“Aquest camí era molt usat en èpoques de la violència per la guerrilla. Generalment, per aquest trajecte -i per un altre que hi ha a l’entrada- els grups armats feien emboscades quan hi havia la policia o quan hi havia autodefenses. Aquesta via era molt estratègica per fer els paranys que ells portaven a terme. De vegades entraven i assassinaven. Sortien allà per la carretera, o de vegades se n’anaven riu amunt. En temps d’hostilitat, aquest camí un no el recorria després de les sis de la tarda, tot i que queda enganxadet al poble, feia por transitar. De fet, és que no es podia transitar: el que ho feia corria el risc que el matessin. El podien acusar d’estar espiant, vigilant… coses que un mai va comprendre, ja que eren normes que tenien els grups en aquest moment… i calia respectar-les”.
L’itinerari que en un passat va ser un camí de trànsit de la violència colombiana és, en l’actualitat, un camí cap a la pau. La ruta prohibida en la qual la guerrilla sotjava a tot aquell que gosava transitar, és la via que les dones d’Agromujervic tenen per arribar des del centre del corregiment de Santiago Pérez fins a la finca en la que duen a terme el seu projecte de desenvolupament productiu. Ángela Patricia, presidenta de la fundació en la qual es protegeix el projecte, puja l’últim tram de camí amb la seva filla Wanda. “Estic agitada, és que sempre és llarga la pujadeta”, diu la dona fent el sobreesforç d’explicar la història del simbòlic trajecte mentre el recorre. “Ja arribem. Aquesta és la finca on les dones exerceixen les seves activitats productives: hi ha gallines, peix, porc… Diferents activitats que es desenvolupen en el marc productiu. Generalment les reunions les fem aquí, perquè és una forma de tenir una connexió més propera amb la natura, un lloc més tranquil i ens sentim més a casa”.
“Per molt crítica que sigui la situació, trobarem una sortida”
Ángela Patricia va néixer a Huila i es va criar amb pares adoptius, va obrir una perruqueria a Santiago Pérez, davant el parc, on exercia la seva professió: l’estilisme. Allà li va tocar atendre molts militars, però per a ella i el seu caràcter extravertit, això no era cap problema: “sempre he estat molt sociable, parlo amb tothom”. Per allà el 2012 “boletearon” -les denúncies de pertinença a un grup armat eren tan recurrents que fins i tot les van batejar amb un verb col·loquial- a una companya i va haver de marxar. No va passar molt més temps fins que li va passar el mateix a Ángela Patricia: “vaig pensar que algú em tenia enveja, que s’estava fent passar per un grup armat i no m’ho vaig creure”. La valentia i l’escepticisme es van convertir ràpidament en por i fugida. “Em va tocar anar-me’n com a les dotze de la nit i el més lluny que vaig arribar des d’aquí va ser a Ataco. Vaig marxar amb els meus fills i amb algunes coses… I vaig haver de començar de zero”.
El desplaçament es va convertir en el prefaci de la dona que és actualment: “els colombians ens caracteritzem per tenir una energia molt positiva, i per molt crítica que sigui la situació, trobem una sortida”. Com a bona colombiana, Ángela Patricia va trobar en el lideratge aquesta sortida de la qual parla: “a mitjan 2013, es tractava ja el tema dels acords de pau. Vaig començar a assistir a tallers, a ficar-me en l’assumpte, i me’n vaig anar enamorant de la tasca”. Ángela Patricia és una dona jove, però el seu carisma l’ha empès a ser un referent de la seva comunitat. Malgrat el seu curt recorregut de vida, ha tingut un llarg trajecte fins a ser una líder consolidada: “A Ataco va sorgir una idea amb algunes companyes, ja que vam veure la necessitat d’organitzar-nos. El plantejament va ser fer una associació i veure com anàvem a treballar per tancar el cicle de violència i aportar el nostre granet de sorra a la pau al municipi. Vam decidir que la millor manera era a través de l’associacionisme, també vam veure que era molt important que l’organització fos de dones víctimes del conflicte armat. Va ser un procés difícil, vam començar de zero, sense diners, només amb els coneixements bàsics. Vam fer tamales, rifes, fins que vam aconseguir constituir-nos. A partir d’aquí vam començar a gestionar projectes”.
Per aportar el millor a la seva comunitat, la jove va decidir que no era suficient amb els coneixements bàsics, així que, durant el procés de creació de l’organització, es va formar: té un diplomat en drets de les víctimes de la Universitat del Tolima, i ha estudiat sobre l’enfocament de gènere amb la Consultoria per als Drets Humans i Desplaçament -CODHES-. Després de la fundació oficial d’Agromujervic, van arribar els primers projectes, basats en la cria de porc.
