Després de tantes setmanes en aquesta frontera entre Camp de l’Arpa i el Guinardó alguns es preguntaran quin és el meu objectiu. El tinc clar, i sense voler avanço cap a un intent d’esgotar el seu espai a nivell històric, com feren Georges Perec i Enrique Vila-Matas a altres paratges.
El més important és revalorar terrenys ignorats per propis i estranys, doncs ni tan sols l’Ajuntament sembla conèixer gaire bé aquests barris pel seu sempitern gust cap a la cartolina i el tòpic. Per a profunditzar convé esprémer la taronja, i per a dibuixar-la és imprescindible capbussar-se als seus orígens, en aquest cas els de la zona compresa entre el torrent de Milans i, si fa no fa, Can Miralletes, a vessar de passatges on abans només hi hagué camps i esplendor rural.
Tranquils, no em remuntaré a la Prehistòria, però a vegades tot queda en família, i a casa meva conservo documents molt útils per a explicar aquesta gènesi decimonònica. El 1833 Josep Xifré Casas, un indià més famós pels seus magnífics porxos al costat de la Barceloneta, decidí tornar al terrer després d’una exitosa carrera ultramarina i comprà per vint mil rals una propietat anomenada Torre Milans; al llistat documental del Patrimoni de l’Hospital de Sant Pau un plec informa de la venda perpètua de la masia davant el notari Josep Ponsa, efectuada a la tardana data de 1853.
Aquells més de tres-cents mil metres quadrats d’hectàrees arribaven, segons un informe de 1877 de l’arquitecte Elies Rogent, fins al Mas Bartra i Can Parent, el primer més enllà de l’actual plaça Maragall. En aquestes possessions un Xifré ja malalt transcorregué els seus darrers anys mentre plantava arbres fruiters i vinyes, no sense oblidar-se de cultivar flors envoltat d’un formós parc on brollaren espècies americanes, inèdites a Catalunya, encara més en aquell Camp de l’Arpa encara tan desconegut.
Les taronges de Xifré degueren causar furor. Quan s’avorria d’aquelles feines agrícoles disposava d’altres dependències entre la clàssica capella, jardins, estanc i un munt de meravelles, dividides pels quatre punts cardinals.
La torre gran, amb tota probabilitat dins del tram desaparegut de la travessera de Gràcia per a alçar el complex hospitalari de Domènech i Montaner, es complementava a l’est amb una altra xica, descrita com a propietat labrante, mentre a l’oest hi havia diverses vinyes amb major rendiment en comparació amb les del sud, limitades per la carretera d’Horta, d’escàs rendiment. En aquest punt s’ubicava l’entrada de tot el recinte, últim anhel del gran home, exhalant el darrer sospir el 1856 a la seva finca sense poder complir el seu somni de traslladar la casa Gralla del Carrer del Duc al seu darrer estatge.
La seva mort significà la desídia dels hereus per aquest extraordinari llegat. El seu fill, Josep Xifré Downing visqué a París i el descuidà entre la seva afició al joc, la dolce vita amb personalitats de prestigi, ajudes a Monturiol pel seu Ictineu, accions del canal de Suez i un adéu prematur a la vida. Aquí apareix el tercer component del clan. Josep Xifré i Hamel, orfe per partida doble, amic a la capital gal·la de l’exiliat Alfons XII, casat amb una aristòcrata, introductor de la teosofia a Espanya després de visitar a Londres a la mítica Madame Blavatsky, lliberal per costum i molt inquiet de desfer-se de tanta bellesa, aleshores geogràficament al poble de Sant Martí de Provençals, per a obtenir el pertinent benefici.
Per veure que feia amb ella es dirigí a Elies Rogent, autor entre altres perles de la Universitat de Barcelona, a qui des d’aquí reivindiquem, no se’ns abans saludar als companys de tv4, tan preocupats per la cultura del país com per a dir fa ben poc a un informatiu que era un arquitecte modernista, cap favor a la difusió d’un nom crucial per a aprendre l’evolució edilícia de la ciutat comtal.
