La sèrie britànica Years and Years, coproduïda per BBC i HBO, va ser estrenada l’any 2019 però va adquirir tot el seu sentit l’any 2020. No voldria fer spoilers, però en només 6 capítols és capaç de dibuixar un futur distòpic que, paradoxalment, fa recordar massa esdeveniments del nostre dia a dia. La relació amb la tecnologia, la precarització laboral, les migracions o les crisis econòmiques són qüestions que apareixen a la ficció protagonitzada per Emma Thompson i Rory Kinnear, entre d’altres.
En aquesta sèrie és clau l’aparició d’una política populista que encapçala el Partit de les Quatre Estrelles, l’empresària Vivienne Rook. La història ja la coneixeu tots i totes: ofereix solucions simples a problemes complexos –i, com sempre, ofereix un lideratge fort i autoritari, capaç d’exposar-se públicament però també d’utilitzar els mitjans de masses al seu favor-. Rook, interpretada per Emma Thompson, parla de les necessitats de la “gent normal”, aprofitant-se de les seves pors i d’un món en crisi on les incerteses cada cop ocupen un espai més gran a les preocupacions dels ciutadans.
En aquesta part d’Europa no som aliens a aquesta manera de fer política. A hores d’ara, VOX ha aconseguit entrar fins i tot a la major part de Parlaments autonòmics, amb un pes específic en clau de majoria parlamentària a la Comunitat de Madrid i Andalusia. La crisi de les institucions i la incertesa econòmica poden ésser un element catalitzador per a aquesta mena d’alternatives, tot i que certament la manera de procedir és força menys moderna que la dels seus homòlegs a Itàlia, França o el Regne Unit. Per dir-ho d’una altra manera, quan Abascal es queda sense l’abric del seu discurs escrit és força menys perillós dialècticament que Salvini o Le Pen.
Catalunya celebra aquesta setmana eleccions en pandèmia, com les que va haver-hi a Galícia i Euskadi l’any passat o les de fa unes setmanes a Portugal. La participació en aquests tres comicis va ser una de les qüestions més comentades, ja que en cap dels tres casos es va produir un resultat prou cridaner com per capgirar majories polítiques. A Galícia la participació va minvar un 4.7%, mentre que a Euskadi aquesta va caure un 9,2%. En ambdues eleccions es va situar al voltant d’un 50% de l’electorat; una mobilització escassa i preocupant. A Portugal, on les eleccions presidencials no acostumen a aconseguir moure massa gent de casa seva, enguany l’abstenció va ser gairebé 10 punts més alta; només un 39% dels electors van triar amb el seu vot el nou cap d’Estat portuguès.
La setmana passada José Félix Tezanos, president del Centre d’Investigacions Sociològiques, irrompia a la campanya catalana amb un baròmetre flash, de format nou i amb unes estimacions un pèl estranyes –més enllà del resultat que pronosticava-. No hi entraré en el repartiment d’escons, m’interessen més dos aspectes especialment preocupants. En primer lloc, l’enquesta de l’organisme públic pronosticava que un 7% dels catalans i catalanes optaria per VOX per a representar-los a la cambra autonòmica. En segon lloc, dibuixava un escenari de veritable incertesa en relació a l’emissió del sufragi el dia de les eleccions. Malgrat que les sol·licituds de vot per correu han superat en un 350% (!) les de les eleccions catalanes de 2017 –més de 280.000 enguany- encara hi ha molts ciutadans que no ho veuen clar.
Quina creieu que és la franja d’edat més convençuda de no anar a votar? Sense consultar les dades, podríem entendre que en un context de pandèmia les persones grans –més vulnerables davant del virus- serien les menys entusiasmades amb l’elecció de diumenge. En canvi, el grup d’edat que afirma amb més contundència que s’abstindrà és el d’entre 25 a 34 anys: un 20,2% dels enquestats afirma que amb tota seguretat, no anirà a votar el 7 de febrer. El segon grup d’edat menys procliu a votar és el d’entre 34 i 40 anys (18,2%) i en tercer lloc trobem les persones d’entre 18 i 24 anys (14,3%). Un drama.
Per això, vull aprofitar aquesta columna per adreçar-me als i les joves. Vota, hòstia! Voteu massivament! Amb totes les mesures i amb tot el dispositiu preparat pel Govern de la Generalitat i els Ajuntaments del país, cal anar-hi i emetre el vot. A qui més t’agradi; tant si vols castigar aquells que governen com si vols votar en clau ideològica o de país. A més a més, sempre és important llegir les propostes, els programes i les idees que inspiren les campanyes dels partits polítics. Sobretot, perquè entenent i compartint el desencís amb aquest món ple d’incerteses, són l’única eina de la que disposem per a canviar el nostre entorn més immediat. La democràcia és un fi en si mateix.
No hem de permetre, per acció o per omissió, que la ultradreta tingui un rol important en el proper Parlament de Catalunya –ni enlloc on tinguem ocasió de votar i mobilitzar-nos-. Publicar una piulada o fer un story sobre tot el que ens desagraden certes propostes és absurd si, després, quan realment importa, som incapaços de minimitzar els seus resultats amb la força de les nostres idees. Cal que la distòpia de Years and Years romangui atrapada a les pantalles i als diumenges plujosos de sofà, peli i manteta. Vota, hòstia!
Catalunya Plural, 2024 
