El desig travessa la vida humana. Desig de llibertat, desig sexual, desig de reconeixement. I, també, ara, desig d’erradicar el contagi i retornar al contacte. En l’experiència del desig, hi ha quelcom desbordant. Ens corprèn. Com una afecció que es desplega en la forma d’un cert excés, el desig ens assalta amb una intensitat que sobrepassa i inunda. Ens situa entre l’efervescència –que la sentim, al cos, a la pell, a les puntes dels dits– i el desconcert –perquè hi ha quelcom indesxifrable, inclús acaparador, que es manté a l’espera de sentit. Per què desitgem el que desitgem? I, sobretot, què té a veure el món, tal com l’habitem avui, amb les formes en què experimentem el desig?
Gilles Deleuze i Félix Guattari, filòsofs francesos de finals del segle passat, creien que les societats contemporànies, organitzades segons el mode de producció capitalista, havien transformat les formes en què els individus desitjaven. Específicament, criticaven que el gran flux d’intensitat i moviment que és el desig, que fa discórrer la vida lliure i connecta els cossos, estava sistèmicament reprimit pels codis del capital. La repressió funcionava de forma perversa: no només incentivava la satisfacció del desig dins el seu propi entramat maquínic, sinó que operava fent que els individus, en si mateixos, només desitgessin allò que els oferia el capital. Així, desig de llibertat, desig sexual, desig de reconeixement, es transformava en desig d’acumulació de riquesa, de família benestant, d’èxit laboral.
Per això, Deleuze i Guattari, es preguntaven: Per què suporten els homes des de segles l’explotació, la humiliació, l’esclavitud, fins al punt de desitjar-les no només per als altres, sinó també per a si mateixos? El que ambdós filòsofs insinuaven no era només la rendició col·lectiva a les lleis dictades per l’única cara possible de la Moneda. Més enllà de la capitulació general a la tirania del mercat mundial, Deleuze i Guattari reivindicaven que tot intent de subversió es quedava curt, encara dins els marges de la repressió, dins les regles del joc. Allò que sorprèn, deien, no és que la gent robi, o que faci vagues; el sorprenent és que els famolencs no robin sempre i que els explotats no estiguin sempre en vaga. Recuperant a Spinoza, aclamaven: Per què combaten els homes per la seva servitud com si es tractés de la seva salvació?
Cinquanta anys després, aquesta pregunta encara ens ressona. Per què el desig d’un sou digne ha acabat acomodant-se en un salari mínim que, justament, deixa molt a desitjar? Per què el desig del contacte amb l’altre s’ha reduït en un sistema delirant per la validació instantània que ens converteix en esclaus del click, el like, el follow? Per què per sentir-nos reconeguts socialment ens enfilem sense miraments l’escala de la meritocràcia i l’èxit laboral? A més, l’imperi de la mercaderia edulcorada ha entrat com a protagonista de la tragèdia: un bombardeig constant d’articles de plàstic que ens ofereixen l’elixir narcòtic per vèncer tot rastre, per petit que sigui, de neguit, d’angoixa, de necessitat. Un rider nocturn a la porta de casa que et destapa la felicitat. Sí, Just Do It, si no, What Else?
És cert que hi ha matisos. I de matisos va la cosa, de fet. La ingent precarització de la vida i la crueltat de les formes contemporànies de repressió provoquen que tot i que els desitjos podrien ser de màximes, les demandes socials hagin de ser de mínims. I no, moltes vegades no és per una genuflexió al capital. És per la pressió d’immediatesa, de necessitat flagrant, de protecció, de resposta ràpida i efectiva. Però, alhora, també hi ha una part de veritat, que treu el cap culpable, en el gust que existeix en satisfer certs desitjos tacats pel capital. Costa ser totalment impermeable i mantenir-se ferm envers la instigació constant de tants vicis banals a la carta.
Llavors, com procedir? Si el capitalisme sobreviu ampliant sempre els seus límits, fagocitant tota irrupció de dissidència: Com construir formes de desig que s’escapin, que travessin la lògica del mercat?
