Totes les meves cròniques barcelonines, gairebé no cal dir-ho, sorgeixen de l’experiència fins a capbussar-se a tot allò concret propi d’una investigació per a resoldre infinites preguntes. Al llarg de la vida passegem indrets i, només amb el temps, aquest s’interioritzen fins a accentuar la necessitat de furgar-los.
Quan era més jove emprava els passatges de Catalunya i Roura per anar al Camp de l’Arpa o sortejar la monotonia d’Indústria. Canviem, és evident, i ara mateix gaudeixo d’aquesta rectitud per a desentranyar les seves minúcies significants. La màgia de descobrir una ciutat també consisteix a poder elaborar múltiples rutes per assolir un destí, i el mateix passa amb l’escriptura. Conformar-se és una derrota, si bé a vegades les dreceres poden sorprendre’ns, com en aquest cas.
Quan era molt jove amava llegir els classificats dels diaris, una feina inútil a priori per un adolescent, però quan un es forma tot aquell poti-poti de paraules és un tresor d’informació. Ho ratifico un cop han transcorregut dècades pel meu amor a l’hemeroteca.
Aquesta ens condueix a una clau per a respondre a tanta bellesa popular concentrada en pocs centenars de metres. Les cases d’aquestes travessies es construïren sobretot durant el segon lustre dels anys vint; la nòmina d’arquitectes contractats és notable, i fóra lícit pensar a la voluntat dels seus propietaris per a combinar la tranquil·litat d’aquesta zona frontera amb un habitatge digna i aburgesada.
Qui pensí així no s’equivocarà pas, i a la seva ment apareixeran termes com gentrificació, tan actuals i sempre omnipresents. Aquesta pot tenir diferents rostres, i aquests anuncis de premsa ens guien cap a un elemental: el lloguer per a embutxacar-se uns bons duros.
De mica en mica s’omple la pica. El nom d’ambdós passatges té una explicació més o menys lògica. Roura, més proper a la intersecció entre Indústria i passeig de Maragall, per on s’enfilava l’antiga carretera d’Horta, eren terres del Marqués de Castellbell, qui pels volts de 1901 els cedí a Josep Maria de Sivatte i Llopart, des de 1899 Marqués de Vallbona i un dels més destacats líders del Carlisme Català.
A Barcelona aquest senyor sobresurt per l’erecció del castell de Torre Baró a una perifèria extrema molt suculenta en clau política per a treure’s fotos i no remeiar res. Desconeixem, per tant, qui seria el tal Roura. Amb Catalunya anem més segurs per aquell adagio segons el qual molts passatges reben el nom d’un carrer gairebé contigu, com aquí es dóna, doncs Sant Quintí abans homenatjava al Principat, metamorfosejant-se durant la Dictadura de Primo de Rivera per a encaixar amb altres vies del fals Eixample com Cartagena, Bailèn, Dos de Maig, Independència i altres lloadores de batalles i efemèrides hispàniques.
Dit això confesso la meva obsessió, després de visitar el meu estimat Arxiu Municipal, per un home present a l’origen dels nostres dos protagonistes. Es deia Justo Mateu Ferrer, residia al carrer Dos de Maig 263 i tenia gran interès a comprar terrenys en aquests caminets i millorar-los per a obtenir-ne benefici. Les proves, tant abundants com escasses són les seves dades biogràfiques, ho demostren amb escreix. A Roura requerí els serveis de Josep Alemany, famós per la façana del Molino del Paral·lel i el Camp del Barça a Les Corts, i més degué erigir-se en portaveu de la comunitat, sent el responsable de tancar amb una reixa la seva entrada amb Còrsega. L’altra no s’urbanitzà fins a mitjans dels anys seixanta. Culminà el seu designi el 21 d’octubre de 1936, en plena Guerra Civil, i després li perdem la pista.
