L’extensió mundial de la covid-19, amb centenars de milers de morts i milions de contagiats arreu del planeta, ha posat en relleu amb unes magnituds mai vistes fins ara les terribles contradiccions del capitalisme, del sistema basat en el mercat, la competència, el consumisme i l’exaltació del creixement econòmic com a màxim objectiu de la societat, gairebé com l’únic que pot garantir la supervivència de la humanitat. Quan, potser és el contrari i precisament aquest model és el que, al final, està posant en perill la vida de l’home en aquest planeta.
Els polítics han hagut de decidir entre les recomanacions dels sanitaris i els avisos dels economistes. Els primers han aconsellat que s’extremin les mesures destinades a limitar la mobilitat de les persones com a gairebé única manera d’eliminar el perill de contagi d’aquest virus letal. Els segons, amb el suport d’empresaris grans, mitjans, petits i minúsculs, han defensat la necessitat que l’activitat econòmica segueixi funcionant com més millor. Que no tanquin els comerços, les fàbriques, els bars, els hotels, els cinemes, els locals d’oci, els estadis, les botigues. Si es tanquen, la gent no consumeix béns o serveis i es trenca el cercle “virtuós” de la producció i el creixement. I si no hi ha producció ni creixement, augmenten l’atur i les necessitats de les famílies. “La meva família i jo preferim morir de la covid que de gana perquè no puc vendre res”, es desespera davant de la càmera una nigeriana obligada a plegar la seva parada a una plaça de Lagos. No hi ha alternativa? A grans trets, segons les enquestes, els votants de dretes han preferit que l’economia segueixi funcionant, encara que sigui costa de sacrificis sanitaris. Mentre que els electors d’esquerra han preferit les restriccions recomanades pels epidemiòlegs encara que suposi una paràlisi econòmica.
Primera campanada
És el gran dilema d’aquests dies: obrir botigues i restaurants o col·lapsar les ucis; deixar treballar els bars o saturar els hospitals. No deixa dormir els polítics, mirant amb un ull les estadístiques de la covid i amb l’altre els sondejos de popularitat pròpia i dels rivals. I constitueix una temible metàfora del que passa amb l’emergència climàtica. De la qual, al contrari de la pandèmia, sí que estem advertits des de fa decennis i amb previsions apocalíptiques. De fet, la pandèmia de la covid-19 es pot interpretar com la primera campanada d’avís planetària del que s’està apropant.
La immensa majoria dels experts vénen a dir que gairebé hauríem d’aturar o frenar amb decisió el 90% de l’actual activitat industrial arreu del planeta perquè es pari el deteriorament del clima. Tots els indicadors de contaminació i escalfament globals han superat ja ara mateix els pitjors pronòstics. Fa mesos que el llum vermell està encès. Encara que no sembla que cap poderós els faci cas, els científics estan farts de cridar que queda poc marge per superar el punt de no retorn. La devastadora borrasca Filomena ha estat la darrera expressió d’aquest deteriorament accelerat, que els països de la Mediterrània han patit (a Espanya) o encara estan patint (a Turquia). Perquè la temperatura mitjana del planeta deixi d’enfilar-se cada any, l’activitat econòmica hauria de tornar gairebé als paràmetres anteriors a la revolució industrial. Els polítics més poderosos es troben davant del mateix dilema que amb la pandèmia: fer cas als científics i desaccelerar el creixement de fàbriques, transports, empreses turístiques, petrolieres, gasístiques, línies aèries, automobilístiques o seguir les recomanacions dels economistes i els empresaris, que han sacralitzat l’augment del producte interior brut del món, els països i les regions i, de pas, els dividends que les companyies reparteixen entre els accionistes.
Consumir o consumir-nos
Més consum humà equival a què es consumeixi la vida humana al planeta, avisen cada dia meteoròlegs i oceanògrafs. Hem de deixar de consumir tant o ens consumirem, adverteixen els ecòlegs. Però el divinitzat PIB ha de créixer com sigui, diuen els bancs centrals i els gurus de les finances. És difícil arreglar el motor d’un cotxe sense aturar-lo. Potser passa el mateix amb l’economia mundial i l’escalfament global. Ens estem intoxicant, però no podem deixar que parin les màquines que provoquen aquest enverinament, perquè tenim por d’empobrir-nos. Preferim ser els més rics del cementiri? O milionaris en un planeta sense glaceres, amb inundacions, tempestes i catàstrofes cada any pitjors i més costoses en vides humanes i diners?
La crisi de la pandèmia ha causat un increment espectacular de l’atur en tots els països. A Espanya és especialment alt per l’enorme dependència que la seva economia pateix de l’activitat turística. Tot i així, l’elevada taxa de desocupació a la península és més estructural que conjuntural. A més, l’automatització a la indústria difícilment ajudarà que aquest indicador caigui. No només a Espanya. Amb l’extensió de la robotització –nova paradoxa– cada vegada hi haurà més producció que necessitarà menys productors. Una producció que ja veurem qui consumeix si queda rebentat el poder adquisitiu dels consumidors que es troben a l’atur. La renda universal és la solució? ¿O potser repartir les jornades laborals entre més treballadors fent-les més curtes, encara que sigui a costa de retallar el sou? I si consumim menys perquè no volem pol·lucionar tant, per a què es necessitarà tanta producció, per exemple, al sector tèxtil, un dels més contaminants i antiecològics del planeta?
La metàfora de la covid capitalista també pot observar-se tristament amb la gestió de les vacunacions, que ha palesat de nou les desigualtats dins de cada país i entre els països. Les vacunes no estan arribant a les nacions subdesenvolupades. En algunes regions del planeta encara no s’ha injectat ningú amb els medicaments que els estats més rics –entre els quals Espanya— els havien promès quan van començar les investigacions. Els països més desenvolupats han demanat a les farmacèutiques més del doble de les dosis que necessiten les seves poblacions respectives. Mentre els laboratoris estaven en plena recerca (en bona part amb diners públics), abans que comencessin a forrar-se amb els seus nous medicaments, els dirigents polítics van negociar els preus amb les farmacèutiques. Ara se sap que una mateixa vacuna es vendrà a un preu diferent en funció del “client”. El que havia de ser una solució global per a un problema mundial, que afectava a tota la humanitat i que tota ella havia de sortir-ne al mateix temps, s’ha convertit en un nou negoci multimilionari amb clients en comptes de pacients, que es regirà per les també sacralitzades lleis de l’oferta i la demanda. Ja ho deia aquell gran cínic que va enfonsar Bankia: “És el mercat, amic”.
Catalunya Plural, 2024 
