Així de primeres només hi ha dos passatges al tram del carrer Indústria entre Independència i Sant Quintí. Tots els lliuraments anteriors d’aquesta sèrie sorgeixen d’aquesta trilogia de l’abecedari tan oblidada com per a no respectar el seu nomenclàtor.
Aquestes travessies són clau d’alguns enigmes, però per a resoldre’ls convé tenir preguntes pròpies per a començar a encaixar el trencaclosques. En el meu cas durant molt de temps no vaig fer gaire atenció a aquests caminets del cantó mar. A un informe del 20 de desembre de 1946 l’arquitecte adjunt de l’Ajuntament els descriu com “de una longitud que oscila entre los cuarenta y seis y los cincuenta y cinco metros, sin salida a la calle de Córcega y cuya anchura oscila entre los tres metros y veinticinco centímetros y cuatro metros. Todas sus construcciones son de planta baja y de muy pequeña superficie e importancia.”
Abans de moure precisions més històriques és adient pensar algunes minúcies d’aquesta santíssima trinitat. Són carrerons sense sortida, i aquesta condició dissuadeix a molts de passejar-los, més encara si les seves edificacions no revesteixen unitat estilística, com passa amb A, B i C.
El final de B ha sigut un dels meus darrers maldecaps, com si fos l’accés a la resolució d’una d’aquestes tessel·les buides i sempre essencials. B es rebatejà l’any 1997 per a homenatjar a la pintora Lluïsa Vida, recuperada no fa gaire amb una gran exposició al MNAC. A es dedica a Graziella Pareto, una soprano barcelonina de carrera internacional.
No tinc res en contra d’ambdues artistes, és més, Vidal sens dubte és remarcable. El problema és constatar una redundància de l’Ajuntament de finals dels vuitanta fins una dècada després, basada a treure’s de la màniga espais progressistes als barris dels marges o a llocs sense Història a recordar, com es dóna amb A i B, els més longeus amb aquesta denominació, força comú a zones mig aïllades de la ciutat. A i B formen part de la lloable operació destinada a lliurar més rellevància a les dones al nomenclàtor, on menys del 10% de les vies són femenines.
A Nou Barris, la plaça Karl Marx o de la República, i al Carmel hi ha exemples d’aquesta tendència política dels noms dels carrers. Els de la muntanya pelada remeten a les Brigades internacionals amb un monument a la confluència de la rambla del Carmel amb el túnel de la Rovira i a una plaça amb una estàtua molt particular de Salvador Allende.
Si m’atures a meditar un xic més no plegaríem mai amb aquesta temàtica. Entre Gràcia i el Baix Guinardó trobem la plaça de Pi i Margall, amagada de l’homònima avinguda. El centre ha de ser net i la perifèria exercir memòria, distanciant-la del pulcre rovell de l’ou, així com moltes lluitadores figuren a passatges o interiors d’illa.
Més enllà d’aquesta cosmètica la meva obsessió per la trilogia és més o menys recent. L’autobús sempre em deixava vora seu, però anava cansat i pujava cap al Guinardó sense mirar enrere. Durant la pandèmia vaig anar fixant-m’hi fins a comprendre el trampantull de l’actual conjunt.
I la C? La tercera en discòrdia és l’única resistent al seu carnet d’identitat, si bé amb claudicacions per ser una senda, més breu que les seves germanes, encaixonada entre dos blocs dels anys setanta. La seva irrellevància per a la velocitat contemporània, on les persones caminen amb la vista hipnòtica al telèfon i no apliquen la lentitud per a retenir, contrasta perquè el seu portal d’ingrés és transparent i propicia mirar l’interior, una càpsula del passat entre el trànsit envers passeig Maragall i el totxo de l’expansió porciolista.
Totes aquestes dades edilícies apunten cap a una edificació estable dels tres passatges vora 1924. Aquell any un document de l’Arxiu Municipal recull com Miguel Paradela volia emprar un solar de la seva propietat per a erigir una finca de divuit metres de llargària, amb una façana més aviat decimonònica, i és una llàstima no trencar l’anonimat de Paradela a registres i hemeroteques, com el d’Isaac Gil Vives, qui el 195 encarregà a Jaume Sanllehy, aleshores actiu pels passatges veïns de Catalunya i Roura, una modesta vila com a debut de B.