Deleuze i Guattari ens donen una primera pista: cal repensar el concepte de desig. Des dels inicis de la tradició de pensament occidental, però també en el nostre dia a dia, entenem que el desig neix perquè hi ha una falta, una carència. Desitgem perquè ens falta alguna cosa, pel que la satisfacció del desig resideix en posseir allò que no tenim. Hi ha un buit que cal omplir. Aquesta forma de pensar-ho lliga el desig a l’objecte: desitjo aquests pantalons, desitjo viatjar, desitjo aquesta persona, desitjo això, desitjo allò… El que Deleuze i Guattari proposen, contràriament, és entendre que quan desitgem no anhelen una realitat unitària, sinó que desitgem un conjunt, una disposició d’elements que constitueixen totalitats, mons. És per això que el desig mai és d’un, sinó, com diu Deleuze, sempre és amb mons sencers amb qui fem l’amor; ¡C’est toujours avec des mondes que l’on fait l’amour!
Aquests mons tenen uns temps, uns espais, unes textures, uns colors, unes afeccions. No és que desitgem una persona en concret, sinó que desitgem tots els mons que es donen en ella: una faldilla, un raig de llum, els paisatges que la recorren, les novel·les que s’hi inscriuen, els múltiples sabors que se’n desprenen. Desitgem el conjunt. Però, per Deleuze i Guattari, i aquí es dispara una línia de fuga per la segona pista, desitjar el conjunt no vol dir posseir-lo, sinó produir-lo. El desig no és possessió, sinó producció. I, clar, per això no és fàcil, desitjar.
L’objectiu no és aconseguir l’objecte anhelat, sinó que del que es tracta és de construir el món que intensifica la nostra vida, que la fa créixer. Desitjar és produir el conjunt que fa augmentar la nostra potència, és a dir, la nostra capacitat d’acció, d’afecció, de sentir-nos vivint. I com és aquest món que cal construir-nos? Quins són els afectes que ens fan ser més potents? Com és el món que ens capacita com a cossos desitjants, que amplifica la vida?
Una tercera pista. Amb aquesta, picada d’ullet a Spinoza. Deleuze i Guattari, per descobrir-nos-ho, ens parlen dels afectes del que és capaç una paparra. Sí, una paparra! Una paparra és capaç de ser afectada per la llum –que la fa enfilar-se a la punta d’una branca–, per l’olor –que fa que es deixi caure sobre el cos d’un mamífer– i el tacte –on busca la zona del cos per incrustar-s’hi–. La paparra, no es defineix per ser un organisme d’una espècie universal –la superfamília dels àcars– sinó que el que la fa ser paparra és allò del món que l’afecta; la llum, l’olor d’un cos calent i el tacte de la pell. I nosaltres? Si la clau del que ens fa ser qui som no resideix en ser una existència més de la família dels Homes, De quins afectes som capaços?
No ho sabem del tot, el que poden els nostres cossos. De fet, ningú, fins ara, ha determinat el que poden els cossos completament. Allò que els cossos poden, és a dir, aquells afectes dels quals són capaços de patir i de generar, alhora, en altres cossos, no és quelcom que es pugui mesurar, tipificar. No es pot fer universal. Per tant, com que no hi ha paradigma, llei vàlida que asseguri la victòria per tots els cossos, cal provar. Experimentar. Cos a cos. Cadascú, des de la seva singularitat.
Així doncs, per generar altres formes de desig que excedeixin els dictats de la moneda, caldrà esborrar-nos, intentar difuminar les dreceres hedonistes ràpides que ens ofereix el capital i desdibuixar tota regla preestablerta de satisfacció fàcil. Desitjar no voldrà dir posseir el cos-mercaderia que ens ha de completar, esprémer la mitja taronja que ja degota, omplir la carència que ens travessa. Desitjar implicarà produir el món que ens fa augmentar la nostra potència, que ens amplia la nostra capacitat d’afecció. Per això, lluny de l’oferta estandarditzada del capital, caldrà crear des de la singularitat de cadascú de nosaltres, les lleis, les regles, els colors, les melodies, les textures d’aquells mons que ens apassionen, que ens fan sentir la vida més endins, més intensament.
Últim apunt. Per acabar, ens allunyem de Deleuze. Només una mica, potser. Ens hi situem al costat. Què passa quan intentem fer del desig una experiència col·lectiva? El desig que té a veure amb els altres, desig dels altres i pels altres. La satisfacció del desig acostuma a intensificar-se en ser compartida. La pregunta doncs, s’autoformula: I si en produir el nostre desig no només actuem per intensificar la nostra vida, sinó, també, creem un món que capacita la vida dels altres?
Catalunya Plural, 2024 
