Per què em sobta que hi hagi un periodista que presenti programes alhora a TV3 i TVE? No hauria de ser estrany, no?
Per què et sobta?
Perquè estem immersos en una guerra de trinxeres als mitjans on s’associa TV3 amb l’independentisme i TVE amb l’antiindependentisme
Tot el que es faci per trencar aquesta imatge de trinxeres als mitjans que dius, benvingut sigui. En cap moment hi va haver per part meva aquesta intencionalitat de trencar la imatge que uns són ideològicament d’una manera i els altres, de l’altra. El que passa és que això engloba els treballadors i és un gran error: pensar que qui treballa en un mitjà té una ideologia determinada i qui treballa en un altre mitjà té una altra ideologia. No és així. He treballat als dos mitjans i el que he trobat als dos sobre tot és gent molt competent, amb qui he treballat molt a gust. A TV3 he estat un temps fent un tipus de programa que no pertany a l’àrea d’informatius, ni estava lligat a l’actualitat. Era un programa de nous formats, d’entrevistar pares de famosos. Enmig d’aquesta feina es va creuar Ràdio 4. Vicenç Sanclemente, el seu director, em va proposar fer ràdio allí. Aquest projecte ha anat creixent i al final s’ha convertit a fer, a més, un programa de televisió a La 2. Estava acabant la meva relació laboral amb TV3 i no veia que el programa tingués una quarta temporada –en vam fer tres- i per això em va semblar interessant acceptar aquesta nova feina. No miro el mitjà sinó el programa en sí. No li dono tanta importància a si és a TV3 o a La 2. En el moment professional que estic és exactament el que em convenia. És un programa complicat per mi perquè jo mai havia fet tanta informació política. Sempre m’havia dedicat molt més al magazín i la meva àrea era més la social i la cultural que la política. Ara que he canviat ho estic fruint molt.
Tot el que es faci per trencar la imatge de trinxeres als mitjans, benvingut sigui
S’ho passa bé
M’ho passo bé. Però perquè és complicat. El periodista a vegades es nota la mirada una mica cansada de fer sempre el mateix, de parlar sempre del mateix. La mirada cansada és un dels grans inconvenients que podem tenir els periodistes a l’hora d’exercir bé la nostra feina. La feina que tinc ara m’ha revitalitzat i rejovenit la mirada. Estic fent una tasca que no és la que jo havia fet habitualment i això em demana molt esforç.
La política a Catalunya ha estat molt marcada els darrers anys pel procés independentista. La confrontació que s’ha generat entorn aquesta qüestió ha fet més difícil o més apassionant la feina dels periodistes?
Ens ha fet la feina una mica més complicada. Emocionalment estem tots molt implicats. Estem parlant d’uns fets, d’uns fenòmens i d’unes decisions polítiques que ens afecten a tots. I això potser ha estat una dificultat per alguns periodistes que han confós el que estava passant amb el que ells voldrien que estigués passant. Ha complicat la distància necessària que hem de posar cap a tots els fets de què parlem. Ja no parlaré d’objectivitat o de subjectivitat. Ja fa molts anys ens en parlaven a la carrera de Periodisme a Bellaterra i vam descobrir que era impossible ser objectius, que era una utopia. Tots tenim les nostres emocions, ideologies, sentiments dins. Ara bé! Hem d’intentar aconseguir que això no interfereixi en la nostra feina. Tots aquests anys de procés han estat molt emocionants per col·locar-te davant d’un micròfon i informar del que està passant, però s’hi ha barrejat molt les emocions, les ideologies, les vivències que tots tenim.
Ha treballat a mitjans públics i privats. On tenen més llibertat els periodistes per treballar sense haver de satisfer els interessos polítics i econòmics dels seus directius i propietaris?
