Primer vam descobrir la síndrome de la cabanya, aquesta pulsió per a quedar-nos tancats a casa. Amb l’ús generalitzat de la màscara i en “impedir” que les persones poguéssim expressar els nostres sentiments, va aparèixer el de la “cara buida”. Arran de la recomanació sobre el manteniment de distància social, li va arribar el torn a la síndrome de “fam de pell”. Necessitàvem recuperar el toc humà.
Ara, ens hem topat amb la hafefobia, la por de tocar o ser tocats per temor al contagi. La veritat és que, avui dia, no existeixen estudis concloents sobre cap d’aquestes suposades síndromes. Tampoc sobre aquesta última, que ja existia abans de la pandèmia i la prevalença de la qual és molt baixa.
El que sí que hi ha, evidentment, és un augment de malestars diversos: por, tristesa, incertesa, angoixa, ràbia… També de nous hàbits de distància social i aïllament lligats a la crisi sanitària. Per què, llavors, aquesta insistència a nomenar com a trastorns el que no són sinó malestars propis d’un esdeveniment traumàtic com el que ens ocupa?
Segurament, perquè els noms acoten la por i aporten un sentit allà on, o bé no n’hi ha, o és insuficient. Aquest és el poder de les categories (incloses les diagnòstiques): explicar el present, resignificar el passat i anticipar el futur.
Schopenhauer i els eriçons
Descartada l’epidèmia de hafefobia, podem preguntar-nos pel futur d’aquesta por actual al contacte. Quedarà com a seqüela post-COVID? Canviarà les nostres maneres d’apropar-nos? Cancel·larà el costum de fer-nos petons i abraçades en trobar-nos o en acomiadar-nos?
L’any 1851 i a propòsit de les traves en els vincles socials, Schopenhauer va escriure El dilema de l’eriçó on deia el següent:
En un cru dia hivernal, els porc espins d’un ramat es van estrènyer els uns contra els altres per a prestar-se calor mutu. En fer-ho, es van ferir recíprocament amb les seves pues i van haver de separar-se. Obligats de nou a ajuntar-se pel fred, van tornar a punxar-se i distanciar-se. Aquestes alternatives d’aproximació i allunyament van durar fins que van trobar una distància mitjana en la qual tots dos mals resultaven mitigats.
Freud recorre a aquesta cita per a mostrar com els nostres vincles estan caracteritzats per l’ambivalència entre l’amor i l’odi. Al cap i a la fi “tota relació íntima amb certa durada deixa un dipòsit de sentiments hostils en els involucrats.”
Més tard, el psicoanalista Jacques Lacan utilitzava el terme de extimitat per a referir-se al fet que el ressort d’aquest anar i venir en el vincle amb els altres no s’ha de buscar fora, en ells, sinó en el nostre propi interior. Al·ludeix a el més íntim
de cadascun de nosaltres. Allò que, no obstant això, ens resulta irreconeixible perquè no ens agrada i situem en l’exterior. Com un cos estrany.
Els nens aprenen abans el “no” que el “sí”. Expulsen allò que odien d’ells mateixos, la qual cosa no els fa amables per a l’altre (els seus crits, tristesa o mal humor). Així, constitueixen una primera davantera psíquica, diferenciant l’interior de l’exterior, imputant a l’altre (estranger) el que rebutgen. Ens acostem i allunyem dels altres en funció de com suportem la nostra pròpia foraneïtat, aquest odi-de-si-mateix. Tan humà i tan primari.
La por de tocar-nos és una fòbia a nosaltres mateixos. El secret que no volem comprendre és que som porc espins per a nosaltres mateixos. Ens contaminem sols, encara que en allunyar-nos tinguem la il·lusió que és l’altre el contaminant.
El virus del qual fugim és el que ens parasita com a temor per tot allò que ens angoixa i no podem resoldre. Com aquests adolescents que retreuen amb acritud als seus pares totes les limitacions que experimenten. Com si no fossin amb ells, en lloc de fer-se càrrec d’aquests impossibles.
La solució de l’amor
Com evitar que aquest allunyament es cronifiqui i ens confini en la nostra gàbia d’eriçons? La mateixa Coca-Cola ens va recordar que “existeix una bretxa d’empatia i necessitem atendre-la si volem ser la marca que reuneix les persones”. Igual que altres companyies, proposava fer de l’empatia el bàlsam dels nostres mals. Freud recordava que “l’egoisme no troba un límit més que en l’amor a uns altres”. També que l’amor és el principal factor de civilització, potser l’únic, determinant el pas de l’egoisme a l’altruisme.
Però l’empatia forçada pel màrqueting i l’amor –com a revers del narcisisme– són assumptes diferents. L’amor que ens ajuda és aquell que comença per un mateix. Per reconciliar-se amb aquesta extimitat, dificultats i febleses pròpies de qui ens envolta. L’amor que compta no és el que troba en el partenaire el reflex de si, sinó el que estima allò que coixeja en l’altre i ho fa diferent i singular. Només tolerem a l’altre en la mesura en què ens tolerem a nosaltres mateixos. Per a no allunyar-nos, convé primer acostar-nos al nostre interior.
Aquesta és, sens dubte, la millor resposta a la fòbia al contacte. Connectar i reconciliar-se amb el més íntim de cadascun/a.
Catalunya Plural, 2024 
