Sabem que des dels orígens de la democràcia en la Grècia clàssica – a partir de la figura dels estoics – que la política representativa té més a veure amb la capacitat dels candidats i candidates a expressar unes idees que no pas amb la força de les mateixes idees. Han passat dos mil cinc-cents anys i el concepte no ha canviat. Ara, però, l’àgora s’ha traslladat al plató de televisió. Els debats televisius en directe poden ser una ocasió d’or per esgarrapar uns vots que, en determinades ocasions, poden acabar decantant la balança cap un o altre costat. Perquè si bé l’impacte dels debats en el votant convençut és gairebé nul, aquest pot tenir més incidència quan hi ha un percentatge elevat de gent indecisa, i aquest és, precisament, el cas de les eleccions autonòmiques del proper 14 de Febrer.
Analitzem l’actuació dels candidats i candidates i les classifiquem la seva actuació en tres nivells: els que poden haver guanyat vots a partir dels debats, els que la seva participació no variarà massa la imatge prèvia configurada de l’elector, i els que poden perdre vots arran dels debats.
Els guanyadors dels debats
Alejandro Fernández (PP)
Desconegut per la gran majoria tot i ser el President del Partit Popular des del 2018, Alejandro Fernández ha estat el principal guanyador dels debats televisius. Ha aconseguit representar el bloc de la dreta catalana no independentista amb gran solvència, i en algunes ocasions ha sigut el principal flagell de l’extrema dreta. Els votants que dubtaven entra votar el Partit Popular o no fer-ho, segurament ho tindran ara més clar.
Jessica Albiach (Comuns)
Una altra de les guanyadores dels debats. Gran part de la força d’Albiach en els debats li ha estat causat per una estratègia de campanya que es basava en una cosa sovint insòlita en els polítics: la sinceritat. La candidata dels Comuns és l’única que ha pogut dir tant en la campanya com en els debats dues coses que els polítics no acostumen a dir. Primer, que no guanyarà les eleccions. Segon, que li agradaria conformar un govern de coalició amb ERC i el PSC. És des d’aquest lloc que Jessica Albiach ha pogut aprofitar les seves capacitats comunicatives per poder representar, amb èxit, la imatge d’una ciutadana preocupada en lloc d’una política professional aliena als problemes de la gent.
Àngels Chacón (PDECAT)
Chacón tenia una oportunitat d’or al tenir assegurada la seva presència als debats i no l’ha desaprofitada. No és que hagi brillat en els debats, però ha fet la feina que havia de fer. Lluny d’intentar fer un discurs catch-all que intentés aixecar la mirada de la majoria dels votants, l’ex-Consellera d’Empresa i Coneixement ha pogut expressar satisfactòriament el que seria un discurs de nínxol que aspira a recuperar parts dels vots de la burgesia catalana convergent, ara en mans d’ERC i de Junts per Catalunya. Si aconsegueix representació en les eleccions, possiblement és per l’oportunitat que li ha brindat la televisió.
Es mantenen igual: Salvador Illa (PSC), Laura Borràs (JxCAT), Pere Aragonès (ERC)
Salvador Illa (PSC)
El candidat socialista a la Presidència de la Generalitat, tot i no haver fet mèrits en els darrers debats de TV3 i de La Sexta per a ser destacat com a guanyador dels debats, ha aconseguit mantenir les altíssimes expectatives del seu nomenament. No es poden destacar moments estel·lars d’Illa en els debats, però tampoc cap ficada de pota rellevant. És un candidat sòlid, d’aquells que no fan patir massa als assessors que, darrere la càmera, es mosseguen les ungles per por que el seu polític se surti en excés del guió preestablert. I això no passa amb Illa.
Pere Aragonès (ERC)
A Pere Aragonès li ha passat durant els debats de TV3 i La Sexta una cosa similar, però inversa, a la de Salvador Illa. S’assumia que si ERC guanyava les eleccions no era gràcies a, sinó a pesar de la figura de Pere Aragonès. El candidat republicà té poques de les virtuts que el màrqueting polític requereix: no és carismàtic, no cau excessivament bé, no és especialment eloqüent ni tampoc transmet una gran confiança.
Els debats li han servit per matisar una mica aquesta percepció. Precisament perquè no hi havia gaires expectatives posades en la seva actuació és que n’ha aconseguit sortit airós. Ni guanyarà ni perdrà vots gràcies als debats electorals.
Laura Borràs (Junts per Catalunya)
Laura Borràs hauria aconseguit una nota similar a la d’Illa i la d’Aragonès però utilitzen eines de combat diferents. Borràs té un estil de debat histriònic. Entra al fang i interromp constantment, mentre que sovint s’intenta mostrar absolutament serena. És la que més s’assembla, per la manera de debatre, a Carlos Carrizosa. A diferència del líder taronja, però, Borràs té la mira una mica més ben afinada, i això és molt important quan la teva manera de debatre és més aviat activa. Ha aconseguit etzibar alguns cops, però, alhora, també se n’ha empassat alguns altres. Pot perdre vots pel costat moderat fruit de les intervencions constants d’Àngels Chacón, que ha intentat sempre a entrar al cos a cos amb Borràs. Alhora, pot haver convençut alguns votants independentistes indecisos.
Laia Estrada (CUP, debat La Sexta)
La cap de llista de la CUP per Tarragona va substituir a Dolors Sabaté en el debat de La Sexta. Va millorar, per poc, la seva companya. Va poder transmetre el missatge principal de la CUP, però sovint els seus xocs amb els altres candidats van quedar desdibuixat per les constants interrupcions. Ni suma ni resta.
Els perdedors
Carlos Carrizosa (C’s)
Carrizosa ha arrossegat, amb poc d’èxit, la llosa d’un partit en descomposició. L’estil de debat que Ciutadans va portar al Parlament – un estil caracteritzat per intentar apujar la tensió de totes les persones presents a la sala –, està caducant ràpidament. El que podia funcionar fa tres anys, avui sembla passat de moda. Carrizosa ha semblat per moments un candidat desesperat, algú que és conscient de què està per succeir, però que no té cap capacitat per aturar-ho. I això no inspira confiança. És un dels perdedors els debats electorals.
Dolors Sabaté (CUP, debat TV3)
A vegades semblar una persona normal, en política, sí que pot ser un problema. Ho és en el cas que la candidata no sigui capaç de defensar el programa electoral davant d’una càmera. Dèiem que la política representativa té més a veure amb la capacitat de comunicar les coses que en les coses en si mateixes. És un paradigma que pot semblar injust – i probablement ho és – però és el paradigma que impera.
Dolors Sabaté no ho ha fet bé en els debats: pauses massa llargues, frases dubitatives…i una sensació general de, o bé desconèixer, o bé no confiar en què estava dient. Les seves actuacions li poden fer perdre alguns vots a la CUP.
Catalunya Plural, 2024 
