Ell és el primer artista contemporani en testimoniar les dures condicions laborals del proletariat, una classe social condemnada a sobreviure en un temps de certeses i incerteses, arbitrarietats i renúncies.
Un missatge que també ens transmet el “vagó de tercera” (1864), un quadre d’Honore Daumier, on les protagonistes són unes treballadores assegudes en un incòmode banc de fusta dins un vagó de tercera classe. Cansades, abatudes i resignades, fan el seu viatge quotidià en el tren del present cap a un destí on no s’albira esperança.
Les novel·les de Dickens, Balzac i Víctor Hugo van inspirar els pintors realistes més compromesos en la denúncia de les desigualtats socials, deixant el pòsit per a la novel·la naturalista.
De fet, ambdues pintures s’enllacen en un fil de continuïtat pel seu estil i contingut amb la novel·la Germinal (1885) d’Émile Zola. En aquesta obra cabdal de la literatura francesa l’autor desgrana les dures condicions laborals del proletariat miner en un procés cromàtic simbòlic on la foscor de la nit marca l’inici de la jornada, les màcules de carbó maquillen els rostres dels miners i l’espelma apagada amaga l’ambient sòrdid de la llar obrera. Un fris monocromàtic de tonalitats negres que es fon en un gris clar per donar pas al roig de la lluita i la tragèdia després de la vaga obrera.
No obstant, Zola no només testimonià les desigualtats i injustícies del capitalisme industrial seguint el traç dels pintors realistes. En el seu epíleg, l’escriptor acaba donant el nom a la seva obra. En l’inici d’un nou dia les llavors creixen en els camps de verd esperança. Una metàfora per a la reflexió: La lluita no ha estat en va, perquè la seva llavor germinarà.
El sediment dels artistes i escriptors del realisme social va contribuir a desvetllar la consciència social davant les conseqüències derivades del sistema capitalista: explotació laboral; desigualtat econòmica; pauperisme; treball infantil; manca de cobertura social i assistencial; mentalitat patriarcal; discriminació de gènere.
El deure ètic de tot artista compromès en la defensa dels drets humans i socials és obrir els sentits i la ment de la societat, desvetllar les consciències adormides, i incentivar l’activisme social per canviar el destí de la humanitat. Així ens ho han testimoniat les manifestacions artístiques posteriors de caràcter visual, des de Picasso a Bansky, passant per fotoperiodistes propers com Gervasio Sánchez, Kim Manresa, Sandra Balsells entre altres o de caràcter audiovisual a través del cinema, des de Temps moderns (1936) de Chaplin, difícils com ens deia Dickens, fins Paràsits (2019) de Bong Joon-ho, passant per les propostes de Kubrick, Cuerda o Fernando León, entre altres.
Un dels artistes que ha sabut combinar-ho tot, el dibuix i l’escriptura amb l’animació del cinema, és William Kentridge (Johannesburg, 1955), referent de l’art contemporani, crític mordaç amb el període de l’apartheid i totes les seves injustícies: discriminació i violència racista; explotació i jerarquització del treball; precarització; activitat industrial i minera desenfrenada; cobdícia capitalista a l’Àfrica colonial i postcolonial; bretxa social entre els afrikàners blancs i la població negra; violència contra els immigrants.
En els onze curtmetratges de la sèrie Drawings for Projeccions, Kentridge ens mostra un món volàtil, en permanent estat de canvi, immers en un procés continu de desmantellament i reinvenció.
Toqueu més dolçament la dansa (more sweettly play the dance. Kentritge, W. 2015), és una de les seves obres més representatives. Una processó d’imatges en moviment de quaranta metres de llargada on els desposseïts d’avui fugen de la fam, la guerra, la malaltia. Una dansa inspirada en les famílies de Libèria i Serra Lleona obligades a marxar dels llogarets colpejats pel virus de l’Ebola durant l’epidèmia que s’inicià el 2014.
Migrants i refugiats que fugen amb la potència humana dels peus, per terra com ens recorda Kentridge, o com va recrear Richard Lou amb l’efímera obra “Border door”(1988) prop de l’aeroport de Tijuana. Una porta oberta recreada per l’artista, però tancada al pas fronterer de Sásabe, indret on arriben els migrants del sud després de la llarga travessa fins a topar amb el mur de la vergonya d’Arizona.
Però també per mar com ens mostraven les dures imatges de la crisi dels “cayucos” del 2006 captades per la càmera del fotògraf Cristóbal García, recentment traspassat, però amb un llegat d’imatges i humanitat que ens hauria de fer més persones. De ben segur que el seu teleobjectiu enfocaria avui els “cayucos” dels desposseïts que des de fa mesos busquen en la “via canària” l’esperança perduda a les costes del Senegal. Migrants joves forçats a fugir per les conseqüències del canvi climàtic i per la sobreexplotació dels recursos pesquers que duen a terme els països de la Unió Europea.
L’any 21 del segle XXI, mentre una part del planeta viu mig paralitzat i desorientat per la pandèmia de la Covid 19 un altre món, el tercer, fuig cap al primer. Cap a Arguineguín, Lesbos, Mae La, i altres destins incerts, condemnats a ballar la dansa dels desposseïts.
L’art és una eina de denúncia davant la injustícia que ens ha de fer obrir els ulls amb una mirada que projecti una societat no excloent, inclusiva, igualitària i multicultural, allunyada de la voracitat del capital i dels perniciosos populismes renovats de xenofòbia, racisme i supremacisme, embolcallats en les banderes de la intolerància, la confrontació i l’odi.
La dansa dels desposseïts es balla amb els peus arreu, però en les nostres mans està obrir-nos a un altre món, que no només és possible, és necessari.
Catalunya Plural, 2024 
