Sota el cel blau, un mur blanc tacat de la sang vermella dels executats al cementiri Père Lachaise de París el 28 de maig de 1871. El pintor nord-americà Kevin Larmee ens mostra així un contrast cromàtic que va més enllà del simbolisme de la bandera tricolor francesa. El to càlid i dinàmic del vermell, pren protagonisme en homenatge als communards caiguts, i alhora posa en valor el color roig sorgit durant la revolució de 1848, recuperat com emblema pels revolucionaris parisencs en la insurrecció de la Comuna de París (1871).
Enguany es compleix el 150è aniversari d’aquest episodi transcendental de la història contemporània, perquè fou el primer intent reeixit de capgirar el poder establert per implantar una República democràtica i social. La Comuna és sense cap mena de dubte, el preàmbul de les revolucions socials posteriors i un referent de l’empoderament, la cooperació i l’autogestió ciutadana. Un llegat del passat que avui, en plena regressió de drets socials, civils i laborals, continua ben present.
De fet, una de les causes que explica l’esclat de la Comuna fou el problema de l’habitatge en el marc de la remodelació urbanística de París. Durant el Segon Imperi, Napoleó III es va inspirar en les reformes urbanístiques de Londres per edificar cases més altes i salubres en carrers més amples en contrast amb les cases baixes ubicades en carrerons estrets i sinuosos, poc ventilats i humits que a mitjans del segle XIX encara conformaven un traçat del nucli urbà parisenc d’origen medieval.
El moviment migratori camp-ciutat va incrementar la població urbana que es va veure condicionada per les limitacions de l’espai. Les aglomeracions van afavorir la construcció d’un relat ple de prejudicis per part de la premsa conservadora que associava misèria amb delinqüència i estigmatitzava els barris populars. Eren els mateixos carrers, gairebé inexpugnables per a l’exèrcit, que havien estat l’escenari de l’aixecament de llambordes, construcció de barricades, temps d’espera, enfrontaments i esperances frustrades durant les jornades revolucionàries de 1830 i 1848.
L’emperador va encarregar un ambiciós projecte a George- Eugène Haussmann, prefecte de París entre 1853 i 1870. Calia fer de la necessitat virtut i aprofitar l’avinentesa per transformar París, la segona ciutat més poblada d’Europa, en la ciutat més “moderna” i alhora més “segura”. Un espai urbà adaptat als nous signes dels temps amb edificis oficials, bulevards, residències per a les classes benestants, avingudes per a desfilades militars i carrers amples convenientment dissenyats per reprimir amb eficàcia qualsevol avalot de quintes, rebombori de subsistències o revolta popular amb pretensions de qüestionar el nou ordre burgès establert.
La reforma urbanística va originar en poc temps una trama clientelar de constructors, promotors immobiliaris i funcionaris de l’administració. La prevaricació, les comissions i la corrupció van estar a l’ordre del dia mentre va créixer l’endeutament públic fruit de l’expropiació i l’enderrocament d’habitatges. Demolir per construir residències amb preus de venda o lloguer elevats inassumibles per a les classes treballadores dels sectors obrers, els empleats en el servei domèstic i del comerç, fins als artesans d’ofici degradats a causa de la proletarització industrial.
El resultat de les pràctiques especulatives va produir la gentrificació dels barris populars de l’est de París (Montmatre, Belleville,…) i en conseqüència, l’expulsió de les famílies d’extracció social més baixa obligades a desplaçar-se dels espais viscuts fins aleshores.
El cràter de la fractura social va adquirir unes dimensions colossals en els darrers anys del Segon Imperi. Al problema de l’habitatge calia afegir-hi l’alça de preus dels productes de primera necessitat, l’increment de l’atur i la segregació de l’espai urbà centre-perifèria segons el poder adquisitiu. En els nous barris dels desplaçats, les classes treballadores desproveïdes dels seus antics oficis artesanals i sotmeses a unes dures condicions de vida va sorgir un sentiment de pertinença comunitària on es gestaria el moviment dels communards influenciats per Proudhon, Blanqui i les alenades de la Internacional. Calia anar mes enllà del somni cabetià i la seva Icària.
En el context de la guerra francoprussiana (1870), la fractura entre rics i pobres encara es va obrir més. Mentre els primers varen fugir cap a les residències del camp, els segons es van veure obligats a patir el setge de l’exèrcit prussià amb privacions, fam i pèrdua de vides.
La derrota dels francesos a Sedan i la captura de Napoleó III va precipitar la caiguda de l’imperi i l’adveniment de la Tercera República a França. No obstant, la incapacitat del cap del govern francès Adolphe Thiers davant les pretensions del canceller prussià Bismark en les negociacions de pau, sumat a les mesures impopulars decretades pel govern Thiers i l’Assemblea Nacional, van crear un clima procliu per a la rebel·lió. La topada entre les autoritats i la guàrdia nacional pel trasllat d’uns canons va ser el detonant per a la insurrecció i la proclamació de la Comuna de París. El poder real del carrer desplaçà al poder legal i va obligar Thiers a fugir de París amb les seves forces lleials per instal·lar-se a Versalles.
Fou aleshores quan la Comuna es va constituir com a poder municipal autònom seguint els principis del federalisme i la democràcia directa. Les polítiques actives dutes a terme des del govern comunal van incidir en tots els àmbits: control dels preus dels productes bàsics; creació de cooperatives de producció, distribució i consum; expropiació i reobertura de tallers per donar treball a les dones; menjadors socials; salari mínim; igualtat de salari entre homes i dones; accés i dignitat del treball amb prohibició de sancions laborals i reducció de la jornada laboral; prestació de pensions per a vídues i orfes; prohibició de desnonaments; confiscació i ocupació d’habitatges abandonades; recaptació igualitària; ensenyament laic i gratuït; nacionalització dels béns de l’Església; llibertat d’expressió, opinió i reunió; sufragi universal; drets dels immigrants; participació ciutadana en les assemblees de barri; cultura i art accessible al conjunt de la població; igualtat davant la llei; sanitat pública.
Un conjunt de mesures dels federats que van eclipsar el govern republicà liberal conservador, constituint per primera vegada en la Història un model de societat igualitària assolit des de l’autonomia del poder local. Mai abans s’havia fet tant, en tan poc temps i per a tanta gent.
La primavera comunal va patir una duríssima repressió militar del govern de Versalles. A finals de maig de 1871 es va restablir l’ordre burgès tallant de soca-rel les fites aconseguides per la Comuna. Les arrels, però, no van trigar a brotar i algunes de les propostes comunals es van convertir en el llegat de la República francesa al món.
Segle i mig després en el context de la crisi generada per la pandèmia, la pobresa heretada o sobrevinguda van en augment, en paral·lel al risc d’exclusió social i l’emergència residencial. El llegat de la Comuna continua…
Catalunya Plural, 2024 