Jo no he notat gaire diferència perquè parteixo de la base que el periodisme té una funció de servei públic estiguis a un mitjà privat o estiguis a un mitjà públic. He treballat en un mitjà privat bona part de la meva vida i ara estic treballant en un mitjà públic i no he canviat l’actitud. Sempre he entès que estava fent un servei públic i que havia d’explicar a l’oient o l’espectador el que està passant de la manera més honesta possible. Pel que fa a interferències, té més a veure amb les persones que et trobes pel camí, no tant amb el mitjà. Sempre hi ha càrrecs intermedis que confonen les ordres que reben a la seva feina i creuen que han d’intervenir molt en la teva. Forma part més del tarannà personal d’alguns caps que han confós el càrrec amb ser massa intervencionista. Tampoc me n’he trobat molts. He treballat molts anys a la cadena SER i en porto uns quants a diferents mitjans i mai ningú no m’ha enviat un whatsapp dient-me què haig de preguntar o què no haig de preguntar. Els mitjans privats comercials pateixen a vegades les interferències dels interessos de grans empreses que hi posen molts diners. A la pública això no passa.
Existeixen mitjans de comunicació independents o tots depenen més o menys d’uns interessos econòmics o polítics determinats?
Independent del tot no hi ha res. La primera dependència és amb nosaltres mateixos, amb la nostra pròpia autocensura a l’hora d’interrogar el poder, a l’hora de controlar a qui governa. Una prioritat és no deixar de fer cap pregunta que consideri que s’ha de fer, tot i que en algun moment pugui dubtar. La part més complicada de les entrevistes són les repreguntes, no conformar-te amb una resposta que creus que no respon a la teva pregunta. No voldria que aquest repreguntar voregés la impertinència, però els periodistes alguna cosa d’impertinents hem de tenir i hem de repreguntar fins que ens sentim satisfets amb la resposta.
La part més complicada de les entrevistes són les repreguntes, no conformar-te amb una resposta que no respon a la teva pregunta
En el seu cas no es mossega la llengua
No, ni em deixo cap pregunta dins. Ja ens hem fet grans. Hi ha una cosa de l’edat que ens va molt a favor. A vegades veig gent molt jove que es dedica al periodisme. M’agrada mirar-los, però no sento enveja. Penso que és molt interessant veure com pots anar creixent, aprenent. Cada dia aprenc del programa.
Qui té més pes en la formació de l’opinió pública avui: els magazíns de televisió o ràdio clàssics o els influencers famosos?
Anem a públics, fragments de la població molt diferents. Els que veuen el meu programa, o el de la Lídia Heredia a TV3 o escolten Carles Francino a la SER no són els que segueixen aquests influencers, que tenen un munt de seguidors, molt més que nosaltres. És com una altra lliga. La lliga del Rubius, The Grefg… És una altra lliga a la qual nosaltres no arribem. El meu fill, que té 15 anys, no entén per què estic a Twitter. Troba que està molt passat de moda. Està a Instagram i segueix youtubers, que són la seva font d’informació. En ser fill de periodista això l’ha marcat una mica. Li hem demanat que mirés els titulars d’un informatiu i que després ja apagaríem el televisor. La majoria de joves no van a la tele a informar-se i menys a la ràdio.
Què influeix més en l’ànim d’una societat? Als Estats Units sembla que ho fa més un tuit de Donald Trump que un editorial o una informació de The New York Times
Ens movem en bombolles informatives. Els periodistes que fem aquest tipus de magazíns o informatius ens movem en una bombolla molt determinada, plena de periodistes i polítics, que ens aïlla de la realitat d’aquests youtubers. Quan en una reunió plantejo aquestes qüestions no tenen ni idea de qui o de què els parlo.
I no seria bo que aquestes bombolles es posessin en contacte?
L’altre dia vaig veure una entrevista amb The Grefg a La Vanguardia i em va semblar que era la unió de dues bombolles antagòniques. El periodista s’hi acostava des de la curiositat que tens pel coneixement d’un món diferent. És impossible que es comuniquin aquests dos mons.
