El segon especial d’Euphoria, emès el gener passat, la Jules, una jove trans de 17 anys, explica a la seva psicòloga l’angoixa que sentia en pensar que havia passat tota una vida intentant “conquerir” la feminitat, però que al final la feminitat l’ha conquerit a ella. El tema triat pels nous capítols de la sèrie zillennial de referència representa potser una de les guerres més antigues que encara avui viuen les dones. La identitat com un camp de batalla, lluitant per si serà nostra o seva. És possible conquerir la feminitat? I de fet, què és, la feminitat per la generació Z? Una de les tendències estrella dels últims mesos, la moda “bimbo”, sembla que si més no s’ho ha plantejat. Inspirada en icones com Paris Hilton, Britney Spears, Anne Nicole Smith o fins i tot Marilyn Monroe, aquesta tendència que reuneix més de 56 milions de views al Tiktok parteix de l’apropiació d’un insult específicament dedicat a les noies que s’interessen per tot el que la societat posa dins el calaix de les “coses de noies”. A més del nom, les bimbos n’han recuperat l’estètica que el va inspirar, posant de moda el rosa xiclet i el blau pastel, les plataformes i les pestanyes postisses a sobre d’un maquillatge força cridaner. Però hi ha un discurs, en l’exageració de la feminitat: una usuària de tiktok explicava en un vídeo que es maquillava d’aquesta manera simplement “perquè així ja no se li acosten votants de Trump ni similars”. Jo no sé si tornar allò femení en una arma per espantar misògins és conquerir la feminitat, però com a mínim pot comptar com a resistència. En el cas del concepte de “bimboficació”, més enllà de la moda hi trobem també un discurs de resistència força literal contra l’absurda que és en el fons la misogínia. El mem freqüent de comparar la borsa amb l’astrologia o preguntar a un noi obsessionat amb l’economia que per què no imprimim més diners acaba sent un gag dadaista, una broma interna que evidencia l’arbitrarietat d’allò que convertim en ciència per ser considerat més masculí quan no és més que una altra convenció social.
Segurament, si ets de la meva generació, en algun moment vas haver de decidir què volia dir ser noia. Potser vas passar per una fase d’odiar el color rosa, vas canviar la Sireneta per la Mulan o l’Hermione i vas resar perquè mai ningú descobrís que de petita mai t’havia interessat jugar a la pilota. Segurament, si vas ser jove a la mateixa època que jo, també devies passar gran part dels teus anys formatius en un internet on la dona només era protagonista de les bromes d’autoodi de l’estil de l'”I’m not like other girls”. En mig d’un mar centrat en l’experiència masculina, és natural que busquéssim desesperades la validació que ens hi permetés tenir un espai. Aviat tot es va omplir de mems que contraposaven dos monigots, un amb cabellera rossa i minifaldilla i l’altre amb una cua i la samarreta de Metallica. O, posem per cas, dos monigots diferents, aquest cop un de molt maquillat i escoltant Nicki Minaj i l’altre amb ulleres i un llibre a les mans. Però fos com fos la conclusió sempre seria la mateixa: “jo no sóc com les altres noies”. I segurament en algun moment de la teva vida, aquest també va ser el teu mantra. Fins i tot pot molt ben ser que en alguna ocasió t’ho digués un tio en un intent de lligar, que tu no eres com les altres noies. Però, què passa amb les altres noies?
L’any 2002, una jove Avril Lavigne sentenciava: “he was a boy, she was a girl, can I make it anymore obvious?”. I no satisfeta, encara aprofundia: “he was a punk, she did ballet. What more can I say?”. A més d’una fita en la històrica de la música, aquests versos són el reflex d’una dinàmica que sens dubte va marcar el nostre enteniment sobre quina era la manera més vàlida de ser dona durant les primeres dècades de segle. Alguna cosa es començava a moure. Encara que el feminisme no era ni molt menys tan mainstream i acceptat com és ara, definitivament ja hi havia un desig d’igualtat. Pel·lícules, sèries de televisió i dibuixos per a nens van començar a introduir personatges femenins que es desmarcaven sorollosament del cànon de feminitat tradicional. Les noies a la pantalla ja no eren simplement la Barrufeta, ara eren la Barrufeta guerrera. Noies expertes en cotxes perquè s’havien criat amb tres germans, noies expertes en arts marcials perquè el seu pare havia volgut que se sabessin defensar o noies expertes en armes perquè el seu padrí era un capo de la màfia. Se’ns permetia sortir de la norma de la feminitat només a partir de la relació amb un home, com a producte seu o per servir-lo.
Aquest primer miratge d’empoderament no va servir per a gaire més que per alimentar una nova generació de misogínia interioritzada: totes les noies que no caiguessin dins de la categoria de “cool girl”, l’arquetip de dona que es comporta exactament com un tio en un anunci de cervesa de la Super Bowl, però sense deixar de ser atractiva com la Megan Fox, passaven a ser bledes, bimbos o noies “bàsiques”. Els videoclips i les pel·lícules van començar a vilificar aquelles noies superficials, massa preocupades per coses banals com les sabates o el maquillatge, interessos forçats per segles d’història, i no prou interessades en allò tan important dels cotxes i el futbol. Aviat, internet va començar a riure de les noies i els seus cafès de l’Starbucks, dels leggins que portaven, dels gestos que feien a les fotos, la música que els agradava o la manera en com es maquillaven. Qualsevol cosa que fes una noia sense que l’hagués fet abans un home esdevenia carn de mem. I és que l’acceptació de les noies que se sortien de la norma de la feminitat passava únicament pel menyspreu cap a aquesta. No passava per la crítica, la superació o la problematització, passava pel menyspreu. I l’única manera d’escapar aquest escarni era fer evident que tu no tenies res a veure amb les altres noies. Ser una “pick me girl”.
És possible conquerir la feminitat? És natural que la vulguem fer nostra. Però és complicat fer teu allò que t’ha estat imposat pensant exclusivament en el consum d’un tercer. Generació rere generació, totes acabem fugint de l’objectivificació amb la “male gaze” enganxada al clatell. Potser d’aquí a unes dècades en traurem l’aigua clara, quan s’escrigui l’Euphoria dels nostres fills o néts. L’obsessió de TikTok pels drames austenians a mig confinament va servir per començar a plantejar entre els més joves una petita escletxa, l’existència d’una “female gaze”. Una fantasia on per fi la dona en fos subjecte. L’escena de la producció de 2005 d’Orgull i Prejudici on la càmera ens mostra com Matthew Macfdyen estira la mà amb força just després d’haver tocat la de Keira Knightley va inspirar desenes de milers de reaccions a l’aplicació, i això que molts dels seus usuaris amb prou feines havien nascut quan es va estrenar el film. La idea d’una “female gaze”, una mirada femenina, pot fer possible una feminitat realment oberta i lliure, que ni tan sols s’hagi de conquerir. O potser la idea de portar les convencions de la feminitat fins a extrems insuportables pel públic masculí tradicional, fer-ne una caricatura i desdibuixar-ne l’atractiu pot ser que sigui el camí a seguir. I és que si una cosa sabem en ple 2021 és que les bimbos són tontes, però no són tontes-tontes.
Catalunya Plural, 2024 
