Junts per Catalunya no és Convergència i Unió, però part del seu passat ha transitat cap a l’actual artefacte polític liderat per Carles Puigdemont. En aquest trànsit d’un partit polític encara per configurar hi conviuen diferents famílies, amb diferents interessos i relats polítics.
El antics convergents: els pragmàtics
El primer dels cercles que conforma Junts per Catalunya són els antics convergents. Aquest grup s’organitza principalment al voltant dels presos polítics – Josep Rull, Jordi Turull, i Joaquim Forn, – on també s’hi ha de sumar algun dels antics quadres de CDC, com Neus Munté, Damià Calvet, o l’actual portaveu del Govern Meritxell Budó. Els antics convergents són, en la seva majoria, polítics pragmàtics que s’han anat adaptant a les noves corrents per sobreviure. Budó, per exemple, milita a CDC des de l’any 2002, i abans d’acabar a Junts per Catalunya ha passat també pel PDCAT.
Aquest grup defineix políticament per la línia política conservadora hereva de CiU, però al mateix temps també destaquen pel seu pragmatisme polític; és a dir, per la seva capacitat d’adaptar la seva ideologia liberal-conservadora al context polític per tal de mantenir unes determinades posicions de poder. El cas paradigmàtic d’aquesta manera de concebre la política seria la del pacte liderat per Neus Munté entre JxCAT i el PSC que va portar l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, a la presidència de la Diputació de Barcelona a canvi de l’entrada de JxCAT en l’organisme.
Els pragmàtics són el sector de l’actual Junts per Catalunya que més bona relació tenen amb el PDCAT, i els més contraris a “l’independentisme màgic” del sector dels independents. Aquest grup, però, es va empetitint amb el pas del temps, i és que una gran part de l’electoral clàssic de CiU ja no ha tornat a confiar Junts per Catalunya. Si prenem com a referència les últimes eleccions autonòmiques on CiU es va presentar (2012) i les comparem amb el que els atorguen les enquestes a Junts, la formació liderada per Puigdemont es troba molt lluny dels resultats de CiU (50 CiU per 30-35 Junts per Cat)
Són precisament els votants “pragmàtics” ex-votants de CiU els que han decidit no apujar-se a Junts per Catalunya, fet que explica part de pèrdua en termes de poder intern d’aquesta família política.
Els independents de Torra: l’independentisme màgic de Junts pel Cat
Si ja no es pot dir que Junts per Catalunya és el mateix que CiU, és en gran part per la presència d’un conjunt de nous quadres de partit – que no necessàriament militaven en política abans del 2017 – , i que de manera més o menys organitzada han seguit a l’ex-President Torra.
Laura Borràs, l’actual candidata de Junts per Catalunya a les eleccions, n’és la principal representant. Dins d’aquest grup també hi trobaríem als diputats Agustí Colomines i Aurora Madaula; ambdós fundadors d’Acció per la República, una organització que pretén aglutinar a gent de diferents ideologies per la causa independentista i que serveix, al seu torn, perquè els independents de Torra tinguin més pes internament. Tot i que amb militància prèvia al PDECAT, també caldria incorporar en aquest grup a Míriam Nogueras, diputada a Madrid amb Laura Borràs, i actual número 2 per Barcelona a les eleccions del 14-F.
L’independentisme màgic que domina a hores d’ara Junts per Catalunya es deu a l’increment de pes dels independents de Torra a dins l’aparell del partit. Les primàries per a l’elecció de la cap de llista de Junts per Catalunya van ser un enfrontament entre pragmàtics (Damià Calvet) i l’independentisme màgic de Laura Borràs, que va acabar amb la victòria dels darrers. Aquest corrent de l’espai post convergent representa una aposta per a centrar tot el discurs polític de Junts per Catalunya al voltant del desig d’independència. Un desig formulat en abstracte, sovint sense cap mena de raonament o planificació estratègica mínimament coherent de com aconseguir-la. Un exemple de com se sosté aquest relat és el missatge de Laura Borràs durant aquesta campanya, on afirma que si l’independentisme supera el 50% dels vots s’aixecarà la DUI i s’implementarà la República. Al ser preguntada sobre què passaria després de fer-ho, s’acullen a la cinquena esmena sota l’explicació de “no donar informació a l’enemic”. Qüestió de confiança.
