La feminització de la pobresa, la precarietat del mercat de treball, la bretxa salarial, els treballs de cura… Molts són els condicionants per tenir garanties per exercir la llibertat. La Renda Bàsica Universal i Incondicional és un pas important per a la transformació social i per a guanyar la llibertat.
Hi ha a l’entorn de la Renda Bàsica universal i incondicional, el treball i els ajuts condicionats, un debat sobre que és el que atorga més llibertat i control sobre la pròpia vida.
Sovint se’ns ha dit que el treball realitza, que ens dota de llibertat. En part és cert si té una condició clara: un treball digne. El treball digne es recull en els objectius de desenvolupament sostenible 2030 de Nacions Unides, és aquell treball que dona seguretat econòmica i laboral. A hores d’ara això no deixa de ser un desig de la majoria però no una realitat. Arrosseguem la crisi del 2008 que va deixar molta gent a l’atur i va precaritzar les condicions laborals, però també estem en plena pandèmia que segueix destruint llocs de treball i el mercat segueix precaritzant-se.
A més hem d’afegir els treballs invisibles, els que no es mercantilitzen, els treballs de cures, de l’àmbit familiar i domèstic que recauen de forma molt majoritària sobre les dones i que tot i ser imprescindibles resten al marge del mercat, no tenen valor econòmic i se’ls dona poc valor social. Així doncs? El treball realitza? El treball dota de llibertat?
Pel que fa als ajuts condicionats som testimonis de com està funcionant l’excessiva burocràcia. Tant l’Ingreso Minimo Vital -IMV- com la Renda Garantida Ciutadana -RGC-, són ajuts que superaven d’altres existents, però que segueixen condicionant-se a situacions de gran necessitat s’estan donant tard i malament. El fet de condicionar-ho a situacions de pobresa no només estigmatitza qui ho demana sinó que carrega l’administració de documentació on “es demostra” aquesta situació. Si ja, normalment, una prestació parcial i condicionada passa per set o vuit mans fins que s’atorga en aquests moments, a més, estem parlant de saturació administrativa i una burocràcia lenta que no resol segons el que es necessita. El ritme de les necessitats ciutadanes i el ritme de l’administració són diferents. El dret a una vida sense pobresa queda sense efecte i és, en canvi un dret recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans.
La feminització de la pobresa ja era un aspecte creixent i preocupant que, amb aquesta crisi sanitària, social, econòmica en què ens ha sumit la pandèmia ha empitjorat. A la manca de reconeixement dels treballs de cures, la precarització del mercat laboral per les dones -que sovint és una extensió dels treballs de cura i serveis personals que ens atorga el rol social, en llocs essencials i, per tant, ha aprofundit les diferències-.
La bretxa salarial entre homes i dones és d’una mitjana, a Catalunya, del 23%, de mitjana les dones guanyen gairebé 7.000 € menys que un home per la mateixa feina. En ocupacions essencials -cures, neteja, serveis de venda i restauració- els salaris són més baixos i la bretxa més alta, un 29,3%. La taxa de risc de pobresa de les dones a Catalunya és del 27,9% i la renda mitjana de les dones a la llar – sovint amb persones dependents a càrrec, siguin criatures o persones grans- és per sota dels 20.000 € i les pensions que se’n deriven queden tocades per la precarietat i els salaris més baixos. La pobresa té cara de dona i de dona gran. De forma evident la renda afecta les oportunitats i les condicions de vida.
Una Renda Bàsica Universal i Incondicional – RBUI- és un dret que es concebria des del moment de néixer fins al decés. Una renda sense condicionants que donaria la possibilitat de tenir els recursos econòmics bàsics per la vida. Ens faria menys dependents, estigmatitzaria menys i donaria oportunitats més equitatives a totes i tots. És evident que l’equitat no es construeix només amb una renda monetària, no hi ha solucions simples a problemes complexos i les desigualtats múltiples, però una transformació de les polítiques socials recol·locarien les necessitats i és el que fa la RBUI. Una RBUI afavoriria un 80% de la població a partir dels beneficis del 20% més ric. Avançar en les oportunitats i millorar les condicions de vida dona eines per a negociar, per a controlar sobre la pròpia existència, prendre decisions no en base a com cobrir els forats i les necessitats sinó en base, també, als desitjos i projectes de futur.
El dret a tenir uns ingressos mínims que garanteixin una vida digna és un dret fonamental, el relator de Nacions Unides per extrema pobresa i drets humans en la seva visita al Regne d’Espanya ja va avisar sobre el creixement de la pobresa i la necessitat de posar en marxa mesures redistributives de rendes i rendes mínimes que facilitessin un nivell de vida bàsic. La solució als problemes socials -i als que aprofundeixen i es deriven de la pandèmia – posa sobre la taula la necessitat de noves propostes i noves perspectives en les polítiques socials i fa obligatori, ara més que mai, replantejar aquest sistema d’ajuts condicionats, i fer un pas decidit cap a una RBUI, tenir les necessitats vitals cobertes és un pas important cap a la llibertat.
Catalunya Plural, 2024 