Ana Pastor diu que li agrada molt Ibai, i Salvador Illa va explicar que va seguir les campanades de Cap d’Any al canal d’aquest influencer
Això és molt interessant. Ibai ha aconseguit traspassar la bombolla i arribar a l’altre món El vam descobrir quan vam saber que gent com Salvador Illa havia seguit les seves campanades. Els meus fills saben de sobres qui és i els sorprèn que m’hi acosti.
Periodistes com vostè i d’altres porten molt temps vivint de prop la política i l’evolució de la societat. Sona a absurd que molts joves s’informin del que passa al món a través de l’opinió de persones com Ibai
Nosaltres ens hem format durant anys per un tipus de llenguatge i d’informació que volem donar al nostre lector, oient, espectador. Parlem d’una realitat i ells parlen d’una altra completament diferent. No els interessa gens si el TSJ ha dit que les eleccions han de ser el 14 de febrer i nosaltres, almenys jo, des d’ahir no parlem d’una altra cosa. Vivim en una bombolla que ens aïlla una mica.
Ràdio, televisió, premsa escrita, digitals… Cap on va al periodisme?
Tots els seus continguts, a la carta. Aquest és el futur. El futur és llegir-los, escoltar-los, veure’ls quan vulguem i on vulguem. És el gran canvi que hem experimentat últimament. La ràdio no morirà mai. El que passa és que la ràdio la gent l’escolta ara a l’hora que vol i als que hem fet ràdio tota la vida ens sorprèn molt. Jo feia programes de ràdio sabent que el meu oient l’estava escoltant de matinada, a la tarda o a primera hora del matí. Tinc la impressió que cada cop més has de fer continguts que es puguin consumir a qualsevol hora del dia perquè el teu oient ja no el tindràs a l’hora que estàs fent el programa. Ell el consumirà quan vulgui. Ens hi hem acostumat últimament. I jo, la primera. Pràcticament mai veig la televisió quan passen els programes. La veig quan vull. I passa mateix amb els podcasts de la ràdio. El contingut de l’informatiu, del programa o del magazín és pràcticament el mateix de sempre, però el receptor el consumirà quan vulgui.
El futur és llegir, escoltar, veure els continguts dels mitjans quan vulguem i on vulguem
Hi ha fets, però, que s’han de veure en directe. La presa de possessió de Biden, per exemple
Per sort, ens queden els esdeveniments informatius que ens marca l’actualitat i el dia a dia, però de presa de possessió de Biden n’hi ha una cada quatre anys. De grans esdeveniments no n’hi ha tants, tot i que la política catalana cada cop n’hi ha més. El contingut informatiu és el que marca que la gent t’escolti o et vegi al moment real.
Va viure una etapa al programa d’Ana Rosa Quintana a Telecinco. Quin record té d’aquella experiència?
Va ser interessant. Quan vaig deixar de treballar a la cadena SER estava molt oberta a noves experiències professionals. Algunes les vaig provar i van funcionar molt bé. Algunes les vaig provar durant uns mesos i vaig deixar d’anar-hi. Una d’elles és que l’equip d’Ana Rosa Quintana em va proposar de fer una secció on portava una notícia de temes socials i de denúncia. Ho vaig fer durant unes quantes setmanes però ho vaig deixar perquè les ofertes que anava tenint aquí cada cop m’agradaven més i m’impedien anar a Madrid un cop a la setmana per fer aquella secció. Durant una part de la meva vida vaig tenir moltes petites feines, que cada una d’elles m’obria una porta. En deixar la ràdio després de 28 anys vaig pensar que era el moment de reciclar-me una mica professionalment i no continuar fent ràdio. Tenia ofertes per fer ràdio, però era continuar pel mateix carril i tenia clar que volia provar altres registres professionals. De televisió n’havia fet molt poca. Tenia ganes de fer-ne. Vaig estar un temps col·laborant amb Ricard Ustrell a Catalunya Ràdio, a 8TV fent entrevistes polítiques… M’havia de buscar la vida, evidentment. M’havien acomiadat d’un mitjà on havia treballat un munt d’anys i no volia viure del que havia fet fins llavors. Tenia moltes ganes de construir coses noves. Han passat més de tres anys i tinc la impressió que he construït coses noves.
