Aviat farà vuit anys de l’elecció del Papa Francesc. Era el 18 de març de 2013 quan la fumata Bianca anunciava, per sorpresa de molts, que el nou Papa seria el Cardenal Jorge Mario Bergoglio, jesuïta argentí, arquebisbe de Buenos Aires. Però aquesta no seria l’única sorpresa.
Ja des dels primers dies s’intuïren canvis de profunditat i, en especial, dos: vida austera, amb residència a Santa Marta i no als nobles apartaments vaticans i, en segon lloc, la primera visita fora del Vaticà fou Lampedusa per afirmar que la missió prioritària de l’Església és estar al costat dels més pobres.
Dos gestos que anunciaven un papat diferent. Amb un llenguatge senzill, planer i directe començava a construir la narrativa del seu papat: a Lampedusa ja va avisar d’un dels problemes centrals de les societats opulentes d’occident: la globalització de la indiferència. A Rio de Janeiro va demanar obrir l’Església al món i que aquesta fes “soroll” i que els joves “hagan lío”. I abans de les seves encícliques va començar a reforçar el relat amb frases famoses com: “No podem tolerar que el Mediterrani es converteixi en un gran cementiri” davant dels eurodiputats a Strasbourg, o a Calabria quan va dir que aquells que han escollit la via del mal, com els mafiosos, no estan en comunió amb Déu, estan excombregats, o en declaracions al diari “Il Messagero”, els comunistes ens han robat la senyera dels pobres, o a la visita històrica a Terra Santa, per aconseguir la pau cal més valor que per fer la guerra. I així podria anar recollint multitud d’expressions que s’han fet populars, que han arribat a la gent i que l’han projectat com un dels referents religiosos i ètics del món.
Aquesta narrativa es sistematitzava en les seves encícliques i han representat una reorientació de les grans línies de l’Església i que, per molts, representa una recuperació del Concili Vaticà II. De les seves tres encícliques i cinc exhortacions apostòliques voldria fer referència a tres documents que marquen un tomb dels darrers quaranta anys de Papat i una represa de les grans intuïcions del Concili: en primer lloc, l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, que proposa la manera d’enfocar la presència de l’Església i la seva tasca evangelitzadora en el món actual, en segon, l’encíclica Laudatio sí, un text “Franciscà” de reconciliació del catolicisme amb la natura amb gran sintonia amb la necessitat d’entomar els reptes del canvi climàtic i que proposa una aproximació diferent dels homes amb l’ecosistema i la natura, i finalment, Fratteli Tutti, la mirada sòcio-econòmic-polític de l’Església en el món d’avui.
N’hi ha més, evidentment, però al meu entendre, aquests tres esmicolen i sistematitzen les seves grans intuïcions i apunten a una Església que surt de la sagristia i de la seva zona de confort per tornar al món després d’anys d’un cert retraïment i que, fins i tot, opta per situar-se en les zones de “frontera” i de conflicte, d’una Església que vol posicionar-se al costat dels més pobres, compromesa amb ells, compromesa amb la gent que pateix injustícies de tota mena, i que, des d’una profunda misericòrdia, no només vol fer caritat sinó actuar en aquells àmbits estructurals on es juguen els temes de fons de la vida humana, de la cooperació entre els humans, d’una societat necessàriament més justa i lliure perquè com deia molt bé el Concili Vaticà II “El goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes d’aquest temps, sobretot dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, tristesa i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no ressoni en llur cor.”
Aquest és el canvi central de l’Església liderada pel Papa Francesc. I per aquesta raó determinats sectors eclesials, econòmics i polítics han aixecat una molt forta campanya en contra d’ell. Ja des dels primers anys va començar a desplegar-se moviments d’alguns bisbes i cardenals en contra del reposicionament eclesial i de les tímides reformes a la cúria romana. Passats uns anys, tres factors majors va fer pujar el to de la campanya contra el Papa: en primer lloc, la seva determinació de tolerància zero davant de casos d’abusos sexuals amb menors que en altres èpoques s’havien senzillament amagat. En segon lloc, les petites, però persistents reformes de la cúria romana amb, però, si bé petites, en canvi els nomenaments de bisbes i cardenals han anat afavorint un canvi d’orientació que ell està liderant i, en especial, la renovació del Col·legi Cardenalici. I, finalment, en tercer lloc, l’impuls de la Doctrina Social de l’Església i la seva revisitació amb Fratelli Tutti que posiciona l’Església al costat dels marginats i dels pobres del món i en contra del capitalisme transnacional desregulat i salvatge que voldria governar el món.