Al de Catalunya s’esclareixen les seves intencions. L’agost de 1928 establí relació amb Josep Alemany i li sol·licità treballar a una altra finca, i no era l’única de la seva possessió. Aquell mateix any en dona una al matrimoni format per Pere Cervelló i Maria Alsina Aragonés, ambdós residents a Dos de Maig 263. Eren veïns de Justo Mateu i assumiren l’enrenou del seu amic, qui no tenia gaires miraments a l’hora de saltar-se la llei, amb alçades dels immobles inadequades pels reglaments i habitacions sense assenyalar als plans.
Aquesta parella vivia el 1945, quan es tanca el litigi per aquests desajustos, al número 110 de Bailèn; un els imagina com uns executors d’aquell minúscul cacic, obcecat a rendibilitzar les seves inversions, quelcom constant de nou als breus de La Vanguardia, on insistia testarrut a vendre casetes noves del passatge Catalunya a preus ben mòdics.
No només hi habitaven pirates en aquests passatges, d’alineació no oficial aprovada entre el 29 de gener i el 21 d’abril de 1925. L’ample d’aquests passadissos urbans havia de ser, i és, de quatre metres, suficients per a no destorbar la seva plàcida pau, ben assortida de viletes encara respectades, moltes d’elles, a imitació del ja celebèrrim Justo Mateu, adquirides pels vilatans dels voltants i comminades a projectistes de volada com Jaume Mestres, Melcior Vinyals, Luis Gonzaga Colomer, Jaume Sanllehy, de qui fins ara el seu llegat es xifrava a un palau de porta ben curiosa al cantó mar de la cruïlla de rambla de Catalunya amb Aragó, Arnau Cabret i Josep Alemany, a qui correspon el tros més gran d’aquest pastís amb una existència assossegada on és un plaer analitzar els seus frontispicis i esmicolar la seva cronologia gravada a la pedra.
Els seus esdeveniments de més transcendència són un sospir. El maig de 1933 el xofer Jaime Martínez fou auxiliat al dispensari de Sant Martí. Tres individus l’havien lligat de mans i peus a Pedralbes, deixant-lo tirat a l’ingrés del passatge de Catalunya amb Indústria, avisant-lo de no cridar si volia difondre la seva desgràcia. El pobre conductor, de dilatada experiència al sector, degué veure arruïnada la seva trajectòria. El 1941 el localitzem com a paler del buc Campalans, pendent de citació judicial com la resta de la seva tripulació.
El 29 de juny de 1947 la Gaseta Municipal, com sempre més aviat minsa, aprovava la desaparició del passatge de Catalunya i l’allargament del de Roura. Qui escriu cavil·la sobre una fusió d’ambdós, mai realitzada, ja que malgrat els constants avisos aquesta fúria destructora, a la que tornarem a propers episodis de la sèrie, mai es materialitzà. Per a evitar-la Aigües de Barcelona presentà un recurs, desestimat. El misteri sobre aquesta reclamació s’associà amb un torrent, el de Bogatell, nascut a les muntanyes del Guinardó fins a descendir de mode irregular a la dreta de Sant Quintí, circular a la vora de Can Miralletes i derivar-se cap a Rogent, just al costat de Catalunya. Aquesta síntesi és imperfecta perquè s’ha vessat molta tinta sobre la qüestió, però després de mesos d’indagacions no sóc gaire lluny de redreçar, mai més ben dit, la seva rellevància en aquest límit entre dos mons.
Fins a 1961 l’accés a Roura i Catalunya encara conservava cert regust antic. El primer disposava de camps verges a Indústria, mentre el segon traçava una línia recta amb oscil·lacions quan el trepitges, de gran puresa visual tacada a finals d’aquell any, encetant-se l’homologació de l’entorn amb un bloc més aviat tremendista a la cruïlla de Sant Quintí amb Còrsega, fins a filar un tram indigne per lleig, un preludi sense poesia per a enriquir la primigènia, supervivent a les adversitats d’aquesta jungla sense cap mena de consideració per a petites estètiques i vivències alienes a les cartolines municipals.
Catalunya Plural, 2024 