Quina importància dona a l’audiència? S’ha de sacrificar algun ideal per assolir el màxim d’audiència possible?
No sacrifiquem res per l’audiència. Fem el programa que volem fer. És veritat que l’audiència, de moment, no ens acompanya del tot. La 2 es mou en unes audiències petites. No són les de La 1, Telecinco, Antena 3 o TV3. L’audiència és important, sí, però un signe dels temps d’ara és que també és molt important la presència als mitjans. No vull minimitzar l’audiència perquè semblarà que no li dono importància perquè no en tinc gaire però també li dono importància a la repercussió mediàtica del que fas, que tinguis un ministre, doni bons titulars, li treguis un bon contingut i això aparegui als altres mitjans. Que marquis l’agenda informativa algun dia. En això treballem durament. L’entrevista és una part important del nostre programa. Me la preparo molt bé per poder improvisar. Vaig amb un guió tancadíssim per ser capaç de ni mirar-lo i improvisar perquè prèviament me l’he preparat molt.
La Covid-19 canviarà alguna cosa al món de la comunicació o quan es controli la pandèmia tot tornarà a ser com abans del març de 2020?
El periodisme sortirà reforçat perquè hem hagut de treballar en unes condicions tan complicades que això ens ha de fer forts, a la força. Hem fet ràdio des de casa, tancats al menjador, i hem hagut de comunicar i fer ràdio d’una forma complicada. Estem fent un programa de televisió en què moltes vegades els convidats no poden venir al plató. Hem hagut d’inventar-nos les entrevistes per Zoom, a distància. Ho dic del periodisme i ho podria dir de molts treballadors que han hagut de fer la seva feina en condicions molt adverses. En la pandèmia, el periodisme està donant bona nota. Molta gent està tancada a casa i els periodistes, a través de ràdio, televisió, premsa, estem fent més companyia que mai. Però no ens conformem només a fer una bona companyia sinó que, a més, volem informar, transmetre tots els elements de l’actualitat perquè, per exemple, la gent decideixi si es vol vacunar o no. La pandèmia ha suposat un repte per tots els periodistes. Sobretot perquè parlem de continguts que desconeixíem completament. Estem tot el dia parlant del risc de rebrot, de la velocitat de propagació, entrevistem científics… És un repte del qual n’estem sortint prou airosos.
El periodisme sortirà reforçat de la Covid-19 perquè hem hagut de treballar en unes condicions tan complicades que això ens ha de fer forts
Si ara tingués vint anys tornaria a fer-se periodista? Als seus fills els ho recomanarà?
Per mi és una pregunta molt difícil. M’encanta fer de periodista. M’agrada molt. Als meus fills els dic que és una feina molt interessant, que els enriquirà, que els farà créixer com a persones. No sé si ho tornaria a fer. Quan tenia vint anys tenia tantes ganes de fer tantes coses! Volia ser mestre. M’hauria encantat. M’hauria encantat ser advocada. Volia fer Dret. Em surt contestar que si tingués una altra vida no la usaria per fer el mateix. Faria altres coses.
Li sembla bé que els periodistes facin el salt a la política?
No em sembla malament. Qualsevol persona de qualsevol àmbit pot saltar a la política. Veig més complicat el pas després de la política una altra vegada al periodisme. És un camí de difícil retorn. Et pot marcar ideològicament i en tornar a un mitjà estaràs sota sospita. Als periodistes no ens va gens a favor estar marcats ideològicament. Com menys es conegui de la nostra ideologia, de nosaltres, molt millor. Podràs seure d’una manera molt més convincent davant un polític a fer una entrevista. La nostra disfressa de periodista objectiu l’hem de cuidar cada dia. Dic disfressa perquè, com deia abans, tots tenim la nostra ideologia, però ens hem d’esforçar cada dia, cada minut, perquè no interfereixi a la nostra feina.
Vostè saltarà mai a la política?
No. Mai.
Catalunya Plural, 2024 
