Sonen trompetes de la banda municipal. És dijous 5 de març de 1925 i la Comissió de l’Eixample fa una visita a la zona dels terrenys de l’Hospital de Sant Pau, amb l’alcalde, el Baró de Viver, al capdavant. Les associacions dels voltants i un nodrit grup de representants i prohoms envaeix les precàries voreres, per a inspeccionar-les i determinar les mesures a emprendre.
A un breu de la crònica, allò dels instruments ha sigut una llicència, la comitiva s’atura davant d’uns barracons del carrer Igualtat, Cartagena des de 1942, consolidats a la rodalia; el periodista, pletòric en l’ús de la crítica municipal, recorda la cessió d’un equivalent de dotze illes de cases, esplanades i amb arbrat, el 1907 pels Hermanos Coll Sociedad en Comandita, inexplicablement, l’adverbi realça, abandonades per l’Ajuntament.
Aquesta dada és significativa, malgrat que comet un error de cronologia, ja que la cessió de gairebé cinquanta mil metres quadrats fou el 1915. Aquests abastaven els carrers Coello, l’actual Pare Claret, Igualtat, Dos de Maig, Independència, Indústria, Còrsega i Rosselló, el tram on més tard emergiren tants passatges, qui sap si ja quallats quan es traspassà al Municipi entre les meves habituals mencions a cursos de torrents, assentaments barraquistes o, s’oblida massa sovint, la faceta de l’Eixample com a centre industrial, una successió d’interessos econòmics mitjançant indústries de prestigi i fàbriques, límit d’allò nou amb el vell del Sant Martí previ a les Agregacions, amb identitat rural amenaçada per xemeneies i quadrícules.
La continuïtat de Barcelona i aquest poble extensíssim també s’establia pel ruixat de manufactures de tota classe, fil monetari de l’annexió d’una determinada classe social, adepta mitjançant l’Imperialisme de l’Eixample a configurar, sense poder guanyar del tot antics rierols i els petits barris dels alentorns, un traçat teixit com parcel·les a usufructuar, amb guanys comprensibles.
Això em féu plantejar ja fa anys si passatges com el de Roura i Catalunya obeïen a l’arquetip de colònia laboral construïda per l’empresa. Els dossiers d’ambdós desmenteix aquesta teoria per la varietat dels adquirents, sense unitat arquitectònica ni estilística. Les altres travessies, les mítiques A,B i C, obrien una sortida amb Fresser, abraçant-se amb l’altre costat. El perquè d’aquesta senda és l’obsessió d’aquesta sèrie, o potser el seu inici mental.
Dit això tots aquests passatges, per a no repetir la catalogació d’aquesta desena llarga d’aquests contraforts, i la seva qualitat d’habitatges planejades pels capitalistes podria quadrar pel vincle dels Hermanos Coll amb la gran fàbrica d’aquell entorn, La Bohèmia, o si prefereixen la Damm, la cervesa per antonomàsia a Catalunya.
Els Coll donarien per a una novel·la perfecta, ben il·lustrativa d’aquesta polisèmia de l’Eixample com a domini d’una classe puixant, la burgesia finisecular, nous rics amb fortuna als negocis. La Rambla es mantingué a principis de 1900 com reducte dels aristòcrates de la Barcelona anterior a l’enderrocament de les muralles. Per això al Liceu és el rovell de l’ou del nostre passeig.
Aquests parvenus eren un prodigi endimoniat a l’art d’embutxacar-se monedes. Els Coll eren fills d’industrials llaners, amb el seu enginy a l’Hospitalet de Llobregat. Quan l’heretaren començaren la producció de filatura d’estam, llana pentinada, i el 1902 s’adherien a una concentració de les empreses del ram, Sabadell S.A., presidida per Ignacio Coll i Portabella, ben flanquejat als seus moviments pel seu germà Pascual.
En aquest irresistible ascens la política de saló sempre estigué a l’agenda Una germana dels dos empresaris es casà amb el banquer Rupert Garriga i Nogués; la seva homònima finca, obra d’Enric Sagnier a Diputació 250, acollí fins no fa gaire la Fundació Mapfre.