Rogent s’esmerçà molt a les seves notes per a satisfer a Xifré i Hamel, sense beneiteries de cap mena. El 1877 els canvis deguts a l’Eixample s’apropaven, i el més lògic era urbanitzar tants vergers, doncs cap capitalista barceloní els adquiriria per a conservar-los sense aconseguir rendibilitat monetària. Més tard, vora 1895, Ricard Alsina Amills elaborà un projecte per a la unificació de la gran fetillera amb els pobles del pla; el nostre perímetre d’estudi es destinava a habitatges obrers, quelcom potser aprofitat quan s’urbanitzaren amb intensitat a partir de 1920.
Aquest procés anà cap a la seva culminació a la dècada dels vuitanta del Vuit-Cents. El 1881 el rajoler Jaume Guardiet comprà la torre xica per a disposar les seves bòbiles. El 1890 saltà la seva pròpia banca quan vengué a la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu seixanta i sis mil metres quadrats amb la comprensible condició d’instal·lar al lloc pavellons sanitaris; de no ser així es reservava el dret de recobrar-los i tornar els dos-cents cinquanta-tres milions embutxacats amb la transacció.
Aquesta fascinant història mereixerà un altre fascicle de les nostres Barcelones, si bé tampoc podem deixar-la així per la seva transcendència. El vell hospital no podia copsar les prioritats mèdiques d’aquella urbs finisecular, pel nombre de llits i el vetust tarannà de les seves habitacions. Entre 1902 i 1929 Lluís Domènech i Montaner habilità un cabal prodigi modernista, i per a reeixir-hi els propietaris dels voltants, d’Utset a Casamitjana, de Casanovas a Xifré, es desprengueren gustosos de moltes de les seves tinences, amplíssimes, fins a superar la configuració present del recinte, doncs segons altres fitxes patrimonials arribaven, com a mínim, fins al carrer Amèrica del Guinardó.
No puc acabar sense alguns breus apunts. Els primers es refereixen a l’aigua. El 1920 es realitzà un dictamen sobre les mines de Sant Pau. Abans, a la memòria de Rogent, es reflexiona sobre la pobresa entorn de la profusió de líquid element a torrents com el de Milans, impossibles de ressuscitar amb una màquina de vapor emprada amb aquesta finalitat. Ho cito perquè en aquesta investigació contínua segueixo obsessionat per determinats cursos fluvials en connexió amb els passatges A, B i C, dels que parlo i parlo malgrat, fins ara, només els he insinuat.
El 1899 Xifré i Hamel acumulà més guanys tot venent a Coll Hermanos Sociedad en Comandita una ingent porció de l’anomenat Parc de Milans. Aquesta empresa els mantingué fins a 1915, quan abastaven els carrers Cartagena, Dos de Maig, Sant Antoni María Claret, Indústria i Rosselló. El 1901 els germans permutaren amb la marmessoria de Pau Gil, gran artífex del definitiu Hospital, una peça de terra.
Els Coll seran grandíssims protagonistes de la nostra aventura per a no deixar ni un centímetre sense justificació, i quan reveli una de les seves més cèlebres indústries vosaltres, lectores, somriureu, però com aquest episodi s’enfoca als Xifré no està de més clausurar-lo amb un fermall com cal.
Les dimensions de l’Eixample són prístines, i potser haguessin sigut més quilomètriques d’haver-se averat la profecia de Josep Pla, qui imaginava una Catalunya amb forma d’eterna quadrícula. Gràcies a Lucanor no fou així, i si es mantingué un aire del Sant Marti extint, ho hem d’agrair als impulsors del Camp de l’Arpa i al mateix Xifré i Hamel. El seu homònim carrer, sense el segon cognom, és aliè al disseny de Cerdà, quelcom detectable per la seva estretor i la metamorfosi de l’entorn, molt més variat; en aquest sentit val a dir com els habitants autèntics d’aquests sectors urbans no es jutgen com a residents de la nova Barcelona, deixant aquest suposat privilegi per la ignorància dels esnobs.
Catalunya Plural, 2024 
