L’anunci del Salvador Illa com a candidat a la Presidència de la Generalitat pel Partit Socialista de Catalunya va deixar a tothom descol·locat. Es pot argumentar – com així ho fan els seus rivals polítics –, que el xoc provocat per l’anunci de l’actual Ministre de Sanitat es deu principalment al fet que des de la direcció dels socialistes s’havia afirmat, per activa i per passiva, que Miquel Iceta continuaria essent el candidat. Però per molt que aquest sigui un element important d’anàlisi i que, certament, no contribueixi a augmentar la credibilitat general dels polítics (ja massa deteriorada) no és la raó principal d’aquesta estupefacció. La raó és una altra, i només s’afirma amb la boca petita entre aquells que hauran de competir el proper 14-F: Salvador Illa és un clar candidat a presidir la Generalitat de Catalunya. Analitzem perquè:
L’evolució electoral del PSC
Els més joves, aquells i aquelles que s’han socialitzat políticament en la dècada del Procés, no recordaran els temps on el Partit Socialista de Catalunya era la única força política capaç d’arravatar-li l’hegemonia a l’omnipresent Convergència i Unió.
A les eleccions de l’any 2003 el Partit Socialista de Maragall – entronitzat per la història recent com símbol del catalanisme progressista – va ser la primera força política en vots i va aconseguir 42 escons. D’allà en va sortir el primer tripartit, l’únic govern format per forces d’esquerres i centre-esquerres que hi ha hagut a Catalunya. Una coalició que es repetí en les següents eleccions amb Montilla al capdavant, però, aquella vegada, els socialistes passaren de 42 a 37 diputats.
No va ser una gran davallada, tenint en compte el que vindria. En les eleccions del 2010 els 37 ja foren 28, i dos anys després i sota la direcció de Pere Navarro, el PSC passava de ser la segona a ser la tercera força política del país amb 20 diputats. Havia començat la dècada del Procés i el PSC havia perdut la centralitat que ocupava pocs anys enrere. Amb Miquel Iceta es va tocar fons l’any 2015: 12 diputats, 4a força del Parlament. Tot i que dos anys després el PSC va aconseguir millorar lleugerament els seus resultats passants dels 12 als 17 diputats, es mantingué en quarta posició a molta distància del tercer.
Illa arriba en un moment crucial, tant de la política catalana, com de la història del seu partit, del qual en forma part des de fa 34 anys. Com la immensa majoria dels polítics “tradicionals”, Illa s’inicià en política en el seu municipi natal, La Roca del Vallès, del qual en fou alcalde en dos períodes diferents entre l’any 1995 i el 2005. Ara, aspira a convertir-se en el President de tots els catalans i les catalanes.
Salvador Illa, el polític de la gestió
Totes les enquestes electorals fetes fins el dia d’avui van quedar immediatament obsoletes en el moment en què l’actual Ministre de Sanitat anunciava la seva candidatura per les eleccions catalanes del 14-F. Òbviament només les urnes diran si les expectatives que està generant Illa són justificades, però si la seva elecció es percep com un encert és perquè s’està considerant que Illa representa el què Catalunya – o un sentir majoritari de Catalunya –, necessita.
Els polítics no són allò que ells mateixos, en el seu fur intern, creuen o volen ser. Els polítics són allò que projecten, o, dit en termes electorals, els polítics són allò que representen. Qualsevol polític que hagi sobreviscut en la professió durant un llarg període s’haurà contradit un bon grapat de vegades. Això és relativament normal fins a un cert punt. Els polítics fluctuen amb la societat i amb els canvis que en ella es produeixen. Així doncs, l’aparent encert de la direcció del PSC amb Salvador Illa segurament passi per aquí: per haver encertat el candidat que millor representa els temps que ens toca viure.
Economia, pandèmia i reconciliació
El futur de la política catalana està determinat per dos vectors. El primer, el context global de pandèmia i recessió econòmica. El segon, i de caràcter més local, el conflicte entre Catalunya i Espanya. Amb l’inici de la campanya de la vacunació es comença a albirar el principi del fi de la pandèmia. Tot i que és ben sabut que encara queda un llarg camí per recórrer, l’elecció d’Illa capitalitza part d’aquesta esperança.
Durant aquest caòtic 2020 la veu d’Illa com a Ministre de Sanitat ha transmès una certa imatge de tranquil·litat i serenor que, paradoxalment, ha aconseguit elevar-se per damunt del xivarri i l’oportunisme polític d’una dreta i extrema dreta descarrilada. No és casualitat que Illa consti com el segon polític de l’Executiu de Sánchez més ben valorat. O, encara més important per la tasca que se li ha assignat, que sigui el segon polític català amb nota més alta només per darrere d’Oriol Junqueras. Recordem que no estem analitzant si les mesures empreses per a Illa al capdavant del Ministeri han sigut o no encertades, si no quina ha sigut la percepció de la població sobre aquestes mesures.
Pensant en clau catalana, Illa no pateix el desgast indirecte d’aquells dos aspectes de la política espanyola que afecten l’electorat català: la política repressiva envers els presos polítics i el gripau en què s’ha convertit el rei emèrit, figura radioactiva que només fa que convèncer als més dubitatius sobre la impossibilitat que Espanya esdevingui una democràcia plena.
Amb relació al segon punt – el conflicte català –, i tot que el pugui fer o deixar de fer encara està per veure, el relleu d’Iceta té un important caràcter simbòlic. Iceta no ha pogut desvincular-se d’aquella fotografia amb Arrimadas i Albiol davant del Tribunal Constitucional de l’any 2015, quan van presentar un recurs contrari a debatre la possibilitat de realitzar un referèndum a Catalunya. Una imatge que va quedar del tot consolidada quan, el desembre del 2017, va participar en la manifestació “unionista” organitzada per Societat Civil Catalana acompanyat, també, del Partit Popular i C’s.
L’elecció d’Illa li permet al PSC desfer-se d’un imaginari que el vinculava directament amb la dreta espanyola, i ho fa en un context on la societat catalana mostra símptomes evidents de cansament amb la política i la retòrica processista.
El temps que venen semblen ser temps de gestió: gestió sanitària que ens porti a una nova normalitat, gestió econòmica dels fons europeus que hauran de salvaguardar de la misèria un país que és cada dia més desigual, i gestió de la justícia emocional del conflicte català a través dels indults als presos polítics.
Illa representa, per part del PSC, una figura capaç de gestionar aquestes tres demandes. Ara bé, tal com ens va ensenyar Plató, les imatges que es projecten no tenen per què reflectir la realitat. De moment, però, amb l’elecció d’Illa el PSC ha aconseguit quelcom molt preuat per a qualsevol organització que tingui uns objectius determinats que requereixin de l’aprovació de la gent: generar expectatives.
Catalunya Plural, 2024 