Pascual Coll residia a Gran Via amb Calàbria, a l’Eixample més modest i desert, orientat vers plaça d’Espanya. Garriga i Nogués gairebé acaronava passeig de Gràcia, i això era pedigrí. Ignacio Coll morí el novembre de 1943 a la seva torre del Tibidado, luxe i simbolisme d’aquell cim, per exclusivitat i la metamorfosi cap a la Diagonal i les seves altures dels guanyadors, amb l’Eixample arraconat al passat. Ara els barris alts ostentaven el bastó de comandament, i els Coll foren molt mansos, cínics o conseqüents amb el seu arribisme, fins a pagar un milió de pessetes el 1939 per a la residència d’oficials solters, a la Diagonal de la victòria.
A priori els Coll, amb les illes dels passatges a les seves mans des de 1899, calculaven desplaçar la seva fàbrica de l’Hospitalet a una illa de cases d’aquesta indefinició de l’Eixample, òptima per trobar-se gairebé frec a frec amb la carretera d’Horta i aquell ventall de torrenteres, aleshores naturals i pioneres de certes configuracions del terreny, molt pràctiques per a indústries sense el conformisme als seus estatus. La llana bé podia quedar-se a l’altra perifèria una temporada més.
El 1902 els Hermanos Coll ingressaren com a socis comanditaris a la cervesera Miklas i Mussolas S.C.; Aquesta societat inaugurà el seu complex fabril el 1905, batejant-lo sota el seu nom comercial: La Bohèmia. El seu president era Ignacio Coll. El 1910 Mussolas S.C. es fusionà amb dos altres grups cervesers, i així sorgí Damm S.A, pista d’enlairament cap a la cúspide d’una beguda cada cop més popular.
La fàbrica de Rosselló 515 és una de tantes subtils fronteres de Barcelona, aquesta vegada de l’Eixample amb la resistència de Camp de l’Arpa, entre els designis d’en Xifré, ja vam veure com el seu carrer es desmarcava de l’amplada i la rectitud de les de l’Eixample, i altres propietaris d’un barri fascinat i omès, potser per sort.
La Damm figura a l’abecedari urbà i és l’emblema d’aquest límit físic i mental dels barcelonins. Més enllà no hi ha dracs, tampoc exagerem, però pocs són els ciutadans del centre que gosin aventurar-se al després de la fàbrica, un absurd, gairebé una curiositat de com el nostre cervell elabora una geografia pròpia, o una metàfora de conformisme negant caminades pel teu disc dur neuronal. La Damm és un mur de Berlin, irregular en aquestes latituds dels Coll. El carrer Còrsega es veu impedit abruptament a devorar per la senda provinent dels nostres amics A, B i C, ansiosos per irrompre en aquestes entregues, causants de tantes cabòries i desxiframent de jeroglífics urbans.
Els Coll, amb Pascual menys notori, em feien pensar a La febre de l’or de Narcís Oller o a Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. No són la seva mescla, són únics per sintetitzar l’hegemonia burgesa de l’època, intel·ligent i camaleònica en mimetitzar-se amb guant de seda a les tendències, harmonitzades amb altres dèries de certa inferioritat o, no podem ometre-ho, una excel·lència a l’hora de prémer les tecles de l’ascensor social. El 1935 La Vanguardia comunica als seus lectors el retorn a Barcelona d’Ignacio Coll, amb la seva filla, la marquesa de Marianao, des de Bad Nauheim.
Pasqual morí el 1953. Ignacio, qui entre tanta preponderància tingué la desgràcia de perdre el 1913 a un fill de vint-i-tres anys, agonitzà durant 1943, quan encara era president del Banco Hispano Colonial. Quan expirà es tancaren els ulls d’una nissaga amb dons proustians, dels marges de l’Hospitalet al vèrtex plural sense dissensions amb les cúpules.
El més misteriós és precisar si el seu llegat d’arbrades i alineacions ja presentà aquell laberint de passatges, a posteriori al mapa, mig assumits per l’Ajuntament des de 1925, data de moltes de les seves edificacions.
Sempre ens romandrà un altre interrogant. Si els passatges figuraven a la seva urbanització podien tenir un significat laboral, de residència, dreceres cap a la feina o vials per a estalviar metres al tràfec de mercaderies, com als d’Independència o Dos del Maig o als meus estimadíssims A, B i C. Això o l’aigua, febre de l’or per a les indústries. Els Coll copsaven l’aire, amb altres capitalistes, dedicats a altres fabricacions, assentant-se per aquells paratges per veure si així podien semblar-se a aquells portents tan narratius i metafòrics.
Catalunya Plural, 2024 