És precisament en contra d’aquest tercer punt on determinats sectors del catolicisme nord-americà han intensificat la campanya contra el Papa, sectors, a més, identificats amb Donald Trump. En aquest sentit és impressionant llegir l’editorial del National Catholic Reporter, del 7 de gener, el diari catòlic de referència als Estats Units, que després de dir que els apologistes catòlics de Trump tenen tacades les mans de sang afirma textualment que “Els nostres líders religiosos, molts dels quals perpetuen la supremacia blanca que va conduir al cop d’ahir, han de començar el llarg i ardu treball d’intentar reconstruir una cultura política de confiança i unitat”. Aquest sector Trumpiste catòlic és el que ha estat a la base de les campanyes en contra del Papa Francesc i de la seva persistent, consistent i insistent reorientació de l’Església.
Aquest sector té molts recursos econòmics i mitjans de comunicació: Church Militant, LifeSiteNews o l’EWTN (Eternal World Television Newtwork) entre altres, amb gran capacitat d’influència i de manipulació de l’opinió pública.
Però el populisme masclista, supremacista, irracional i antiintelectual trumpiste va més enllà dels Estats Units com també les seves aliances amb determinats grups religiosos: Bolsonaro amb les seves aliances amb grans grups evangèlics, Andrzej Duda i Victor Órban a Polonia i Hungria amb sectors catòlics, Narenda Modi a l’Índia amb poderosos grups hinduistes i no cal que faci referència de l’ús de l’Islam per molts dirigents de països musulmans. En aquests països, fixem-nos, la dimensió religiosa d’aquests moviments populistes pretén donar una fonamentació simbòlica i moral als seus projectes polítics.
Davant d’aquest moviment, el camí que està obrint el Papa és essencial. Per això aquesta ofensiva en contra seva. Ell és avui un dels pocs líders morals del món de referència i consciència crítica que aixeca la senyera en contra del camí que està prenent majoritàriament el nostre món. El seu combat és també el nostre, dels catòlics o cristians com jo, però també dels membres d’altres religions, agnòstics i fins i tot ateus, que sense compartir el fonament transcendent del compromís cristià sí comparteixen els valors que promou el Papa per ajudar a construir una Humanitat més justa, digne i lliure. El seu missatge no és només pels creients. El seu missatge és per tothom, per tots els pobles.
En aquest context, passat el turment i mal son del populisme de Trump, Joe Biden, el nou president dels Estats Units, catòlic molt proper a la línia social del Papa Francesc, hauria de ser un aliat per refer un marc més distès de les relacions internacionals, on torni la racionalitat i el diàleg. Quatre anys d’aparent hard power de Trump ens han extenuat a tots i han degradat la capacitat d’entesa entre les nacions. Al nostre món, cada vegada més multipolar, li cal retornar al soft power, per tornar al diàleg i la difícil mà estesa entre governants per cercar un camí que només potser comú a tots. En aquest procés, la Fratelli Tutti del Papa Francisco podria oferir-se com una nova base d’entesa entre els grans actors polítics del món per assentar el rumb d’un món cada vegada més desorientat i fragmentat.
Aquesta aliança, amb la Unió Europea, seria la manera més intel·ligent per combatre les onades reaccionàries, supremacistes, populistes i demagògiques que ens estem trobant una mica per arreu del món.
Els catòlics, i els laics de manera molt especial, a més de pregar per ell com ens va demanar, hem d’aixecar més la nostra veu per donar el nostre suport al Papa Francesc, que es vegi que som molts, molts més dels que li estan posant pals a les rodes. Som molts els que volem que l’Església continuï decididament per aquest camí.
No podem defallir.
Catalunya Plural, 2024 