“Necessitem dones berracas”
La finca desborda de vida: les dones de l’organització xerren, riuen, fan la feina de casa. Els nens corren en grup, s’acosten a l’estany on es desenvolupa la cria de cachama, i després fan una carrera fins a la cabana on hi ha els porcs. Quan s’adonen de la presència de la presidenta, les dones la reben amb aquesta calidesa pròpia que desprenen les unes amb les altres. Ángela Patricia saluda i xerrada amb especial èmfasi amb una dona d’aproximadament la seva mateixa edat. Es palpa una complicitat especial entre elles, mentre es posen al dia, la líder introdueix a la seva amiga: “després dels primers projectes vaig conèixer a Yasmin. Ella és d’aquí, jo sé que és berraca, lluitadora, té ganes de treballar i tirar endavant. Necessitem dones berracas, que diguin ‘tirarem endavant, entre totes podem’. Li vaig explicar sobre l’organització i va dir que sí, volia participar. Ara és la coordinadora de comitè d’aquí, de la ‘Comissió Agromujervic Santiago Pérez’. Hi ha dones molt complidores, amb idees clares del que volen en el tema associatiu. Portem com a any i mig. La idea de la fundació és donar-los les eines bàsiques perquè elles també tinguin la seva manera de treballar i siguin un exemple que sí que es pot avançar en equip”.
La construcció de la pau és la base de tot per al grup d’autodenominades berracas. Es mouen alimentades pel mateix motor: treballar per la concòrdia i el futur de país. Han trobat en l’educació l’eina clau per a la seva comesa. La fundació ha impulsat el Projecte d’Educació Rural (PER) a la seva regió, un pla que forma part d’una iniciativa de govern per facilitar l’accés dels joves agraris a la formació. La bretxa entre el camp i la ciutat és un dels problemes estructurals -que a Colòmbia es podria considerar pràcticament un mal endèmic- que aboca els sectors rurals a una pobresa sistemàtica. Pal·liar la situació d’arrel, implica millorar la vida de les generacions futures: “aportar a la pau no és només dir vull pau i li dono suport, sinó començar treballant en erradicar la pobresa. Va ser un dels factors pels quals es va donar la violència i molts dels nostres joves van prendre les armes per falta d’oportunitats. No volem que els nostres fills hagin de viure-ho, volem que tinguin oportunitats d’estudiar, de tenir millor futur, de ser persones de bé”.
A la finca es troben dones de diverses edats, procedències, estatus i, amb tota probabilitat, ideologies. Com si estiguessin unides per un fil vermell, s’han trobat les unes a les altres per formar una aliança que transcendeix l’associació. La seva tasca -sempre amb una visió de futur-, el seu fort vincle espiritual i la seva amistat són els ingredients de la solidesa del teixit comunitari que les caracteritza. Potser algun dia la generació dels seus fills i néts les recordi com aquests ancestres als quals honrar per agrair el seu llegat.
“Creiem en la pau i seguirem lluitant”
«A Colòmbia, els sectors que sempre hem donat suport a la pau hem estat les víctimes. La pau no és del govern, és de la comunitat que ha viscut en carn pròpia la violència», assevera contundent Ángela Patricia.
“No volem tornar al passat, no volem tornar a aquesta època i creiem en la pau i seguirem lluitant”, reafirma imponent. «Volem començar a tombar l’estigma que ens han tingut. Ataco és de gent treballadora, lluitadora, de gent honesta i humil que té les ganes de tirar endavant, de lluitar. Comptem amb gent molt servicial… La població és molt amable, humil, berraca. La lluita dels que no som tan joves és anar explicant la història als nostres fills perquè no es perdi. Al territori hi ha dones que li posen l’ànima, que són berracas i que sens dubte marquen i marcaran la història».Tornar sobre els seus propis passos per assegurar-se que els que vénen prendran un altre camí, i per donar poder a les qui els va tocar recórrer el mateix camí que a ella. Aquest paper de guia, de mentora inesperada, va arribar sense que pogués adonar-se’n: va brollar d’ella de forma natural.
“La veritat dins meu mai va estar ser líder. Les circumstàncies la van duent a això i li van mostrant per a què serveix un. M’hauria agradat poder aconseguir més, però em sento satisfeta. Puc dir amb orgull que em vaig posicionar i vaig defensar propostes. Això per a mi és més que gratificant, això em deixa una alegria perquè per alguna cosa he servit. Sé que de certa manera he aconseguit sembrar una llavor. Si en algun moment la fundació es retirés d’aquí sé que quedaran dones empoderades que podran donar poder a altres”.
Catalunya Plural, 2024 
