoris del litoral mediterrani podria avançar en aquesta direcció.
La bona notícia de tot plegat és que aquestes idees no sorgeixen del no res, sinó que tenen una llarga trajectòria reflectida en diverses experiències de les quals en podem aprendre algunes lliçons. Per exemple, és important que les grans visions territorials es construeixin a partir de necessitats tangibles i compartides que es puguin resoldre amb projectes concrets. Això requereix, a més a més, la construcció d’aliances entre diferents nivells i institucionals i actors diversos, articulades a través de mecanismes prou sòlids per donar-los-hi coherència i continuïtat, però també flexibles per adaptar-se als marcs institucionals existents i donar cabuda a diferents sensibilitats. Finalment, no podem menystenir les diferents identitats territorials i els conflictes que això pot generar; però si es comença, com deia, per identificar punts d’interès comú, aquests obstacles es poden anar vencent poc a poc. En definitiva, en un moment on la fatiga i la desil·lusió semblen ser sentiments cada cop més estesos, sense dubte cal celebrar la proposta de projectes amb mirada llarga i voluntat de construir futur.
Catalunya Plural, 2024 
