Ens encanta parlar de la dreta. Assegurem que entendre-la ens fa més savis, i que compartir-hi l’altaveu ens fa plurals. Explicar-la, sembla, ens fa dignes de ser escoltats com qui recita un conte al voltant d’una foguera, un “Pere i el Llop” que no acaba; i sigui per morbositat, per circ o potser perquè és més còmode posar-nos d’acord sobre allò que rebutgem que no pas sobre què és el que volem, el que acaba passant és que no hi ha cap noció ni discurs sobre què passa amb l’esquerra actual. I no parlo de partits ni de representants polítics; sembla que tota idea que podem tenir sobre una “esquerra alternativa” va quedar encallada al moviment del 15-m, i ja en fa més de 10 anys. Però la veritat és que, igual que les ideologies més reaccionàries han sabut adaptar el seu llenguatge a l’era d’internet, també ho han fet les esquerres, per molt que les ignorem.L’adveniment de les xarxes socials ha coincidit amb una renovada obsessió per la identitat. Això respon a dos factors: per començar, una socialització basada en unes plataformes que fan evident que som més de set bilions de persones al món. Saltant d’app en app i de perfil en perfil, és molt fàcil entendre que segurament no som tan especials com volem creure, ni que sigui per suma, resta i estadística. I en segon lloc, resulta que el funcionament d’aquestes plataformes entra directament en conflicte amb això i basa tot el seu joc en la contradicció. T’obliguen a buscar maneres de destacar alhora que et mostren com n’és impossible. I és que diuen que si no has de pagar, és que tu ets el producte. Facebook, instagram o twitter han acabat sent grans aparadors on venem una imatge del nostre jo a mida, tal com volem que ens percebi el món. Pengem un story esperant que el públic, el nostre cercle social, compri la idea que som algú que llegeix “La Mort i la Primavera” un matí de dissabte o que els dilluns els passem al gimnàs mentre que els diumenges fem pa.
Les generacions que han crescut de la maneta de les xarxes han hagut de decidir qui són abans de decidir què és el que volen i per què. I és segurament per això que els discursos polítics s’han acabat fusionant amb tendències estètiques com si es tractessin de subcultures repartides en taules de la cafeteria d’un High School Musical. Incels, 4chan i mems de Pepe The Frog, tenim claríssim com ha funcionat això per la dreta. Però, com s’està transformant tot això en les esquerres? Tot i que històricament Tumblr ha estat la llar dels “wokes”, els “social justice warriors” i els “special snowflakes” de l’esquerra mil·lennista, per explicar la generació Z ens centrarem en Tiktok. Si passes prou temps entrenant l’algoritme, de seguida veus que Tiktok és molt més que coreografies i cringe hetero. Per a molts usuaris és, de fet, una mena de Pinterest en moviment, on es recreen fantasies més polítiques del que ens pensem.
Durant el passat 2020, en especial durant el primer confinament, una fantasia escapista triomfava a les xarxes: el cottagecore, o, una mena de “locus amoenus” zillennial. El cottagecore és l’estètica que recrea i romantitza un retorn de la vida al camp, lluny de la ciutat, la contaminació i el capitalisme, fent moda d’una forma de vida autosuficient i eco-feminista. Vestits llargs, pícnics i tasses de te, granotes, barrets de palla, motius florals, decoració rústica i pigues pintades per tota la cara. El seu pic de popularitat va coincidir amb els mesos que mig món va passar tancat a casa, una llar que en molts casos era l’absolut contrari del cottagecore: un pis petit, compartit per força, en àmbit urbà i sense prou llum natural per alimentar ni una trista planta. La fragilitat del sistema s’ha fet més que evident amb la pandèmia: crisi econòmica, ajudes saturades, fam i col·lapse. I potser és per això que molts joves han canalitzat la manca d’expectatives econòmiques i laborals, el rebuig cap a un sistema que els rebutja i la por d’un canvi climàtic i possible desastre natural que tothom ignora cap a la solució més òbvia: el retorn a la natura, i, aquest desig, convertir-lo en identitat.
Avançant cap a finals d’any una de les tendències més en vogue ha estat la del retorn de la “bimbo”. L’estètica “bimbo” reclama l’estereotip que relaciona la performativitat conscient d’allò canònicament femení a principis dels 2000 (el color rosa, les minifaldilles, el gloss i el ros platí) amb la ignoràcia i la superficialitat. Exemples de bimbos històriques que segurament coneixerem tots són Marilyn Monroe o Paris Hilton. Algunes tiktokeres de la generació Z han pres aquesta “ignorància” i l’han fet política. “La bimbo de la generació Z sembla una mica curteta, però en el fons no ho és pas tant perquè és, de fet, de l’esquerra més radical”, diu la usuària @chrissychlapecka en un Tiktok amb més de 5 milions de visites i 1,9 milions de likes. “La bimbo és protreballadores sexuals, antiracista, pro-lgtb+ i proavortament”, explica mentre es posa encara més gloss als llavis. L’estètica bimbo coincideix de ple amb el retorn de la moda “y2k”, l’estil que es portava a principis dels 2000, tot i que això ho explicarem un altre dia. El que planteja aquest corrent de tiktok és una forma de rebuig als ideals hetero-cèntrics i andro-cèntrics que sempre han relacionat allò poc masculí amb la manca de valor transcendent o intel·lectual. Les noies bimbo prenen tot allò criticat, el maquillatge o la moda, i ho porten a uns extrems similars al drag com a forma d’autoexpressió i de rebuig al sistema, com una mena de revolució punk rosa xiclet.
Tot i que totes aquestes noves tendències són problematitzables en si mateixes, potser valdria la pena començar a fixar-nos també en el que passa als marges de les esquerres. Perquè, si hi ha una dreta “alt” que ens ha fascinat vés a saber per què tots aquests anys, també hi ha una esquerra alternativa que s’escapa dels discursos i praxi que creiem canònics i a la qual hauríem de tenir en compte si de veritat volem ser plurals. El hashtag #Leftist té actualment més d’11,1 milions de seguidors i el hashtag #socialism té més de 500 milions de views. Potser és hora que ens preguntem per què seguim inflant la bombolla del “fenomen” de la dreta a les xarxes mentre vivim sense saber absolutament res del que poden trobar realment les nostres nebodes a internet.
Catalunya Plural, 2024 
