L’efecte Illa no era un miratge. L’exministre de Sanitat ha portat al PSC a la primera victòria de la història del partit en nombre de diputats (empatant amb ERC) i, també, la segona victòria del partit en nombre de vots. Un resultat històric que reforça tant l’aposta per la taula del diàleg com el moviment estratègic de la Moncloa de desplaçar a Miquel Iceta i col·locar a la carrera de la presidència el que era, fins fa menys d’un mes, el Ministre de Sanitat en temps de pandèmia. Tot i aconseguir aquests resultats, però, Illa –que anunciava en la seva compareixença postelectoral que es presentaria a la investidura –, ho tindrà més que difícil per conformar govern. L’aritmètica, una vegada més, sembla no estar al costat dels vencedors. Ara bé, si la sensació en la victòria de Ciutadans el 2017 era que es devia més aviat al context històric determinat, la d’Illa s’ubica sota un altre titular: el PSC ha tornat.
Alhora, però, també Pere Aragonès aconsegueix els millors resultats de la història. En aquest sentit les eleccions autonòmiques del 14-F són també la victòria d’Esquerra Republicana de Catalunya, que té la Presidència de la Generalitat a tocar. La tasca que Aragonès té al davant és monumental. En aquests moments –i si atenem al passat recent –, el pacte “natural” hauria de ser el d’un govern de coalició amb Junts per Catalunya. Però aquesta vegada serà més complicat que les anteriors. És ben sabut que les relacions entre ERC i JxCAT han tocat terra en la darrera legislatura, relació exposada cruelment durant la gestió de la pandèmia amb els enfrontaments entre Presidència i les diferents conselleries. L’aposta d’Aragonès era la fer una via àmplia que aglutinés Junts per Catalunya, la CUP i els comuns. És a dir, que l’aposta d’ERC no només se centrava a mantenir l’hegemonia de l’independentisme sinó que pretenia mirar a l’eix esquerra – dreta. Però aglutinar comuns en un govern amb la presència de Laura Borràs és poc més que una utopia. I d’això, Aragonès, n’és ben conscient.
I des de l’esquerra independentista destaquen els resultats de la CUP, que tornaran a tenir la clau de la Generalitat. Els cupaires passen de 4 a 9 diputats i es queden a un diputat d’igualar els resultats obtinguts el 2015. Queda per veure com utilitzarà la CUP aquesta força estratègica determinant. La paraula la tindrà l’Assemblea del partit. És, per tant, difícil de preveure cap a on poden anar els trets.
Amb la victòria del PSC i d’ERC queda validada l’aposta per la Taula del Diàleg; una aposta arriscada tant pel PSC – que ha hagut d’aguantar com la dreta posava el crit al cel per negociar amb l’independentisme – com per ERC, que ha vist com els seus companys de govern posaven contínuament bastons a les rodes per tal d’afeblir els seus competidors naturals. Tot i això, les victòries de la socialdemocràcia (independentista i no independentista) són un indicador que medeix el sentiment majoritari de la població de Catalunya respecte com actuar davant del conflicte entre Catalunya – Espanya. El diàleg guanya adeptes.
A les victòries del PSC i d’ERC se li contraposa la derrota ajustada de Junts per Catalunya. Els posconvergents han aconseguit 32 diputats (dos menys que en les darreres eleccions), i veuen com se’ls hi escapa la possibilitat de mantenir la Presidència de la Generalitat. Ara hauran de conformar-se en la ser la segona força de l’independentisme. Això significa que de reeditar-se l’actual pacte de govern, Catalunya, per primera vegada en més de deu anys, no tindrà un president vinculat a CiU.
Si analitzem l’independentisme en el seu conjunt, també cal destacar que ha aconseguit superar la barrera psicològica del 50% dels vots i torna a tenir majoria absoluta en nombre de diputats. De fet, augmenta el seu marge respecte al 2017. Si hi ha una cosa es pot afirmar, és que l’independentisme és una realitat social sòlida. No és cap notícia, però els resultats obtinguts han de reforçar necessàriament la idea que és necessari indultar als presos polítics del Procés i avançar cap a la resolució democràtica del conflicte. Que l’independentisme no desapareix, ni mirant cap a una altra banda, ni negant el dret a la seva existència.
En Comú Podem, liderat per Jèssica Albiach, manté els mateixos resultats obtinguts en les darreres eleccions. 8 diputats. Des d’un inici de la campanya van proposar un pacte de govern d’esquerres conformat amb Esquerra República i el Partit Socialista. Una proposta aritmèticament viable – però virtualment impossible – si atenem la promesa de Pere Aragonès de no pactar, ni per activa ni per passiva, amb el Partit Socialista.
La patacada de Ciutadans és històrica i es converteix, immediatament, en l’exemple paradigmàtic de què és un suflé en política: de guanyar les eleccions del 2017 amb 36 diputats, la força taronja es queda en 6 diputats i se situa com la penúltima força al Parlament, només per davant del PP. Per la seva banda, els populars d’Alejandro Fernández no han aconseguit atraure a nous votants i empitjoren en un escó els resultats que va obtenir García Albiol. 3 diputats.
De les cendres de Ciutadans s’alça l’extrema dreta de VOX. Ciutadans va portar la crispació al Parlament, i ara, el partit de Santiago Abascal – representat a Catalunya per Ignacio Garriga – de ben segur que pujarà l’aposta i intentarà convertir-la directament en confrontació. 11 escons els converteixen en la quarta força política. Si hi ha un pacte important de legislatura és el que haurien de fer els partits polítics per aïllar-los i no permetre que converteixin el Parlament en un altaveu de propaganda dels seus discursos racistes.
Les eleccions ja han acabat, però el joc de la política no ha fet més que començar. Ens esperen setmanes intenses de negociacions, propostes creuades i, segurament, d’investidures fallides.
Catalunya Plural, 2024 