La rúbrica de Sanllehy podria plantejar s’encadenava una idea estètica d’aparença i classe mitjana de Roura a la trilogia. Els habitatges de B i C no són res de l’altre món, humils i amb el llautó de ser gairebé les darreres d’un univers agònic quan s’exterminà la seva lògica anterior a la Guerra Civil, sintetitzada en immobles més aviat horitzontals, cels cristal·lins i una pau gairebé rural, un privilegi, ara mateix i sempre en perill, bells vestigis pel seu significat dins del conjunt.
Aquest també és vàlid per a copsar-los millor. Just davant del cantó superior de Roura i Catalunya brilla, a l’atesa d’una sessió regeneradora, la masia de Can Miralletes, per on transitava el torrent del Bogatell abans de seguir pel seu curs de Rogent, fins a 1917 denominat com el rierol.
Els mapes han sigut un dels motors d’aquesta investigació a propòsit d’aquests tres bessons irregulars. El 1890 el terreny encara beu de Xifré i viu eixorc. A un article de 1907 es comenta el canvi de nom del passatge d’Indústria a passatge de Labèrnia, nom present al turó de la Rovira. En aquest sentit no està pas de més recalcar com aquesta trilogia és d’Indústria, no de La Indústria, doncs aquesta darrera correspon al parèntesi entre Sant Pere i l’Eixample.
En aquests planisferis del segle XX costa donar amb la progressió d’aquestes parcel·les, però al canònic dels anys trenta s’observa com B no és clausurat i és preludi d’un dels dos brancals de l’alineació del carrer de Sant Quintín, aleshores Catalunya i durant un sospir Martí Vilanova, un jove militant d’Estat Català.
Aquesta alineació fou el segon ressort. A una fotografia aèria de 1961 B ja és tapiat i els horts d’antuvi, indici de líquid element, cedeixen davant la imminent inauguració de la parròquia de Sant Josep de Calassanç, a pocs metres de la plaça d’idèntic nom, popularment coneguda com de les Tortugues. No obstant, la forma de la ruta encara no s’ha esvaït, mentre el carrer Còrsega ha superat una barrera més del seu avenç imperialista.
Aquí les possibilitats eren dues. Una des de la confluència de dos torrents, l’altra com si fos una drecera per alguna fàbrica dels voltants, sabent dels interessos econòmics dipositats per aquells lars. Una tercera no quallà, perquè si bé és una altra incògnita saber el perquè de tants cul-de-sacs en aquesta frontera, en reflexionar si el barraquisme de la rodalia podia generar aquesta sortida encara més incongruent per acabar a una filera de cases a Freser, amb tallers i magatzems.
La hipòtesi aquàtica té moltes paperetes per un immoble com cruïlla entre Còrsega i Xifré, un meandre pel torrent de Bogatell i el de Melis o de Les Bruixes cap a Rogent, rebatejada així perquè fou aquest arquitecte qui féu un informe per a Xifré i Hamel per a urbanitzar les hectàrees de l’hereu de l’indià properes a la carretera d’Horta i el Camp de l’Arpa, un límit entre districtes.
Si us confesso la veritat l’espurna per a indagar com si m’hi anès la vida fou la xemeneia al fons del passatge B, una anomalia més al deliri, sobre tot en trobar-se voltada a l’interior de la illa de cases, invisible des de Còrsega i a priori accessible des d’una porta verda, cirereta de B. Vaig cercar de desxifrar l’endevinalla amb Google Maps, amb la xemeneia qual obelisc de Lúxor. Més tard vaig visualitzar les preses aèries de 1961 i, finalment, gràcies a la meva amiga Esther, arxivera de Sant Martí, descobrírem com la xemeneia es localitzava al taller de reparacions mecàniques i elèctriques a turismes i camions de Còrsega 683, amb allò automobilístic preponderant a l’angle del número 689, cantonada amb Sant Quintí, on aquella boca provinent de B completava la seva funció.
Així doncs la xemeneia, a qui saludem fins al proper dijous, no era cap ruïna d’una esplendor fabril com a mare indirecta dels passatges. Per què brollaven com a bolets per aquestes falses quadrícules de l’Eixample? La forma de B naixia per la col·lisió de dos torrents? Es salvaren i sobrevisqueren miraculosament, sense gairebé modificacions de pes durant una centúria. La seva diferència és un mar de dubtes, i aquests només poden conduir envers algunes respostes.
Catalunya Plural, 2024 