Jordi Sánchez i l’aparell de partit
Si hi ha una persona clau en l’articulació de l’actual partit de Junts per Catalunya aquesta és l’actual Secretari General del partit, Jordi Sànchez. Sànchez entra al món polític i a les àrees d’influència convergent a través de David Madí; aquest darrer, conegut per ser la mà dreta d’Artur Mas i figura clau en la política catalana, és un fort partidari de l’ortodòxia econòmica liberal i disposa d’amplis contactes dins del sector privat. Actualment es troba sota investigació per un presumpte cas de corrupció en una de les peces de l’operació Volhov.
Durant aquests vuit anys que van de la fi de Convergència i Unió a l’actual Junts per Catalunya, Jordi Sánchez s’ha dedicat a fer política a la interna, i, com a tal, manté bones relacions amb part de les bases i dels diputats. En un dels primers moments d’implosió de l’espai posconvergent, Jordi Sánchez va crear un artefacte polític anomenat Crida Nacional per la República, que havia de servir per a transicionar l’espai posconvergent, però que en fracassar en l’intent, ha acabat convertint-se en una Fundació. La Crida Nacional per la República havia de ser, a priori, un espai més orientat al centre-esquerra parlamentari (on s’ubica la majoria de la població catalana), en un moment estratègic per a eixamplar les bases ideològiques de la independència.
A l’equip de Jordi Sánchez, i per tal d’exemplificar aquest gir ideològic, cal considerar les incorporacions de D’Antoni Morral (ex-alcalde de Cerdanyola del Vallès per ICV) i de Pep Andreu (ex-alcalde de Montblanc per ERC). Eixamplar per l’esquerra, però també, i sobretot, per la dreta: un dels moviments del tàndem Sánchez – Madí va ser promocionar a Joan Canadell a la Presidència de la Cambra de Comerç de Barcelona utilitzant la capacitat de mobilització de l’Assamblea Nacional Catalana, de la qual Sánchez n’era el President.
Canadell, número 2 de la llista de Junts per Catalunya,representa la part més exacerbada de l’independentisme màgic, amb un discurs que flirteja sovint amb l’extrema dreta catalana, donant veu a les accions propagandístiques pseudo-històriques de l’Institut de Nova Història Catalana.
Respecte a l’ANC, si bé en les eleccions del 2017 les seves connexions amb el món postconvergent eren molt intenses, des de l’arribada d’Elisenda Paluzie les relacions s’han refredat, i ja no és un actiu explícit del partit.
En conclusió: Jordi Sánchez és un veritable home “d’aparell”, i segurament la persona que té més pes a l’hora de configurar les llistes electorals.
Carles Puigdemont: un primus inter pares
Quin és el rol de l’ex-president Puigdemont en el món de Junts per Catalunya? Certament, n’és el principal reclam electoral, i una de les raons per les quals molts votants confien en Junts per Catalunya.
Ara bé, el cercle de confiança de Puigdemont és menys ampli de què es podria pensar en un primer moment. Si en les darreres llistes de les eleccions europees Puigdemont tenia la mà lliure per a configurar-les a la seva voluntat, a mesura que passa el temps el seu poder decreix. Puigdemont, a diferència de Sánchez, no s’ha dedicat a cultivar l’aparell de partit, és a dir, a “jugar a la interna”. De la seva etapa com a alcalde de Girona, manté bona relació amb alguns batlles, però aquestes són, majoritàriament, relacions personals de confiança.
Una d’aquestes persones de confiança és Albert Batet. L’actual portaveu del grup parlamentari de Junts per Catalunya és considerat el lloctinent de Puigdemont al Parlament de Catalunya. És el cap de llista per Tarragona en les eleccions del 14-F, pel que Puigdemont hi té assegurada la seva veu.
Una altra de les figures associades amb Puigdemont és Josep Costa, una persona encarregada principalment de fer la feina bruta dins del partit. Tot i que no gaudeix de massa simpaties ni dins del seu grup parlamentari, fa una tasca imprescindible pel partit: atacar sistemàticament a ERC. Però tant Batet com Costa són dues persones que no tenen una gran capacitat orgànica dins de Junts per Catalunya, fent de la “família puigdemontista” una de les menys estructurades.
Potser l’única persona vinculada amb Puigdemont amb una força notable a dins del partit sigui Elsa Artadi, líder de Junts per Catalunya al consistori de Barcelona. Artadi ha donat suport continuat a Puigdemont, però a diferència de Batet i Costa, el seu posicionament és més estratègic que no pas personal. Si la família puigdemontista perdés poder progressivament, és previsible que Artadi salti del vaixell abans que s’enfonsi.
Catalunya Plural, 2024 
